Ètica i felicitat: conceptes clau

Acontentament: Satisfacció plena de totes les necessitats corporals. Proporciona els plaers sensuals, però no és suficient per proporcionar la felicitat a les persones.

Apetits animals: Desitjos que tenim en comú amb la resta dels animals i que estan lligats a les necessitats biològiques (menjar, beure, dormir, etc.).

Conseqüencialisme: Teoria ètica segons la qual el bé o el mal d'una acció moral s'han de determinar a partir de les conseqüències que produeixin en els altres, més que no pas en funció dels motius, les intencions o les qualitats personals de la persona que actua.

Dignitat humana: Tret essencial de la condició humana que tot ésser humà posseeix en una forma o altra i en una certa proporció amb les seves facultats superiors. Ens proclama com a iguals i és fonament ètic i polític dels drets humans.

Ésser progressiu: Concepció de l'ésser humà en què es posa l'accent en la possibilitat que aquest té de desenvolupar les seves facultats superiors, perfeccionar-les i, alhora, perfeccionar-se a si mateix. Aquest procés de perfeccionament s'ha d'orientar al desenvolupament de la pròpia individualitat, per a la qual són imprescindibles dues condicions: la llibertat i la varietat de situacions.

Eudemonisme: Teoria ètica que defensa la felicitat com a bé suprem i fi últim per a l'ésser humà.

Facultats superiors: Facultats que ens diferencien de la resta dels animals. Són aquestes: la intel·ligència (realitzada com a desig de saber, coneixement i desenvolupament d'una cultura intel·lectual), la sensibilitat estètica (plasmada en la creació o el gaudi de l'art) i els sentiments morals (orientats a la consideració vers els nostres semblants).

Felicitat: Bé suprem i fi últim per a l'ésser humà. S'identifica amb la recerca del plaer i l'evitació del dolor. Resultat de l'exercici de les facultats superiors, proporciona els plaers intel·lectuals i és específicament humana.

Hedonisme: Teoria ètica que defensa el plaer com a bé suprem i fi últim per a l'ésser humà.

Individualisme: Teoria ètica i política que dona prioritat als interessos propis de l'individu sobre els interessos o les necessitats de la societat.

Individualitat: Conjunt de trets característics d'una persona. La idea de l'ésser humà com a ésser progressiu implica que aquests trets es desenvolupin d'una manera original, diversa i singular.

Moral de porcs: Valoració reduccionista d'alguns crítics de l'utilitarisme de Stuart Mill que identificaven l'aspecte hedonista de la seva ètica amb una simple satisfacció dels plaers animals.

Plaers animals: Plaers que estan lligats a la satisfacció de les necessitats corporals i que els éssers humans tenen en comú amb la resta dels animals.

Plaers corporals: Plaers resultants de la satisfacció de les necessitats corporals, els quals són qualitativament inferiors i, per tant, menys valuosos que els plaers de l'intel·lecte.

Plaers de l'intel·lecte: Plaers resultants de l'exercici de les facultats superiors, els quals són qualitativament superiors i, per tant, més valuosos que els plaers corporals.

Principi d'utilitat: Criteri i fonament de la moral segons el qual tota acció és bona en la mesura que tendeix a promoure felicitat, entenent per felicitat l'augment del plaer o la disminució del dolor. La idea última és procurar la màxima felicitat possible al major nombre de persones.

Principi de la màxima felicitat: vegeu Principi d'utilitat. Simpatia: Sentiment d'humanitat o interès col·lectiu que va lligat indissolublement a la consecució de la felicitat i que té com a conseqüència una implicació en la cerca del bé comú.

Utilitarisme eudemonista: Teoria ètica en la qual la utilitat s'identifica amb la consecució de la felicitat a través del desenvolupament i l'exercici de les nostres facultats superiors.

Utilitarisme: Teoria ètica que considera la utilitat com el bé suprem i fi últim per a l'ésser humà, entenent per utilitat la màxima felicitat possible al màxim nombre de persones i per felicitat el plaer o l'absència de dolor.

Utilitat: Tot allò que augmenti la felicitat no solament de qui actua, sinó de tots els que en puguin resultar afectats. Exigeix adoptar un punt de vista imparcial, benvolent i desinteressat en els conflictes que puguin sorgir entre la consecució de la felicitat pròpia i la d'aquells als quals afecten els nostres actes.