Estructura Social del Segle XIX: Burgesia, Pagesia i Proletariat

L'Estructura Social a la Catalunya del Segle XIX

La Burgesia i la Noblesa: Les Classes Dominants

La burgesia aportava a la societat la innovació, les noves formes jurídiques i polítiques que articulaven l'Estat, el dret i la propietat. Sovint aportava també els diners. La noblesa aportava el passat, el prestigi i el reconeixement públic. Els nous rics van intentar aconseguir un títol. El poder econòmic va definir la nova societat liberal i l'ostentació d'aquesta riquesa va definir el nou gust burgès. Les grans cases, les recepcions, els carruatges o els vestits mostraven la jerarquia i eren símbol de l'ascens social. Les formes d'oci van canviar. Es va constituir la Societat del Liceu (1844) i els jardins d'esbargiment que acollien les persones segons la seva categoria. El Passeig de Gràcia va ser el passeig de moda de la societat elegant de Barcelona. L'Església catòlica va continuar tenint pes a la societat, dominant determinats aspectes de la vida social. Les festes religioses van ser una part important de la vida social i manifestaven la influència de l'Església.

Les Classes Populars Urbanes i Rurals

Les classes populars eren:

• Antics artesans
• Camperols pobres i jornalers sense terres
• El nou proletariat

Les classes baixes urbanes es dedicaven als serveis, sobretot al domèstic, una quarta part de les quals eren noies. La pervivència del món artesà i gremial va continuar essent important al segle XIX. A Catalunya, els menestrals constituïen un grup de petits artesans i comerciants que estalviaven i criticaven el model liberal. Molts van constituir el Partit Demòcrata. El creixement urbà i la nova estructura de l'Estat liberal van concentrar a les ciutats uns treballadors de serveis que eren assalariats, però que imitaven models socials i culturals de les persones amb les quals es relacionaven.

La Pagesia i la Concentració de la Terra

La situació de la pagesia va ser variada. El 1860 representava un 62,5% de la població. A Catalunya i a València, gràcies a les desamortitzacions i desvinculacions, molts arrendataris emfitèutics, pagesos o burgesos enriquits van accedir a la propietat, formant un grup de petits i mitjans propietaris. Així, la terra es va tornar a concentrar en poques mans. El nombre de jornalers (persones que treballaven jornades al camp a canvi d'un salari) va anar augmentant. Això va ser a causa de la progressiva transformació dels anteriors propietaris i arrendataris que, arruïnats, es convertien en assalariats. Al final del segle XIX era difícil distingir entre el petit propietari amb una petita quantitat de terra, l'arrendatari o el jornaler sense terres assalariat. Es va mantenir un sistema en què el pes, el poder i la influència del ric, del cacic, eren enormes, a canvi de protecció en forma de salari, terres o gestions administratives.

El Model Agrari Català: Emfiteusi i Contractes

A Catalunya, no va existir la polarització grans propietaris-jornalers. El contracte d'emfiteusi permetia disposar lliurement de la terra i fins i tot deixar el seu dret en herència. També hi havia poca diferència entre el propietari real d'un mas i l'arrendatari emfiteuta. Les lleis desamortitzadores oferiren la possibilitat a l'emfiteuta de redimir el cens (adquirir el domini directe i convertir-se en propietari). Només la institució de l'hereu, que permetia traspassar íntegre el patrimoni, i una vida austera, feien possibles les seves explotacions. Però, aquesta va donar lloc a l'existència de pagesos sense terra. Hi havia molts pagesos sense terra pròpia que conreaven altres amb contractes de masoveria, parceria o rabassa morta.

Tipus de Contractes Agraris

• Masoveria: El pagès rebia una casa i terres per treballar i havia d'entregar una part de la collita i servir la família dels propietaris.
• Parceria: Els contractes eren limitats però renovables, i havia de repartir els fruits amb l'amo.
• Rabassa Morta: S'establia el contracte lligat a la vida dels ceps.

El Proletariat Industrial i les Dures Condicions de Vida

La classe obrera i una nova organització del treball van aparèixer amb la industrialització. El nombre de treballadors va incrementar, concentrant-se en les principals àrees industrialitzades. Hi havia noves regles. El patró, propietari d'un establiment industrial, comprava el treball d'un obrer durant moltes hores al dia a canvi d'uns diners, d'un salari. En la primera fase de la industrialització no hi havia cap llei sobre el treball. Els treballadors rebien salaris molt baixos per jornades de 12 a 14 hores. Dones i nens, a partir de 7 anys, tenien un salari molt inferior. Les condicions de vida eren molt dures i qualsevol queixa significava l'acomiadament. Vivien en barris densament habitats i degradats on incidien moltes malalties infeccioses.