Ètica i Felicitat: Aristòtil, Sèneca i la Virtut

Ètica i Felicitat: Aristòtil i Sèneca

Aristòtil es proposa ‘aterrar’ les idees de Plató. La seva filosofia se centra en el món terrenal, no en un ideal. Considera inútil afirmar l’existència ideal o ‘en si’ del bé. El ‘bé’ aristotèlic és una activitat en un món finit, situat temporal i espacialment, consistent en el desenvolupament de les virtuts al llarg de la vida. Per tant, felicitat (eudaimonia) + virtut (areté) = bé.

El bé de l’ésser humà és la felicitat, el bé suprem i fi últim (télos): finalitat, compliment, plenitud, consumació en cada ésser humà. Cadascun és un projecte, però inseparable de l’espai col·lectiu. El fi de l’ésser humà és inseparable del fi de la ciutat, amb primacia del bé de la ciutat per damunt del bé dels individus.

Dos conceptes centrals: a. Sentit (‘finalitat’) b. Energia. Cal adreçar l’energia humana cap a la finalitat de l’ésser humà. Si som éssers que vivim en societat, l’energia que porta a la felicitat es conforma de les virtuts que desenvolupem al llarg de la vida.

Sèneca i la Riquesa

Segons Sèneca, la riquesa és l’esclava del savi, però la propietària del neci. El savi no estima les riqueses, però si hagués de triar entre tenir-ne o no tenir-ne, optaria per la primera opció. Sèneca explica que existeixen dues raons per les quals el savi desenvolupa millor el seu esperit en la riquesa que en la pobresa:

1. Perquè en la pobresa la virtut es redueix a no deixar-se abatre.
2. Perquè en la riquesa es poden desenvolupar virtuts com la temprança, la generositat, el discerniment, l’organització i la magnificència.

Existeixen certes limitacions a les riqueses dels filòsofs:

1. L’origen ha de ser honrat, no deshonest.
2. No han d’envanir-se ni avergonyir-se del seu patrimoni.
3. Hauran de donar als bons, per motius rectes.

Per a Sèneca, les riqueses proporcionen grans comoditats, encara que no constitueixen un bé.

La Prudència segons Aristòtil

La prudència és una virtut dianoètica destacada per Aristòtil, necessària per a la vida i per a l’organització social. Se centra en les possibilitats i en l’elecció, i el seu objecte és el que es pot fer i el que pot ser d’una altra manera.

Ser prudent és una responsabilitat segons Aristòtil, i el prudent s’ocupa del bé de la ciutat i del bé particular. Existeixen dos elements o condicions per a la voluntarietat: l’absència de coaccions i la reflexió.

També tenen una certa importància en la prudència la raó compartida i la raó pròpia.

Aquesta prudència s’aconsegueix a través de la deliberació sobre allò en què podem influir: deliberem per poder prendre decisions i per poder actuar (fi determinat per la naturalesa).

L’elecció és el moment final de la deliberació, i existeix una certa vinculació entre les decisions individuals i la deliberació compartida.

Sèneca: Virtut vs. Plaer

Per a Sèneca, la felicitat es basa en el judici recte i segur. Centrar la vida en els plaers pot portar a ser esclau.

Per a Sèneca, la virtut està per damunt del plaer. La virtut es descriu com una cosa elevada i invencible i el plaer com una cosa baixa i mesquina. El plaer es troba amagat i difús; en canvi, la virtut es troba visible i ferma.

La naturalesa, la raó i la virtut són tres de les nocions fonamentals de l’ètica estoica. La naturalesa humana consisteix en la raó, i qui viu segons la raó desenvolupa virtuts. Per a Sèneca, viure feliçment és viure d’acord amb la naturalesa. Per tant, la virtut té algunes característiques que és important remarcar per a explicar que sí que està per damunt del plaer:

• Es valen per si mateixes.
• Poden otorgar plaer però no es busquen per aquesta raó.
• La vida agradable surgeix de la virtut.
• És de savis buscar la virtut, no el plaer.

Per tant, en Sèneca la virtut va davant i el plaer acompanya, perquè si el plaer anés davant seria esclavitud. El plaer excessiu és nociu; en canvi, la virtut excessiva no existeix perquè aquesta sempre està en la mesura.

L'Amistat segons Aristòtil

Es diferencien tres tipus d’amistat segons Aristòtil. L’amistat per virtut, la qual és la més perfecta i la més estable. Aquesta creix amb el temps i genera més bondat. L’amistat per plaer, en la qual els amics s’aprecien mútuament perquè els causa plaer i l’amistat per utilitat, on els amics s’aprecien mútuament perquè són útils l’un a l’altre per a assolir certes finalitats.

Política i Justícia

En quant a la política, es pot dir que Aristòtil determina l’ésser humà com un animal social. Per a la realització del bé de l’home s’han d’adjuntar la praxi, el bé i la polis. La polis és un sistema de comunicació i l’ésser humà necessita de la polis per a complir la seva destinació per naturalesa. El llenguatge té una especial rellevància per a la sociabilitat.

La justícia es defineix com l’expressió de l’ordre natural. L’home busca la justícia en la seva ànima, i el governant, la busca en la ciutat. Hi ha tres tipus de justícia: justícia distributiva, justícia correctiva i justícia com a reciprocitat.

La Contemplació

La contemplació és l’activitat més alta per a Aristòtil de l’ésser humà: és la més excel·lent perquè l’intel·lecte és lo millor que hi ha en l’ésser humà i és la més contínua. La felicitat perfecta també és una activitat contemplativa perquè:

1. Els déus són els més benaurats i feliços.
2. L’activitat dels déus és la contemplació.
3. L’activitat contemplativa serà la més feliç perquè és la més pròxima a l’activitat dels déus.

La contemplació és una forma de culminació de la vida humana que dona sentit a aquesta.