Estructura del text teatral: interna i externa

Tot text teatral té una estructura que organitza els continguts. Sempre hi ha una estructura interna i una estructura externa.

- Estructura interna. Malgrat les diferències amb el gènere narratiu, les característiques de l’estructura interna són les mateixes

- Estructura externa. No depèn de l’argument de la història, sinó de la composició i organització. La estructura externa es veu a simple vista, sense necessitat de llegir. Una obra teatral s’estructura en actes i escenes.

• Acte: cadascuna de les parts en què es divideix un text teatral. Normalment cada acte correspon a una part de l’estructura interna: plantejament, nus i desenllaç, i per això la majoria d’obres teatrals tenen tres actes.

• Escena: cada acte comprèn diverses escenes. En el teatre clàssic una escena indica l’entrada la sortida dels personatges. Avui en dia és una unitat d’acció-situació de temps, espai i personatges.

La llengua parlada és el vehicle de comunicació en el text teatral i les característiques que presenta han d'adaptar-se al conjunt de l'obra. La llengua de les obres teatrals s'adapta, doncs, a diversos elements:

1. Reflecteix les característiques pròpies del discurs oral:

- Gran varietat d'entonació, amb un ús freqüent d'exclamacions interrogacions. Funció emotiva. - Elisions de sons. - Frases curtes, inacabades, amb alteració dels elements de la frase. - Lèxic viu, amb recursos expressius com frases fetes, comparacions, diminutius, augmentatius...

2. Posa de manifest les característiques d'un grup, sigui geogràfic, social, generacional, urbà/rural... Una obra ambientada en un indret geogràfic localitzat ha de reflectir, perquè sigui versemblant, la parla habitual dels habitants atenent tant als aspectes dialectals, com d'edat, sexe o condició social.

3. Reflecteix característiques d'un individu: els individus presenten trets que els diferencien dels altres. En la comèdia, per exemple, alguns personatges solen presentar defectes, tics, que produeixen un efecte còmic.

4. S'adequa el tipus i to de l'obra. Si el to de l'obra és còmic, abunda més el registre informal, col·loquial; en canvi, si el to és seriós, tràgic, sol aparèixer el registre formal i de nivell culte. El llenguatge de les acotacions és diferent. En ell hi predomina la funció informativa/enunciativa ja que pretén informar a l’actor/director/il·luminador d’aspectes necessaris per representar l’obra.

Els connectors i els marcadors textuals s'utilitzen segons les parts de la narració que hem descrit anteriorment. En la part dedicada a l'acció i a les transformacions, s'utilitzen bàsicament connectors temporals, causals i consecutius; en les parts descriptives, predominen els connectors que indiquen espai i els organitzadors discursius d'ordre.