Ètica Kantiana: Imperatiu Categòric i Deures Morals

Anàlisi dels Deures Necessaris i Estrictes en Kant

Violació dels Drets Necessaris

• (i) En aquest fragment, Kant es fixa en casos on es violen el que ell anomena "drets necessaris o estrictes". Concretament, esmenta el cas en què es fa una promesa falsa, i els casos en què s'atempta contra la llibertat o la propietat d'un altre.
• (ii) En aquests casos, es tracta a altres persones com a mitjans, en lloc de tractar-les sempre com a fins en elles mateixes. I, per tant, són casos en què no es respecta el principi que diu que cal valorar els altres sempre com a fins.

L'Imperatiu Categòric i el Principi del Fi en Si Mateix

Kant estableix en la seva ètica l’imperatiu categòric, un principi universal que obliga a actuar d’acord amb regles que puguin ser aplicades a tothom, independentment de les conseqüències. A diferència dels imperatius hipotètics, que depenen de condicions particulars, l’imperatiu categòric és incondicional i orientat al deure. La bona voluntat, segons Kant, és l’únic valor moral en si mateixa, i una acció és moralment correcta no per les seves conseqüències, sinó perquè es fa per deure.

Un aspecte central del seu pensament és el principi del "fi en si mateix", que estableix que les persones no han de ser utilitzades com a mitjans per aconseguir fins personals, sinó que han de ser respectades en la seva dignitat i llibertat. Aplicant aquest principi als casos de violació de la llibertat o la propietat d'una altra persona, es veu clarament que qualsevol acte que infringeixi aquests drets és immoral, ja que tracta l'altre com a mitjà i no com a fi.

Aplicat als casos esmentats, l’imperatiu categòric es manifesta clarament. Si algú actua en contra de la llibertat d'un altre, per exemple, en privar-lo de la seva autonomia o en coercir-lo, està utilitzant aquella persona com a mitjà per aconseguir un objectiu personal, la qual cosa viola el principi del "fi en si mateix". En el cas de l’atac a la propietat d’un altre, si algú priva una altra persona de la seva propietat sense el seu consentiment, també està usant l’altre com a mitjà per aconseguir un benefici personal, en lloc de respectar la seva dignitat i els seus drets.

La Universalització de la Màxima en l'Ètica Kantiana

Concepció i Voluntat de la Màxima Universal

• (i) El principi general de la nostra acció és que s'ha de poder voler que la màxima segons la qual actuem esdevingui llei universal.
• (ii) Kant distingeix dos casos: aquells en què no es pot ni tan sols concebre (sense contradicció) que determinada màxima hagi esdevingut llei universal, i aquells en què es pot pensar que la màxima esdevé llei universal, però no es pot voler que això passi.
• (iii) Kant diu que aquestes dues possibilitats corresponen a la distinció entre dos tipus de deures, que anomena "estrictes" i "amplis".

Deures Estrictes i Meritoris Segons l'Imperatiu Categòric

L’imperatiu categòric de Kant es formula com "actua només d’acord amb aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que esdevingui una llei universal". Això vol dir que una acció és moralment correcta només si es pot aplicar com a norma universal per a tots, sense que es generin contradiccions. En casos com el suïcidi o la falsa promesa, Kant considera que es tracta de deures estrictes, ja que si tothom actués d’aquesta manera, es destruirien valors fonamentals com la preservació de la vida o la confiança mútua. Si tothom se suïcidés o no complís les promeses, aquests valors essencials per a la convivència social es farien inviables. En canvi, casos com el desenvolupament de les pròpies capacitats o l’ajuda a qui ho necessita representen deures meritoris. Aquests actes, tot i ser moralment desitjables i poder ser universalitzats sense contradicció, no són obligacions estrictes, ja que no afecten la viabilitat de la moral universal si no es compleixen. Els deures estrictes són aquells que, si no es compleixen, creen una contradicció a nivell universal, mentre que els deures meritoris són opcionalment desitjables i milloren la qualitat de vida, però no són essencials per mantenir la coherència moral.

La Humanitat com a Fi en Si Mateix: Fonament de l'Imperatiu Categòric

Origen i Formulació del Principi

• (i) Kant, primer, raona d'on pot sorgir un imperatiu categòric: diu que ha de ser a partir d'allò que és, necessàriament, un fi per a tothom.
• (ii) Ens indica que la naturalesa racional és un fi per a tothom (un fi en si mateix).
• (iii) I a partir d'aquí formula l'imperatiu categòric que cal tractar la humanitat sempre com un fi en si mateix, i no com un mitjà.
• (iv) Aplica aquest principi al cas de la persona que considera suïcidar-se: si ho fes, aniria en contra de l'imperatiu categòric perquè tractaria la humanitat (en aquest cas, a si mateix) com un mitjà, i no com un fi. Per tant, el suïcidi no és permissible.

Aplicació del Principi del Fi en Si Mateix

L'ètica kantiana es fonamenta en la distinció entre imperatius hipotètics, que depenen de condicions específiques, i imperatius categòrics, que són universals i incondicionals. L’imperatiu categòric exigeix actuar segons regles que podrien ser acceptades per tothom sense contradiccions. Kant afirma que la bona voluntat és l'únic valor moral en si mateixa, i que un acte és moral no per les seves conseqüències, sinó perquè es fa per deure, és a dir, per seguir la llei moral.

Una formulació clau de l’imperatiu categòric és el principi del "fi en si mateix", que ens obliga a tractar les persones com a fins i no com a mitjans. Això vol dir que hem de respectar la dignitat i l’autonomia de les altres persones en les nostres accions, sense utilitzar-les per aconseguir els nostres propis objectius. Si utilitzem algú com a mitjà per un fi personal, estem violant aquest principi.

En els casos de mutilar-se, danyar-se o matar-se a un mateix, Kant considera que estem tractant-nos a nosaltres mateixos com un mitjà per escapar del patiment o resoldre dificultats, en lloc de respectar la nostra pròpia dignitat com a fi en si mateix. Aquestes accions violen l’imperatiu categòric perquè neguen el respecte a la pròpia autonomia i valor inherent.

L'Universalització de les Promeses Falses en Kant

Anàlisi d'un Cas Concret

• (i) Es descriu el cas d'una persona que considera prometre que retornarà certa quantitat de diners sense tenir la intenció de fer-ho.
• (ii) Kant fa explícita la màxima segons la qual actuaria aquesta persona si no retornés els diners.
• (iii) Es pregunta si aquesta màxima podria esdevenir una llei universal i respon que no.

La Coherència de les Lleis Universals i la Confiança Mútua

Kant formula la pregunta "Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal?" per aplicar l’imperatiu categòric a una situació concreta. En aquest cas, la màxima de la persona seria demanar diners prestats tot i saber que no podrà tornar-los, amb la promesa de fer-ho en un temps determinat. Segons Kant, l’ètica es basa en la capacitat d’actuar segons principis que podrien ser acceptats com a lleis universals. Quan la persona es pregunta si la seva màxima podria ser universalitzada, està plantejant si seria possible que tothom actués igual sense contradir-se. Kant argumenta que, si aquesta màxima fos adoptada com a llei universal, es desintegraria la confiança que sustenta les promeses, ja que si tothom prometés falsament, ningú creuria en les promeses d’altres. Així, la pràctica de prometre i no complir esdevindria incompatible amb una societat que es basa en la confiança mútua. Per tant, la resposta de Kant subratlla que només aquelles màximes que poden ser universalitzades sense contradicció poden ser considerades morals, ja que respecten la coherència de les lleis universals i mantenen la dignitat i la confiança essencials per a la convivència humana. Aquesta idea reflecteix la importància de la racionalitat i la universalitat en l'ètica kantiana, on la moralitat depèn de la possibilitat que una acció sigui aplicada a tothom sense crear un conflicte.