Estructura Interna de la Terra, Ones Sísmiques i Tectònica de Plaques

Estructura Interna de la Terra

L'estructura interna de la Terra es divideix en tres capes principals: escorça, mantell i nucli.

L'Escorça

És la capa més prima. Hi distingim l'escorça oceànica, que correspon als fons dels oceans, i l'escorça continental, formada per grans blocs que constitueixen els continents.

El Mantell

Es divideix en el mantell superior, que conté material fos, el magma, i el mantell inferior, que es troba en estat sòlid.

El Nucli

És la capa més interna. La seva part més exterior, el nucli extern, es compon de materials fosos en estat líquid. La zona més interna, el nucli intern, és sòlida degut a les altes pressions a què està sotmesa.

Ones Sísmiques

Les ones sísmiques poden ser produïdes artificialment a través de cops o explosions. Si la Terra fos homogènia, les ones sísmiques es desplaçarien a velocitat constant i amb trajectòria rectilínia. Per tant, els canvis en la velocitat de propagació i en la trajectòria ens indiquen canvis en la composició o en l'estat físic dels materials. Les zones on s'observen aquests canvis es diuen discontinuïtats.

Tipus d'Ones

• Ones Internes: Tenen poc poder destructiu i s'utilitzen per estudiar l'interior de la Terra.
• Ones Primàries: Són ones longitudinals. Es propaguen a través de qualsevol material, líquid o sòlid.
• Ones Secundàries: Són ones transversals a la direcció de propagació. La seva velocitat és menor que les ones primàries i es propaguen només per medis sòlids.
• Ones Superficials: Es generen quan les ones de cos arriben a la superfície. Són les que causen els danys dels terratrèmols.

Tomografia Sísmica

Tècnica que permet obtenir imatges tridimensionals del mantell cartografiant les regions de velocitat sísmica lenta, corresponent a roques calentes que ascendeixen, i les regions de velocitat sísmica ràpida, corresponent a zones on les roques fredes descendeixen.

Deriva Continental

Els naturalistes pensaven que el relleu terrestre era degut al fet que la Terra s'havia anat refredant i s'havia contret.

Teoria de Wegener (1912)

Segons Alfred Wegener, tots els continents estaven units formant un únic supercontinent anomenat Pangea. Fa milions d'anys, va començar a trencar-se i els diferents fragments van viatjar a la deriva, fins a assolir la seva posició actual. En aquest desplaçament, els fragments van arrossegar els sediments que es trobaven al seu pas, formant les cadenes muntanyoses.

Expansió del Fons Oceànic

Al centre hi havia una gran elevació muntanyosa, la dorsal oceànica, amb laves joves, i que presentava una gran esquerda a la zona central, el rift.

Teoria de l'Expansió (1962)

Els fons oceànics es creaven a les dorsals oceàniques a partir del magma procedent del mantell i es formava així una nova litosfera oceànica. La nova litosfera empenyia la ja existent, i els fons oceànics s'expandien i els continents se separaven. Es podien formar zones de subducció. La litosfera està constituïda per l'escorça i per la part superior sòlida del mantell.

Teoria de la Tectònica de Plaques (1968)

Tuzo Wilson va proposar que la litosfera es trobava dividida en diferents fragments anomenats plaques litosfèriques, els límits de les quals coincideixen amb els cinturons sísmics i volcànics. Les plaques, que poden ser continentals, oceàniques o mixtes, es desplacen uns pocs centímetres cada any degut als corrents de convecció de l'astenosfera.

Tipus de Límits

• Límits Divergents: Són límits on les plaques contigües se separen.
• Límits Convergents: Són límits on les plaques contigües s'aproximen. Com que es destrueix litosfera oceànica, s'anomenen vores destructives.
• Límits Neutres: Són límits on les plaques contigües llisquen.