Ètica Emotivista de Hume: Sentiments i Judicis Morals

Ètica Emotivista

La teoria ètica de Hume es coneix com a emotivisme moral. Podríem resumir-ho dient que les idees morals i ètiques (allò que pensam que està bé o malament) deriven de les nostres emocions o sentiments.

La nostra distinció entre el bé i el mal no obeeix a criteris racionals: no puc deduir o demostrar què és el bé i, evidentment, tampoc puc recórrer a una instància superior (com Déu) per justificar els valors morals, ja que l'empirisme nega la possibilitat de tenir un coneixement metafísic.

Les impressions provenen d'una sensació externa o interna. Hi ha sensacions que ens provoquen passions o sentiments positius (bons) i altres que ens provoquen just el contrari, sentiments negatius (dolents). Les meves emocions guien la meva conducta: hi ha un sentiment d'atracció cap a les accions que un mateix considera bones i una repulsió cap a les dolentes. D'aquesta manera tendim a considerar bo allò que ens fa sentir bé i dolent allò que ens genera repulsió.

No significa que allò que a mi em satisfà hagi de ser considerat bo perquè m'agrada a mi (ja que si no fer sentir dolor seria bo per a un sàdic). No es tracta d'això. Hume parla d'una naturalesa humana que ens porta a esperar dels altres un sentiment d'aprovació o de desaprovació.

Hi ha sentiments que generen impressions que configuren les nostres idees morals (que no tenen res de racionals).

SENTIMENTS → IMPRESSIONS → IDEES MORALS

Orientam les nostres accions en base a judicis morals (que no són qüestions de fet). No hi ha un fet objectiu que em permeti determinar que matar algú està malament o no.

Hume denuncia que alguns filòsofs han insistit en creure que de la naturalesa de les coses es poden extreure el que les coses haurien de ser per ser correctes, però no hi ha una forma de ser correcta que puguem prendre com a model. Del "ser" no es pot derivar el "haver de ser", ja que no és pot identificar allò bo amb allò natural i allò dolent com a una desviació de la naturalesa: no existeix un estat natural de les coses que indiqui com aquestes haurien de ser. Com per exemple quan una persona homòfoba pretén qualificar l'homosexualitat com una “desviació” argumentant que és “antinatural”, cau en aquesta fal·làcia, ja que no hi ha res en la condició sexual humana que pugui determinar com hauria de ser la sexualitat correcta. S'anomena fal·làcia naturalista o fal·làcia del ser i de l'haver de ser.

La qualificació d'allò bo o dolent depèn de les sensacions que genera en el subjecte. Per exemple, un pastís en sí, no és ni bo ni dolent, dependrà de les sensacions que generi el seu gust en el subjecte que se'l mengi (de l'objecte no podem derivar cap tipus de qualitat bona o dolenta). La virtut radica en si l'acció resulta agradable per al subjecte que la fa o la contempla.

Deductivament puc demostrar que matar és correcte i que no ho és, perquè no tinc un punt de partida que sigui una idea clara i evident del bé o el mal basats en una impressió. És a dir, la nostra percepció del bé o el mal no és racional, és emocional. L'únic que tinc són impressions basades en els sentiments i emocions que les accions han generat en mi.

ACCIONS → EMOCIONS/SENTIMENTS → IMPRESSIONS

Es considera l'emotivisme moral una teoria ètica contraposada a l'intel·lectualisme moral (segons el qual el bé es podia conèixer intel·lectualment mitjançant la raó). Per a Hume, la raó ens pot ajudar a analitzar les circumstàncies que envolten l'acció, a treure conclusions, a analitzar la millor forma d'actuar, però no a determinar si una acció és bona o dolenta.

A partir d'aquesta ètica es pot derivar una visió de la política i de la pròpia moral que amb el temps es coneixerà com a utilitarisme: consisteix en convertir en bons aquells comportaments que resulten més útils pel bé comú i prohibir (en conseqüència) aquells comportaments que resulten perjudicials. Hi ha una relació directa entre aquesta utilitat i el benestar i la felicitat (que és el que cercam amb les nostres accions individuals i amb l'acció política col·lectiva).

No obstant, no és correcte dir que Hume era utilitarista, però la seva visió és la base de l'utilitarisme que serà una teoria definida posteriorment. Segons aquesta teoria s'ha d'aconseguir el màxim de felicitat per a la major número d'individus possible.

No creu en un estat natural de l'ésser humà, ni que la naturalesa humana sigui política. Tot és molt simple, necessitam els altres i necessitam normes. No hi ha sistemes de governs ideals ni perfectes, sinó que són bons o dolents en funció de la seva utilitat i de si responen o no a la seva funció.