Etapas de l’escolàstica cristiana i escoles de filosofia del renaixement

Pregunta 2.

Explica les diferents etapes de l’escolàstica cristiana i els autors més representatius.

Preescolàstica o Escolàstica primerenca (s. IX-XII):

Va tenir lloc durant els segles XI i XII, període caracteritzat per grans croades, ressorgiment de les ciutats i un centralisme del poder papal. Figures rellevants: Anselm de Canterbury. Considerat el primer escolàstic, va escriure dues obres Monologion i Proslogion amb una gran repercussió. En elles es porta a terme una demostració de l’existència de Déu. Va ser durament criticada per Tomàs d’Aquino i reelaborada per Descartes. Pere Abelard destaca per la renovació de la lògica i la dialèctica i per crear un mètode escolàstic a partir del qual es podia construir un sistema coherent sobre el món i la vida. Va escriure una obra Sic et Non. També destaquem Sant Bernat, Thierry de Chartres, Bernardo Silvestre, Joan de Salisbury, Bernardo de Claravall i Hug de Sant Víctor.

Alta Escolàstica (s. XIII):

És la fase d'auge de l'Escolàstica. En aquest segle es funden les universitats, apareixen els dominics i els franciscans, d’on procedeixen la majoria dels teòlegs i filòsofs de l’època. El seu màxim representant, Sant Tomàs d'Aquino, va dur a terme una síntesi entre el pensament cristià i l’aristotelisme. Tomàs d’Aquino va acceptar l’empirisme aristotèlic, la teoria hilamòrfica i la distinció entre dues classes d’intel·lectes.

Baixa Escolàstica (s. XIV i XV):

El segle XIV és una època de profunda crisi econòmica, política i social. Al finalitzar amb l’Edat mitjana, es produeix una definitiva separació entre Església i Estat, és la fase final de l'Escolàstica. El seu màxim representant, Juan Duns Escoto (franciscà), i Guillem d'Ockham (nominalisme). Es produeix una ruptura entre la fe i la raó necessària per permetre la independització de la filosofia i la ciència.

Pregunta 3.

Quines són les escoles de filosofia del renaixement. Platonisme: Ficino, Mirandola, Plató. Moviment intel·lectual influenciat pel cristianisme i el judaisme. El seu principal representant va ser Plotí. La filosofia de plató o de l’Acadèmia rep el nom de. El concepte central de Platonisme és la Teoria de les Idees: els arquetips transcendents, perfectes, de les que els objectes reals són còpies imperfectes. La forma més alta és la idea de déu, la font de totes les altres idees, que podrien ser conegudes per la raó. Humanisme: Erasme, More, Vives i Montaigne. Moviment de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, i que va ser expandit per Europa. El vessant cultural de l'humanisme va ser el Renaixement. L'erasmisme n'és un dels exponents més emblemàtics. Naturalisme: Paracels, Bruno, Telesio i Campanella. Moviment que es va donar en la literatura i en menor mesura a les altres arts. El seu creador va ser Émile Zola. Pretén agafar la realitat de manera absolutament objectiva, per això sovint es diu que és una evolució del realisme. Inclou aspectes de l'entorn que fins al moment no havien aparegut a les obres artístiques, classes socials desfavorides, problemes, malalties, temes sexuals.... Regna la crítica social amb un aire bastant pessimista. Els principals protagonistes pertanyen al proletariat. Inclou un enfocament científic de la creació. L'ideal no és la bellesa sinó l'adequació a la realitat. Es presta atenció a la medicina, a la filosofia i a les reformes polítiques. Apareixen persones reals i els fets són bastant contemporanis al moment de l'escriptura. Reforma protestant: Luter i Calví. Moviment reformador de l’Església, encapçalat per Luter, s’insereix en una doble relació, a la vegada d’afirmació i de negació, dins del Renaixement. Alhora que afirma el valor de la individualitat humana, en nega l’autosuficiència. La Reforma suposa un enfrontament amb el paganisme, amb el vitalisme natural del Renaixement i amb la presumpció i l’autosuficiència de l’home renaixentista. Nova Ciència: Copèrnic, Kepler i Galileu. Filosofia política: Maquiavel, Bodin i Grotius. Branca de la filosofia que estudia els conceptes sobre el poder, l'organització política, les lleis i la relació social entre els individus. S'acostuma a considerar part de l'ètica aplicada. A l'antiguitat clàssica incloïa filosofia sobre la natura i el món físic i es basava a explicar el paper de l'individu a la societat, així com la forma correcte de govern.