Estudi Detallat de l'Escultura 'Hermes amb Dionís Infant' de Praxíteles

Hermes amb Dionís Infant

1. Context Històric

Grup escultòric descobert el 1877 al santuari d’Olímpia durant unes excavacions al Peloponès. Segons Pausànies (s. II dC), es conservava al temple de l’Heraion d’Olímpia (una mena de museu on es guardaven les ofrenes fetes al temple).

És obra de Praxíteles i data del 343 aC (IV aC, segon classicisme). Quan la van descobrir, li faltaven les cames, les quals van ser reconstruïdes, i el braç dret.

Es conserva al Museu Arqueològic d'Olímpia.

Praxíteles, fill de Cefisodot (també escultor), va ser la personalitat més clarament definida del s. IV aC.

Segons la tradició, va aprendre a fer escultures de bronze al taller de Policlet a Cisió. Després va treballar el marbre i el bronze, sempre a Atenes. Les escultures preferides pels antics eren les de marbre, policromades pel pintor Nícies.

Obres seves: estil molt personal, en totes les seves obres hi ha un esquema compositiu que es repeteix:

• Elements verticals de suport
• Ondulació de la línia que segueix la figura de les seves figures (corba praxiteliana)
• Elegància i espiritualitat en l'expressió

Altres obres: Apol·lo sauròcton (a punt de matar un llangardaix), Sàtir amb la copa, Afrodita de Cnidos, Sàtir en repòs.

A través de les seves escultures es veu que el tema que esculpeix són les divinitats joves i va rebre encàrrecs d’altres ciutats, però treballava a Atenes (no es desplaçava). Atenes havia perdut l'hegemonia en el camp polític i econòmic, però continuava sent un punt de referència quant a art i cultura.

L’autor va ser contemporani de Lisip i Escopes (junts eren els tres grans escultors de l’època), tots tres grans escultors d’aquesta època i contemporanis d’Alexandre Magne.

2. Característiques Generals

El grup escultòric pertany al 2n classicisme (s. IV aC).

L’esperit grec considera la bellesa com a harmonia (resultat de l’equilibri i proporció entre les parts) i exaltava el concepte de mesura, per això l’home esdevé la mesura de totes les coses.

Això també explica la cerca d’un càlcul entre les parts i la realització de correccions òptiques per aconseguir l’ideal de bellesa en l’arquitectura i perquè aquesta és a escala humana.

Pel que fa a l’escultura, s’utilitzaven cànons per aconseguir una bellesa paradigmàtica i posseïa una voluntat naturalista, característiques que es van assolir al segle V aC. A partir de llavors van posar més èmfasi en l’expressió i el moviment, elements que donaven més vivacitat i realisme a les escultures.

En l’escultura del s. IV aC hi ha dos corrents estilístics:

• Corrent realista (deixebles de Policlet/ bronzistes)
• Corrent que busca la senzillesa i l’elegància, les expressions són de concentració i aïllament, mostren cert grau de melancolia (Praxíteles).

Pintura: De l’estil pictòric no en conservem gaires exemples, però sí que sabem els pintors més famosos i coneguts a l’època clàssica, encara que no se’n conservin les obres; i que gràcies a les fonts històriques coneixem, i van ser: Apel·les, Apol·lodor, Parrasi i Zeuxis.

Ens podem fer una idea aproximada de com seria la pintura mitjançant la ceràmica, de la qual en conservem milers de peces, i que estava decorada amb pintures.

3. Característiques Concretes

Grup escultòric exempt fet de marbre de Paros, feta d’un sol bloc de pedra i concebut per ser observat de front (unifacial), representa Hermes amb Dionís infant al braç esquerre i mostrant-li un gotim de raïm amb la mà dreta. La tècnica utilitzada va ser la talla.

Praxíteles sempre repeteix una composició que consta de 2 suports verticals (soca i cama dreta) que permeten la corba praxiteliana en forma de “S” invertida que descriu el cos que comença al cap d’Hermes, passa pel pit esquerre, després el maluc dret i, finalment, acaba al peu esquerre. La figura també presenta una lleugera inclinació cap al davant i el cap girat a l’esquerra. L’artista aplica el cànon de Policlet.

Hi ha un ritme quiàstic, composició que alterna parts del cos relaxades i en tensió, també coneguda com a contrapposto a partir del Renaixement, que confereix moviment i naturalisme al grup escultòric, evident pel que fa al moviment, a l’anatomia, en els cabells i en l’expressió afectuosa d'Hermes, el rostre del qual està polit, cosa que fa que la llum es reflecteixi suaument conferint l’aspecte de pell humana.

L’escultor busca un joc de llums i ombres que es presenta sobretot al mantell i als cabells. L’esfumat en el rostre és propi de la pintura posterior, com per exemple les de Leonardo.

4. Significat i Funció

Aquest grup escultòric representa una escena del mite de Dionís infant, fill de Sèmele, qui era la princesa de la ciutat de Tebes, i Zeus.

Hera, esposa del déu, ofesa i airada va enganyar la princesa perquè li demanés a Zeus que se li mostrés en tota la seva glòria divina (la qual cosa provoca la mort dels mortals).

Zeus, que havia promès amb anterioritat concedir-li tot el que volgués, va intentar persuadir-la de que ho deixés córrer, però com no va funcionar, va haver de complir la seva promesa i, conseqüentment, Sèmele va morir estant embarassada. No obstant això, Zeus treu el fetus del seu ventre i se’l posa a la cama. Al cap de nou mesos encarrega a Hermes que el porti als reis d’Orcòmenos perquè se n’encarreguin d’ell, però Hera, que no deixa de perseguir-lo en la seva infantesa i adolescència, els fa embogir. En un moment en què el perill d’Hera era especialment amenaçador, Zeus retorna a la infantesa a Dionís i mana a Hermes que el portés al mont Nisa perquè en tinguessin cura les nimfes.

Aquesta és l’escena que reprodueix l’obra de Praxíteles, la qual té una font literària que prové de l'escriptor llatí Plini.

No sabem la ubicació originària de l’obra, només que a partir del segle II aC es va traslladar a l’Heraion (temple d’Hera).

Pel que fa a la importància en la història de l’art, els historiadors creuen que aquesta obra va ser feta per commemorar la pau entre les polis d’Elis i Arcàdia, perquè Dionís era el patró d’Elis i Hermes d’Arcàdia.

Praxíteles influirà en escultors contemporanis i posteriors, pel gust per la melancolia de les seves escultures i la seva composició.

Context: Laocoont i els seus fills

El grup escultòric de Laocoont i els seus fills, situat a la ciutat del Vaticà (Musei Vaticani) és una adaptació romana en marbre del s. I d’un original en bronze fet al s. III-II aC que, segons alguns autors, constava només de dues figures. Segons Plini, els autors van ser Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes (tots tres pertanyents a la mateixa família), els noms dels quals estaven gravats a un grup escultòric trobat en una cova que havia estat la sala de banquets d’estiu de l’emperador Tiberi a Sperlonga, l’estil del qual és molt semblant al del Laocoont.

L’escultura exempta és d’època hel·lenística, període d’esplendor a l’illa de Rodes, que havia estat des de feia molts segles un centre important, que havia participat a les guerres Mèdiques aliant-se amb Atenes en la lliga de Delos, però durant les guerres del Peloponès s’uneix amb Esparta per derrotar Atenes. A partir de llavors esdevé un dels centres culturals i comercials més importants del món grec, sobretot pel que fa a l’escultura, però al segle I aC es converteix en un territori més de l’imperi Romà. També posseeix la flota més important del mar Egeu.

Estil General

Obra d’estil hel·lenístic de l’escola de Rodes, malgrat els diferents períodes en què es divideix l’estudi de l’art grec (època arcaica, clàssica, hel·lenística), hi ha conceptes immutables com:

Bla bla bla

Pilars on es fonamenta la gènesi creativa de l’art grec. Tanmateix, hi ha trets propis de l’època hel·lenística:

• El món grec s’amplia fins a territoris on no hi havia hagut la influència grega (gràcies a Alexandre) i aquests territoris adopten el gust grec i renoven els estils com passa a Alexandria, Pèrgam o Rodes, els quals representen noves influències en l’art grec, però sense significar el seu trencament amb aquest, sinó la confluència d’una gran diversitat d’estils.

Malgrat que el caràcter clàssic com el de la Venus de Melos encara és visible, aviat apareixen estils d’influència més oriental les característiques més destacables del qual són el seu monumentalisme i barroquisme.

L’arquitectura monumental dona importància a la decoració escultòrica, com es pot observar a l’altar de Pèrgam. Mentre que a l’escultura apareixen diversitat de temes com sàtirs, representació de mites, déus, herois, centaures, temes quotidians o retrats, també es desenvolupa el gust per la representació dramàtica i pel moviment (ex: Victòria de Samotràcia, dramatisme observat a l’altar de Pèrgam).

Pel que fa a la pintura, es conserven algunes pintures murals i una excel·lent diversitat de mosaics fets amb còdols o tessel·les.

3. Característiques de l'Estil Concret

Aquest grup escultòric exempt està fet de marbre amb la tècnica de la talla, és una còpia d’un original de bronze concebut per ser observat des d’un punt de vista frontal i s’organitza a l’entorn de la figura principal del sacerdot, que lluita per alliberar-se de l’atac de les dues serps com els seus fills.

L’obra, de composició oberta, s’estructura en el triangle que dibuixen els tres caps dels personatges. També s’observa una diagonal que creua tot el grup baixant des del braç esquerre de Laocoont fins al seu peu esquerre, que dona moviment a tot el grup escultòric, idea reforçada per les corbes que formen les serps, que uneixen les figures, i la torsió dels cossos.

És possible que el fill de la dreta s’hagués afegit més tard per adaptar-se millor al relat de l’Eneida, l’autor de la qual és Virgili. La gran capacitat de representació de les emocions humanes trenca amb cànons de serenitat i equilibri, els autors expressen el patiment dels personatges reflectit en els rostres. En especial en l’expressió de dolor físic i espiritual (mort dels fills) del sacerdot, cara que recorda a l’expressió del gegant Alcioneu a l’altar de Pèrgam.

El naturalisme en la representació de les figures no es fa tan evident en la representació dels dos joves, ja que els seus cossos són d’homes adults a escala reduïda. Freqüent en l’escultura a partir de Praxíteles, l’autor busca jocs d’ombra i llum que s’evidencien sobretot als cabells i a les túniques, així com als espais llisos de l’altar.

4. Funció i Significat

L’escena representada al grup escultòric fa referència a un episodi mitològic explicat a l’Eneida, llibre II de Virgili. Segons el mite de la guerra de Troia, el sacerdot troià Laocoont va advertir els seus conciutadans que no es fiessin del cavall de fusta (ple de soldats grecs) ofert pels grecs al déu Posidó en una suposada retirada. En un sacrifici al costat del mar al déu Posidó que dirigeix Laocoont, dues serps surten i comencen a asfixiar-lo, els seus dos fills van ajudar al seu pare i les serps els maten als tres. Els troians ho van interpretar com un càstig diví i van entrar el cavall a la ciutat.

No se sap l’emplaçament original ni la destinació, però la còpia romana segurament estava destinada a un ric col·leccionista de Roma o a l’emperador Neró.

El grup escultòric es va trobar a Roma, a les ruïnes del palau de l’emperador Titus l’any 1506, palau situat al costat de la Domus Aurea (palau de l’emperador Neró). Quan el van trobar li faltava el braç dret, Miquel Àngel, qui estava present en el moment de la troballa, va pensar que el braç dret estaria doblegat, però el van reconstruir amb el braç estirat, i al segle XX es va trobar el braç dret doblegat a un antiquari.

L’expressió de sentiments a través del cos va influir en Miquel Àngel (ex: Moisès) i a l’època del Barroc.