Ètiques Filosòfiques: Sofistes a Habermas

1. Relativisme Moral dels Sofistes (s. V aC)

Els sofistes, com Protàgores d'Abdera, creien que els valors morals són relatius a cada cultura i que no hi ha un criteri moral universal. Protàgores afirmava que "l'ésser humà és la mesura de totes les coses", implicant que cada persona i comunitat determinen el que és correcte o incorrecte segons els seus acords socials.

2. Universalisme i Intel·lectualisme de Sòcrates (s. V aC)

Sòcrates rebutjava el relativisme i defensava l'universalisme moral, creient que hi ha principis morals vàlids universalment. També defensava l'intel·lectualisme moral, segons el qual la virtut s'identifica amb el saber: només sabent què és el bé es pot actuar correctament, i ningú fa el mal voluntàriament, sinó per ignorància.

3. Universalisme Moral de Plató (s. IV aC)

Plató creia que la filosofia tenia com a objectiu arribar al coneixement del Bé, que és objectiu i es pot conèixer mitjançant la raó. Per tant, els valors morals són universals i no depenen de les èpoques o persones.

4. Ètica Eudemonista d'Aristòtil (s. IV aC)

Aristòtil defensava que totes les accions humanes tenen com a objectiu final la felicitat (eudaimonia). La veritable felicitat s'aconsegueix a través de la pràctica de la virtut, que consisteix a actuar segons la raó i trobar un equilibri entre els extrems. La virtut és l'hàbit d'escollir el punt mig entre dos extrems morals.

5. Ètica Hedonista d'Epicur (s. III aC)

Epicur considerava que la felicitat és igual al plaer, entès com la tranquil·litat de l'ànima i l'absència de dolor. La felicitat s'aconsegueix eliminant les pors i preocupacions, i gaudint de plaers com l'amistat, evitant els excessos i alliberant-se del dolor físic i la torbació mental.

6. Estoïcisme d'Epictet

Els estoics creien que l'univers està governat per una llei divina (logos) i que cal acceptar el destí per viure d'acord amb la naturalesa. La virtut consisteix en eliminar les passions i acceptar l'ordre natural, aconseguint la tranquil·litat i la felicitat (eudaimonia) a través de l'apatia (absència de passions).

7. Emotivisme Moral de David Hume (s. XVIII)

David Hume proposava que la moral es basa en els sentiments. Els nostres judicis morals es deriven de com ens sentim amb certs comportaments, considerant bones les accions que ens fan sentir aprovació i dolentes les que ens generen desaprovació. Els sentiments de simpatia cap als altres són la base de les nostres idees morals.

8. Ètica Deontològica de Kant (s. XVIII)

Immanuel Kant proposava una ètica basada en els principis, no en les conseqüències. Segons Kant, les accions són morals quan es fan per respecte al deure, seguint l'imperatiu categòric, que inclou actuar com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se en llei universal i tractar la humanitat com un fi, no només com un mitjà.

9. Ètica Utilitarista de Mill (s. XIX)

John Stuart Mill defensava l'utilitarisme, segons el qual les accions són correctes si promouen la màxima felicitat per al màxim nombre de persones. Distingeix entre plaers superiors (intel·lectuals i morals) i inferiors (físics), afirmant que la felicitat es defineix com "plaer i absència de dolor".

10. Ètica Discursiva de Habermas (s. XX-XXI)

Jürgen Habermas argumentava que les normes morals vàlides es determinen mitjançant un diàleg inclusiu i igualitari, seguint un procés similar a l'ètica kantiana però amb una comunitat de parlants racionals. Les normes són vàlides si són acceptades per consens en una situació ideal de diàleg, que ha de complir requisits com la igualtat de drets, simetria de comunicació i absència de coacció.