Ètica i moral: diferències i principis fonamentals

Felicitat: plena satisfacció de totes les nostres necessitats i inclinacions.

Voluntat: el voler obrar bé segons uns principis.

Raó: facultat pròpia dels humans amb la qual som capaços de conèixer i comprendre la realitat (raó teòrica) i actuar (raó pràctica, voluntat) lliurement.

Raó pràctica: tracta l'ètica, com ens hem de comportar.

Raó teòrica: base de la física, raonaments de la física o les matemàtiques.

Ètica material: realització d'accions per aconseguir un objectiu.

Ètica formal: una acció no és ni bona ni dolenta segons el seu objectiu, una acció és dolenta en si mateixa dependentment de la bona voluntat.

Ètiques autònomes: són les ètiques lliures perquè no busquen el motiu de la voluntat fora d'aquesta. L'ètica no ha de fonamentar-se en cap principi empíric, material perquè una norma moral ha de ser universal, ha de valer per tothom i en qualsevol circumstància. Té caràcter formal, no pot establir cap bé o finalitat de conducta (com buscar la felicitat) més enllà del compliment del deure i només poden contenir la forma (la fórmula) de la moralitat.

Ètiques heterònomes, empíriques o materials: són les teories ètiques que busquen el motiu de la voluntat en alguna cosa externa a aquesta. L'home rep la llei moral des de fora de la raó i, per tant, perd la capacitat d'autodeterminació de la seva conducta, no està actuant lliurement, sinó de forma condicionada.

Bé moral: allò incondicionalment bo, és un principi a priori, objectiu, universal i que s'expressa en forma de deure.

Voluntat bona: allò que pot ser anomenat absolutament bo, és la facultat o la capacitat d'actuar per deure moral.

Deure: principi pel qual ens veiem obligats a actuar moralment.

Actuar per deure: és la necessitat d'actuar per reverència a la llei moral (pràctica).

Actuar conforme o d'acord amb el deure: tendència a actuar de tal manera que, tot i que els nostres actes concorden amb el deure moral, les nostres motivacions són independents d'aquest, per Kant, no és moral.

Actuar contra el deure: acció incorrecta, inmoral, contrària al deure.

Llei pràctica: és el principi objectiu d'obrar, fonamentat en la raó, és universalment vàlid i no admet objeccions. S'expressa en forma d'imperatiu.

Màxima: hem d'actuar segons una màxima, un acte que puguis voler que sigui una llei universal. Manera d'actuar.

Llei universal: principi de l'imperatiu categòric que diu que hem d'obrar de manera que la nostra acció sigui considerada llei universal, si no pot ser-ho, no és una bona acció.

Imperatiu categòric: és la fórmula de la llei moral, un principi prescriptiu i objectiu, que ens dóna una pauta de conducta basada en normes com la Universalitat o la Humanitat. "Obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal".

Apodíctic: característica per la qual un judici, principi, imperatiu, etc. és incondicionat i vàlid universalment.

Imperatiu hipotètic: principi que ens diu com hem d'obrar per aconseguir alguna cosa i condiciona les nostres accions de manera que estiguin orientades a aconseguir aquesta finalitat concreta. Pot ser d'habilitat i pragmàtic.

Llibertat: és un postulat de la raó pràctica, és la condició de possibilitat de l'imperatiu categòric. (Ets autònom per seguir l'imperatiu categòric).

A priori: és el coneixement pur, absolutament independent de l'experiència, és universal, necessari i explicatiu.

A posteriori: és el coneixement empíric, que es fonamenta i depèn de l'experiència.

Analític: fa referència als judicis o proposicions en els que el predicat ja està contingut dins del subjecte (hi ha identitat entre ambdós).

Sintètic: fa referència als judicis o proposicions en els que el predicat no està contingut dins del subjecte, són explicatius.

Diferència entre ètica i moral: la ètica és el comportament que ve regit per unes normes o religió, en canvi la moral és l'estudi de la moral des del punt de vista filosòfic.

IMPERATIU PRAGMÀTIC: accions realitzades a propòsit per a un objectiu que és la felicitat.

Imperatiu d'habilitat: no cal saber si el fi és bo o no (si vull curar gent he de ser metge).

COMPARACIÓ PLATÓ-KANT: Tots dos creuen en una ètica universal, però la de Plató és material, perquè ens diu què hem de fer per a ser justos; és teleològica, perquè creu que la fi última de l'home és el coneixement de la idea del Bé per a poder obrar amb saviesa en el privat i en el públic (intel·lectualisme moral); i és heterònoma, perquè l'ésser humà no es dona a si mateix la llei sinó que la troba en el món intel·ligible. No obstant això, l'ètica de Kant és formal, perquè no em diu què haig de fer sinó com haig d'actuar; és autònoma, perquè la persona ha de donar-se a si mateixa la llei; i és deontològica, perquè ha d'actuar-se per respecte a la llei, per deure.