Ètica Kantiana: Imperatiu Categòric i Voluntat Bona

Kant busca una ètica universal formal basada en l'imperatiu categòric.

Capítol 1: El principi de la bona voluntat

Actuar per deure, no per interessos

Kant distingeix entre dos usos de la raó:

• Ús teòric de la raó: relacionat amb el coneixement.
• Ús pràctic de la raó: relacionat amb la pràctica.

Filosofia material → objectes, allò que es veu. Les costums estan relacionades amb la moral → vol trobar els principis últims dels costums, de la moral, de l'ètica.

Context històric

Kant va viure l'època de la il·lustració: amb els avenços tecnològics i la ciència, la societat evoluciona. Lema de la il·lustració → Sapere Aude → Atreveix-te a pensar. Kant fa un escrit explicant i responent què és la il·lustració. Diu que la filosofia es divideix en: Què puc saber?, Què he de fer?, Què puc esperar?

L'ètica per a Kant està relacionada amb la pràctica perquè està relacionada amb l'acció. Kant parla de la minoria d'edat i la majoria d'edat. L'ésser humà està en una minoria d'edat en l'edat mitjana i la il·lustració és el pas de la minoria d'edat a la majoria d'edat, autonomia de l'individu, llibertat, progrés i pensar per si mateix.

Primera Secció: Transició del coneixement racional comú de la moralitat al coneixement filosòfic

La bona voluntat

Dons naturals

Els talents de l'esperit (intel·ligència, enginy i judici) i les qualitats del temperament (coratge, perseverança i valor).

Dons de la sort i la felicitat

El poder, la riquesa, l'honor, la salut i el ple benestar. La felicitat correspon al goig del mateix estat.

Voluntat bona → Allò que fa que una bona voluntat sigui bona no són els fins que es persegueixen o aconsegueixen, sinó el voler. Aquest és l'únic que pot fer una voluntat bona en si mateixa. Poden ser bons, però si s'utilitzen de manera egoista poden ser molt perjudicials.

Bona voluntat → compta el voler fer aquesta acció/la intenció, no el deure.

Crítica a les ètiques tradicionals

Ètiques tradicionals: empíriques → en l'experiència es comprova quines conductes són adequades o no → l'experiència ens diu què hem de fer o evitar. I ètiques heterònomes: voluntat determinada per interessos individuals.

Què és el que fa que una voluntat sigui bona?

1. Els dons naturals, de la fortuna i la felicitat: desitjables per a tot ésser humà, poden ser igualment perjudicials per a l'ésser humà. Un bon ús de la voluntat fa que siguin bons o perjudicials.
2. La bona voluntat és un requisit indispensable per ser dignes de la felicitat.

La bona voluntat, en Kant, no és bona pel que produeix o aconsegueix. El seu voler és l'única cosa que la fa bona. La utilitat o el fracàs del que resulti no afegeixen o lleven valor a la bona voluntat. I Kant critica l'ètica material: considera una acció en funció del premi o el càstig com a conseqüència.

Actuar per deure

Kant pretén crear una ètica formal basada en l'imperatiu categòric → element de la voluntat - el criteri que hem de tenir els éssers humans a l'hora de decidir què és correcte o incorrecte:

1. Actua tal com creus que hauria d'actuar tothom: llibertat política.
2. Tots som iguals: drets humans.
3. “El deure pel deure”: no actuar en funció dels meus interessos, sinó fer allò que jo crec que he de fer.

Tipus d'accions

1. Accions contràries al deure: quan algú fa una acció contrària al que s'ha de fer, no tenen valor moral, es fan contràries al deure.
2. Accions conformes al deure: accions que ho fan pel deure, però pot ser per interès o per benefici propi.
   • Inclinació mediata (una altra inclinació l'empeny a fer l'acció).
   • Inclinació immediata (es fan conformes al deure però no per deure).
3. Accions per deure → les úniques que tenen valor moral (sense inclinació, es fa per deure, les accions per deure són a priori, el que l'ésser humà té en relació amb la felicitat és una inclinació, quan actuen per deure la felicitat no es busca, és independentment de l'acció).

Diferència entre màxima/llei

Màxima: Principi subjectiu del voler. Vol dir que neix del subjecte que fa l'acció. És la màxima moral sobre la qual el subjecte fa l'acció i que regeix el nostre voler.

Llei: Principi objectiu del voler. Vol dir que neix de l'objectivitat. Com? Universalitzant el principi moral a través del qual fas l'acció.

Imperatiu categòric

Categòric → és incondicional, universal, es mou per deure i acció a priori.

Hipotètic → Accions que són vàlides segons la situació, però que Kant no aprova. Es mou per inclinacions.

Distinció entre imperatiu categòric/hipotètic

Imperatiu categòric: Mandat moral incondicional, a priori, universal i per deure. Es pot representar de la següent forma: “Fes B”. Exemple: “No mataràs”.

Imperatiu hipotètic: Són mandats de la moral que són condicionats. A posteriori perquè depèn de l'experiència i circumstàncies. Del tipus: “Si fas A, obtindràs B”. És egoista perquè fent A, a canvi d'obtenir B.

Característiques ètica formal

Universal → vàlid per a tots, autònoma, racional.

Característiques ètica material

Si fas x, obtindràs y, és egoista perquè sempre vol alguna cosa a canvi.