Ètica, Idealisme i Utilitarisme: Kant, Bentham i Mill

Ètica formal de Kant

L'ètica formal, que és diferent de la material, es basa en la determinació pròpia de la voluntat. Aquesta llei que la voluntat es dona a si mateixa, Kant l'anomena imperatiu categòric. És una ètica que es basa en el deure, no en el que hem de fer, sinó en com hem d'obrar. Les ètiques del deure són deontològiques. L'imperatiu categòric es pot definir de diferents maneres: "Obra de tal manera que els teus actes es puguin prendre com a normes universals de conducta". Kant fa una crítica a totes les ètiques materials, ja que aquestes tenen un contingut definit. A més de ser materials, són hipotètiques, i Kant diu que no pot ser, que les ètiques han de ser categòriques. Tu mateix ets qui ha d'actuar moralment, amb autonomia. Aquesta obligació moral no depèn de l'experiència, és a priori, i ha de ser universal, necessària perquè aspirem al fet que sigui universal. Tots els humans han d'actuar de la mateixa manera. Si tothom actués respectant la dignitat de les persones, assoliríem "el regne dels fins". Hem d'utilitzar les persones com a fins en si mateixos. És una ètica del deure, en la qual no importen tant les conseqüències com el formalisme.

Idealisme transcendental de Kant

L'idealisme transcendental de Kant és una part central de la seva filosofia, especialment desenvolupada a la seva obra "Crítica de la Raó Pura". Aquest idealisme sosté que les nostres experiències i coneixements del món no sols depenen de la realitat externa, sinó també de l'estructura interna de la nostra ment i de les formes en què organitzem i percebem la informació sensorial.

El "gir copernicà" de Kant

Kant proposa un canvi radical en la manera com comprenem el coneixement i la realitat. En lloc de concebre que la ment s'ajusta passivament als objectes externs, com suggerien les teories empiristes, o que els objectes s'ajusten a les estructures de la ment, com argumentaven els racionalistes, Kant proposa que és la ment humana la que imposa formes i estructures a l'experiència. Aquest "gir copernicà" situa l'enfocament en el subjecte que coneix, destacant l'activitat cognitiva i la participació activa de la ment en la construcció del coneixement.

Universalitat de la ciència: els judicis sintètics a priori

Kant introdueix el concepte de judicis sintètics a priori per abordar la qüestió de com és possible el coneixement científic. Aquests judicis són sintètics perquè afegeixen informació nova que no està continguda a les premisses, i són a priori perquè es basen en principis que són independents de l'experiència. Kant argumenta que aquests judicis són possibles gràcies a les formes a priori de la intuïció, com ara l'espai i el temps, que són condicions necessàries per a qualsevol experiència possible.

Utilitarisme de Jeremy Bentham

Jeremy Bentham busca una filosofia reformista, és a dir, que es pugui aplicar a la societat. Dissenya una institució penal amb els criteris utilitaristes: el sistema penal no ha d'augmentar el patiment del pres, sinó que només s'ha d'aplicar en la mesura que el presoner no s'aprofiti del sistema. La finalitat d'aquest càstig no és fer mal, sinó donar-li raons per no repetir la seva acció dolenta. Pels utilitaristes, la felicitat és el bé màxim al qual aspira l'home. La felicitat s'identifica amb el plaer i la manca de patiment. Una acció moral la valorem amb un càlcul de felicitat. Bentham va intentar fer una valoració, una sèrie de punts per definir aquesta utilitat, aquest plaer: utilitarisme de l'acte, utilitarisme quantitatiu, càlcul de felicitat.

Utilitarisme de John Stuart Mill

John Stuart Mill completa i amplia la filosofia utilitarista de Bentham, donant-li unes característiques diferents. Eleva aquest utilitarisme estricte de Bentham perquè valora aspectes emocionals i humans dels individus, i destaca per damunt de tot la llibertat de l'individu. Arriba a dues conclusions:

• No s'aconsegueix la felicitat buscant-la directament.
• La filosofia utilitarista s'ha d'ampliar amb la valoració de les emocions humanes.

És un utilitarisme qualitatiu perquè defensa sobretot la qualitat dels plaers; s'han de triar, s'han d'evitar plaers més físics, però l'important és buscar plaers qualitativament superiors, intel·lectuals, culturals, que, en definitiva, ens formen i ens omplen; els hem de maximitzar. Bentham es pregunta com podem decidir quins plaers són els millors. John Stuart Mill diu que a la societat hi ha d'haver un grup de persones expertes que han experimentat els plaers i són les que han de regir, dirigir i valorar quins plaers són superiors i quins no. Està convençut que, en general, les persones valoren aquests plaers superiors. És un utilitarisme de la norma, perquè s'acaben valorant aquelles normes que concorden amb el principi d'utilitat, és a dir, la felicitat més gran per al major nombre de persones possible. Hi ha normes que s'ajunten a aquest principi, com "has de dir la veritat", ja que representa un benefici per a la majoria de la societat. Excepcions: quan infringir la norma suposa una cosa útil per al conjunt. Sempre la norma s'ha d'ajustar al criteri de màxima felicitat, i si aquesta llei és bona per a una gran majoria, s'accepta. Aquest utilitarisme, a diferència del clàssic, és més altruista, ja que és un gran defensor de la llibertat individual per sobre de tot, però també l'individu pot aportar i sacrificar-se pel bé de la comunitat.