Ètica i Moral: Conceptes, Teories i Filòsofs Clau

Diferències entre Comportament Animal i Acció Humana

El comportament animal està governat per l'instint; l'acció humana es caracteritza per una gran flexibilitat per a l'aprenentatge. Precisament aquest caràcter lliure i obert de l'acció és el que fa l'ésser humà responsable dels seus actes.

Aquest caràcter lliure de l'actuació humana constitueix també la base del caràcter moral que posseeix en exclusivitat. La llibertat, és a dir, la capacitat per a decidir i escollir entre diverses opcions, possibilita que les accions concretes que algú duu a terme s'ajustin o no als costums i les normes de la seva comunitat. Quan el subjecte decideix d'actuar d'acord amb les normes assumides, actua correctament (és moral); quan decideix lliurement de saltar-se-les, actua incorrectament (és immoral). Però, en qualsevol cas, i això és el que volem remarcar aquí, el que no pot fer és deixar d'actuar en el marc d'aquest codi normatiu (ja sigui acatant-lo o bé violant-lo); és a dir, el que no pot fer és ser amoral. És per això que diem que l'ésser humà és, de manera essencial i inevitable, un ésser moral.

Definició de Moral

La paraula moral significa "costum". En cada poble, com en cada individu, existeixen multitud de costums (mores) que regulen la vida quotidiana. La moral és el codi de normes que regulen l'acció individual i col·lectiva que es considera correcta.

Hàbits i Caràcter

Els hàbits (o costums) són certes tendències a actuar d'una manera determinada davant de situacions similars.

Encara que naixem amb unes predisposicions concretes, el nostre caràcter es forma per la repetició d'accions similars: El caràcter no es pot considerar una cosa que ens vingui definitivament donada, sinó quelcom que anem construint lentament però de forma constant al llarg de la vida.

Les Normes Morals

Una norma moral és una regla que estableix com hem d'actuar per adequar-nos al que pensem que és preferible en una situació determinada. Potser la característica més definitòria de qualsevol tipus de norma és el caràcter d'obligatorietat que comporta.

Les normes morals, a més, tenen una dimensió social i una dimensió personal:

• Dimensió social: pràcticament totes les comunitats posseeixen un codi de normes que regulen la forma en què els seus membres han d'actuar i relacionar-se.
• Dimensió personal: Cal que el subjecte moral reconegui la norma com a seva i no com a imposada socialment.

L'Ètica

De la Moral a l'Ètica

Els costums que tenim determinen el nostre caràcter o personalitat. Entre el costum i el caràcter existeix una estreta relació. També etimològicament es dóna un parentiu entre moral i ètica: el costum (moral) determina el nostre caràcter (ètica), i aquest condiciona les nostres accions.

En l'actualitat s'usen com a sinònims. Tanmateix, encara que en un sentit les puguin emprar d'aquesta manera, en un sentit estricte tenen significats diferents. Així, en el llenguatge filosòfic, s'acostuma a distingir la moral, o codi de normes que regulen l'acció correcta, de l'ètica, és a dir, de la reflexió sobre aquests codis de normes.

Segons aquesta distinció, l'ètica és una mena de filosofia moral, que té com a objecte d'estudi precisament els codis morals concrets: la seva validesa, fonamentació i legitimació.

Eudemonisme

Les ètiques que consideren la felicitat com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual hom pot aspirar són eudemonistes. Malgrat tot, dir que l'ésser humà anhela la felicitat és com no dir res, ja que cadascú entén la felicitat a la seva manera.

Aristòtil va ser un dels primers filòsofs a defensar l'eudemonisme ètic. Ens diu que tots els éssers tendeixen per naturalesa a una finalitat; per tant, no pot ser d'altra manera en el cas de l'ésser humà. I, com que el que és essencial (el que el distingeix) és la seva capacitat racional, la finalitat a la qual tendirà l'home serà l'activitat racional.

Hedonisme

Es considera hedonista qualsevol doctrina que identifica el plaer amb el bé, i que concep la felicitat en el marc d'una vida plaent. L'hedonisme cirenaic concep el plaer com una cosa sensual i corporal, i no com a fruïció intel·lectual ni com a simple absència de dolor.

Igual que els cirenaics, els seguidors de l'epicureisme identifiquen plaer i felicitat. Tanmateix, a diferència dels primers, defineixen el plaer com la simple absència de dolor. No es tractaria, per tant, de buscar el plaer sensual del cos, sinó l'absència de pesar en l'ànima.

Estoïcisme

En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó de Cition, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs.

L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé.

Emotivisme

Per emotivisme s'entén qualsevol teoria que consideri que els judicis morals ("això és bo", "això és correcte", per exemple) sorgeixen d'emocions. Segons aquest corrent de pensament, la moral no pertany a l'àmbit racional, és a dir, no pot ser objecte de discussió o argumentació i, per tant, no existeix ni pot existir el que s'ha anomenat coneixement ètic.

Segons un dels filòsofs emotivistes per excel·lència. David Hume (1711 – 1776), les normes i els judicis morals sorgeixen dels sentiments d'aprovació o de rebuig que susciten en nosaltres certes accions.

Per als emotivistes, els judicis morals, a més de sorgir i expressar la nostra aprovació o rebuig, tenen com a funció suscitar aquests mateixos sentiments en l'interlocutor i, d'aquesta manera, promoure accions que hi estiguin d'acord.

Utilitarisme

L'utilitarisme és una teoria ètica molt propera a l'eudemonisme i a l'hedonisme. Així, defensa que la finalitat humana és la felicitat o plaer.

L'utilitarisme, com l'hedonisme i l'eudemonisme, constitueix una teoria ètica teleològica, ja que valora les accions com a mitjans per a assolir una finalitat (felicitat o plaer); ara bé, també les valora segons les conseqüències que se'n desprenen.

La principal diferència entre l'utilitarisme i l'hedonisme clàssic (epicureista) és que el primer transcendeix l'àmbit personal. Quan un utilitarista afirma que la finalitat de tota acció correcta és la felicitat, no entén per felicitat l'interès o plaer personal, sinó el màxim profit per al major nombre de persones.

John Stuart Mill ha estat un dels representants més coneguts de l'utilitarisme. Aquest autor fa una distinció interessant entre plaers inferiors i superiors: considera que hi ha plaers més estimables que d'altres segons que promoguin o no el desenvolupament moral propi de l'ésser humà. Això el portà a dir una frase que s'ha fet cèlebre: "És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet; és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet".

Què s'entén per Felicitat General?

Per felicitat, l'utilitarisme entén plaer i absència de dolor; per infelicitat, dolor i absència de plaer. La felicitat general seria la suma de les felicitats individuals. En parlar del plaer, tanmateix, els utilitaristes no es refereixen només al benestar material, sinó també al benestar psicològic o espiritual.

D'aquí que promoure el nostre propi plaer i el dels altres i evitar el dolor, sigui la meta que han de perseguir les accions i normes autènticament morals.

La Moralitat com a Càlcul de les Conseqüències

Per l'utilitarisme no existeixen accions bones o dolentes en si mateixes. Per decidir si una acció és moralment bona no hi ha més remei que calcular i sospesar detalladament les seves conseqüències.

Formalisme

Són formals tots aquells sistemes que consideren que la moral no ha d'oferir normes concretes de conducta, sinó limitar-se a establir quina és la forma característica i més adequada de qualsevol norma moral.

Kant va ser el filòsof que va reivindicar per primera vegada la necessitat d'una ètica formal.

La llei o norma moral no pot venir imposada des de fora (ni per la natura ni per l'autoritat civil...), sinó que ha de ser la raó humana la que s'ha de donar a ella mateixa una llei.

Un imperatiu hipotètic expressa una norma que només té validesa com a mitjà per a assolir una finalitat. L'imperatiu categòric estableix quina és la forma que ha de tenir una norma per a ser moral: només aquelles normes que siguin universalitzables (és a dir, que es puguin convertir en llei universal) seran realment normes morals.

L'Ètica Kantiana. Som Amos de la Nostra Vida?

Afirmem que fins i tot per sentir-nos feliços necessitem sentir-nos lliures. Per tant, l'ètica kantiana posa l'accent en la llibertat.

La principal aportació de la teoria ètica que proposa Kant consisteix en què dóna prioritat absoluta a la intenció. Kant afirma que no es pot considerar com a moralment bo cap acte concret, sinó que l'únic bo en si mateix és la bona voluntat, que expressa com cal actuar però el que cal fer. Aquesta idea de la bona voluntat està enllaçada amb la consciència del compliment del deure.

L'imperatiu categòric posa de manifest la llibertat interior de l'ésser humà; en ella radica la seva autonomia per donar-se lleis a si mateix, per regir-se per si mateix enfront a qualsevol norma o influència externa.

Per a Kant, la persona humana és lliure, autònoma, i en virtut d'aquesta llibertat gaudeix d'un valor incondicionat al qual ell anomena dignitat.

Filòsofs Clau

• Aristòtil (384 a.C.- 322 a.C.) Grècia Antiga
• Sòcrates (470 a.C. - 399 a.C.) Grècia Antiga
• Plató (427 a.C. - 347 a.C.) Grècia Antiga
• Kant (1724 - 1804) Alemanya