Estructura d'una ciutat romana

La civilització dels romans va ser principalment urbana. Van crear ciutats de nova planta anomenades coloniae per a romanitzar els territoris conquerits. Aquí s'hi establien els veterans de guerra i els ciutadans romans procedents d'itàlia. A la península Ibérica exemples de ciutats que han crescut a partir d'una antiga colònia romana: Valencia, Saragossa, Mérida, Lleó... En el planol actual de totes aquestes ciutats, s'hi observa encara el tracat urbanistic original. Aquests eren els passos que seguien es romans a l'hora de fundar una ciutat de nova planta.

La inauguratio

Per fundar una nova ciutat: buscar zona idònia i estratègica, és a dir, un bon emplacament. a una altura suficient respecte del riu, per evitar posibles inundacions, i amb una bona defensa natural contra els enemics. Després saber la voluntat dels déus en el lloc escollit. Per aixo, un àugur (un sacerdot especialitzat en la interpretació divina) examinava les entranyes d'un animal sacrificat. Si aquestes, sobre tot el fetge, estaven en bones condicions, volia dir que l'animal no patia cap mena de malaltia i que, per tant, el lloc escollit era saludable. L'àugur delimitava el Iloc exacte que ocuparia la nova ciutat, i el perímetre es marcava amb el solc d'una arada. Aquest solc assenyalava el pomerium el perimetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les muralles. Aquesta cerimonia que precedia la fundació pròpiament dita d'una ciutat romana rebia el nom d'inauguratio

El traçat urbanístic

Un cop fets tots els rituals, es començava a planificar la ciutat. Els enginyers (militars especialistes en el disseny de grans construccions,ex: vies, aqüeductes o ciutats). Estudiaven el terreny, i feien càlculs i mesures. En primer lloc, el traçat urbanístic es disposava a partir de dos grans carrers que es tallaven al centre de la ciutat. El primer d'aquests carrers es traçava d'est a oest i s'anomenava decumanus. Perpendicular a aquest hi havia el carrer que anava de nord a sud, anomenat cardo. Aquests dos carrers principals desembocaven en quatre portes d'entrada a la ciutat i es prolongaven en altres camins extramurs, al costat dels quals hi havia les necròpolis o cementiris. La resta dels carrers eren paral·lels a un d'aquests dos eixos principals; el cardines eren els carrers paral·lels al cardo i els decumani minores ho eren al decumanus. Així, la ciutat formava una mena de quadrícula a l'interior; era un traçat ortogonal, ja que els carrers formaven angles rectes. Aquest tipus d'urbanisme, en qué els carrers es tallen perpendicularment formant illes de cases, es coneix amb el nom de model hipodàmic perqué va ser un arquitecte grec, Hipòdam de Milet (segle v aC), qui el va dissenyar per primera vegada. Allà on s'encreuaven els dos carrers principals hi havia el fòrum o plaça pública; és a dir, el cor de la ciutat, on hi havia els principals edificis públics. La majoria de ciutats romanes estaven envoltades per muralles, que tenien una funció defensiva, sobretot en ciutats que s'aixecaven en llocs on la romanització era difícil; en aquests casos eren muralles reforçades amb torres de vigilancia. En époques de pau, quan les muralles no tenien una funció defensiva, eren un signe de prestigi i de propaganda de l'Estat romà. Un cop dibuixat el traçat general, es planificaven les infraestructures. és a dir, la canalització de l'aigua i la seva evacuació, la situació dels edifi-cis públics, les vies d'accés, etc. Acabat el projecte, es presentava a les autoritats de Roma perqué fos aprovat. En cas afirmatiu, eren els soldats els qui executaven l'obra sota la supervisió d'uns suboficials o arquitectes que controlaven tot el procés d'edificació Els romans van organitzar les ciutats igual com van fer amb els campaments militars (castra): una planta rectangular en el centre de la qual hi havia la tenda de la máxima autoritat militar, i les ten-des restants alineades en quadrícula

Edificis públics i privats

El fòrum era el punt de trobada dels ciutadans, on hi havia els edificis públics destinats a la religió i a l'administracio. Aquests edificis eren els següents:
Els temples (templa), on se celebrava el culte religiós. La basílica (basilica), edifici destinat a la justicia i als negocis. La cúria (curia), on tenien lloc les reunions del Senat. Les tribunes (rostra), per als discursos polítics i jurídics. Les botigues (tabernae), per als tractes comercials

A les ciutats romanes també hi havia gran construccions destinades als espectacles públics:
El teatre (theatrum), on es feien representacions teatrals, sobretot comèdies. L'amfiteatre (amphitheatrum), on, entre altres tipus d'espectacles, tenien Iloc les cruentes lluites de gladiadors. El circ (circus), on es duien a terme les competicions preferides pels romans: les curses de carros.

Entre els edificis de caracter públic, hi havia també les termes (thermae), destinades básicament a la higiene dels ciutadans. Pel que fa als habitatges dels romans, cal dir que hi havia les cases unifamiliars (domus), que solien ser propietat d'una familia, i els pisos de Iloguer (insulae), en un edificis de quatre o cinc plantes, comunicats per escales, on es vivia, molt sovint, en unes condicions infrahumanes. Aquesta gran quantitat d'edificis públics i privats comportava un consum d'aigua enorme, i la solució que trobaren els romans van ser els pous. les cisternes i les fonts, sempre que l'aigua es trobés a prop de la ciutat. Per poder anar a buscar l'aigua luny i transportar-la, els romans idearen els aqüeductes. Un aqüeducte consistia, básicament, en una canal amb les parets impermeabilitzades que solia anar arran de terra; no obstant això, quan hi havia un fort desnivell, construien una mena de pont amb arcades sobre les quals passava l'aigua per una canal estreta. L'enorme quantitat d'aigua que es consumia a les ciutats romanes s'evacuava mitjançant una xarxa de clavegueres, que eren unes canalitzacions cobertes amb lloses planes o amb un arc de mig punt. En aquest sistema de clavegueres hi desembocaven les canonades dels edificis públics i també les de les domus dels ciutadans benestants, que disposaven d'aigua potable. Hi havia també les latrinae o lavabos, ubicats al damunt d'una claveguera, cosa que permetia una evacuació rápida. Aquesta xarxa anava per la major part de la ciutat seguint el traçat hipodàmic, per tal de conduir les agües residuals cap als rius, o cap al mar si es tractava d'una ciutat situada a la costa. Finalment, i com a monuments purament decoratius, es construiren els arcs de triomf, per commemorar fets històrics importants i en memòria dels seus protagonistes; i les columnes, adornades amb relleus i inscripcions que al ludien al personatge al qual estaven dedicades.

El fòrum i els seus edificis

Com ja hem dit, el centre d'una ciutat romana era el forum, on hi havia els edificis públics més importants i era el lloc on se celebraven tota mena d'activitats que tenien alguna cosa a veure amb la comunitat. El fórum era, en definitiva, l'escenari de la vida pública de la ciutat, i l'animació que hi havia era molt intensa, des de primeres hores del mati fins al capvespre.

Emplaçament i edificis del fòrum
Teòricament, el forum es trobava en l'encreuament de les dues vies principals, el cardo i el decumanus, tot i que, a vegades, podia estar un xic desplaçat. Totes les ciutats romanes tenien un förum, però les ciutats més im-portants podien tenir-ne més d'un. Les capitals de província, com és el cas de Tarraco (capital de la Tarraconense) o Emérita (capital de la Lusitania), tenien un forum provincial i un de municipal per als assumptes locals.

El forum era una gran plaça rectangular, oberta i envoltada d'un pòrtic amb columnes. Al seu voltant es trobaven els edificis de les principals institucions de la ciutat. Cal destacar els següents:
Els temples (templa) eren els edificis més destacats del forum per la seva posició central i per la seva situació elevada. El temple prin-cipal de la ciutat solia estar dedicat a la Triada Capitolina, formada per Júpiter, Juno i Minerva i també al culte a l'emperador. Podia haver-n'hi d'altre de consagrats a altres divinitats especialment venerades pels habitants de la ciutat (Apollo, Venus, Diana,...). Els cultes religiosos es celebraven a fora, davant del temple, on hi havia una ara per als sacrificis. Els temples solien ser de planta rectangular, com els dels grecs, tot i que els romans van construir un altre tipus de temple, de planta circular; el Panteó de Roma n'és un exemple. La cúria (curia) era l'edifici on tenien Iloc les assemblees civils, especialment les del Senat local. La basilica (basillica) era el lloc on es reunien els tribunals de justícia i on es feien reunions de negocis. Era un edifici de grans dimensions, format per tres naus separades per columnes, la més gran de les quals era la central. Els cristians van adoptar aquest tipus d'edifici per celebrar-hi el culte religiós. Les botigues (tabernae) es trobaven sota els porxos del förum. N'hi havia de tota mena: fleques, fruiteries, etc. També hi havia diversos mercats, que venien productes especialitzats (Ilegums, peix, etc.) Més endavant, les tabernae van desplaçar-se també cap als carrers propers al forum. Les tribunes (rostra) eren unes tribunes des d'on els oradors i polítics pronunciaven els seus discursos A part d'aquestes construccions, en el forum també hi havia obeliscos i columnes construits en commemoració d'alguna gesta bélica. I per embellir la plaça pública es podien trobar, damunt de pedestals, escultures que representaven divinitats, emperadors o personatges il·lustres de la ciutat.

EDIFICIS DE LLEURE: L’AMFITEATRE I EL CIRC

Els romans eren molt aficionats als jocs (ludi publici), que tenien un origen religiós (se celebraven en honor d’un déu) i que amb el temps, van anar adquirint un caràcter polític (s’organitzaven per entretenir el poble). Per a fer-los més efectius, alguns emperador van implementar el subministrament de pa pel públic durant els jocs; si bé era criticat per una part de la societat. Durant l’any eren també comuns els espectacles organitzats per magistrats (i fins i tot pagats per ells), amb la intenció de recaptar vots. 

L’AMFITEATRE

Es tracta d’un edifici típicament romà on es duien a terme majoritàriament lluites de gladiadors gràcies a les quals s’omplia de gom a gom. L’estructura d’aquest edifici és similar a la de dos teatres junts. Normalment incorporava: L’arena (harena): espai on es duien a terme els espectacles envoltat per una reixa metàl·lica. El nom prové del material emprat per tapar la sang. La càvea (cavea) espai on se situava el públic, dividit en sectors (maeniana) amb passadissos. Per accedir-hi s’empraven unes escales que desembocaven en portes (vomitoria). El subterrani (subterraneus) lloc sota l’arena on es guardaven els decorats, les fures i altres materials. Es tractaven d’edificis descoberts, però podien ser coberts per un tendal en forma de corona circular (velum). El primer va ser construït a Roma l’any 29 aC., si bé el més important és el Colosseu (any 80 dC.). A la península es poden trobar a Mèrida, Itàlica, Segòbriga i Tarragona. Dins l’amfiteatre predominaven les lluites de gladiadors (bàsicament presoners de guerra, esclaus, condemnats a mort o joves que cercaven la fama). Hi havia diferents categories: Els samnites, gals i tracis duien casc, escut, espasa i proteccions (armats i vestits com soldats). Els mirmil·lons portaven un casc amb distintiu, escut, espasa i una màniga flexible. Els reciaris, poc armats, duien un trident, una xarxa i un punyal. Els essedaris lluitaven sobre cavall. Els gladiadors eren entrenats en escoles especials (dirigida pel lanista), amb una preparació dura i sota un rígid control mèdic i dieta. La vigília del combat se’ls permetia una cena libera. El dia del combat, hi havia una gran desfilada. A l’arribar a la tribuna de l’emperador li dirigien la salutació “Ave Caesar, morituri te salutant”. Podien ser combats en parella o complexos. Al final, el guanyador preguntava al públic si havia de matar o salvar la vida del vençut (durant l’imperi decidia l’emperador), i rebia la palma. Al retirar-se, si havia vençut molts cops, se li concedia una espasa de fusta. També podien visualitzar-se venacions (combats amb animals). Aquests tenien diverses modalitats igualment com exhibicions, enfrontaments o damnatio ad bestias (els condemnats a mort sortien a l’arena per a ser devorats per les feres). Igualment, també es representaven naumàquies, reproduccions de batalles navals històriques (però era molt costosa i va desaparèixer aviat); i representacions de drames mitològics, on es disfressaven els condemnats a mort amb atributs de herois mort tràgicament.

EL CIRC
Al circ tenien lloc les curses de cavalls, un dels espectacles favorits dels romans (qui feien apostes i podien quedar arruïnats).  La planta del circ era rectangular i allargada. La pista estava dividida per un mur baix (spina) que solia contenir elements embellidors com obeliscos, estàtues, i set ous o dofins (marcaven les voltes que havien de fer). A cada extrem se situava una meta, el lloc on havien de girar els carros; i al seu davant se situaven les cotxeres (carceres). El públic es trobava a la càvea (cavea). Les curses de carros tirats per cavalls eren l’espectacle propi del circ. Estava precedit d’una pompa (un magistrat era conduït en el seu carro, seguit per una munió de ciutadans). Per donar el senyal d’inici, el magistrat llançava un mocador blanc. Els conductors (aurigues), amb un fuet (flagellum) a la mà dreta i rendes a la cintura subjectades per l’esquerra començaven la carrera. Els accidents eren molt freqüents i podien provocar grans mals. Competien quatre faccions representades pels colors vermell, blanc, verd i blau. Cada auriga sortia a pista amb una túnica del color del seu equip. El públic donava suport des de la càvea, si bé les rivalitats entre ells aribaven al carrer.
Lucis Minicius Natalis Quadronius Verus, natal de la Barcelona romana, va obtenir el triomf en les curses de quàdrigues dels JJOO de l’Antiguitat, l’any 129. 

EDIFICIS DE LLEURE: EL TEATRE I LES TERMES
Les representacions teatrals eren la part més noble i civilitzada dels espectacles públics.

EL TEATRE
El teatre té el seu origen en unes festes gregues dedicades a Dionís. Al igual que l’amfiteatre, tenien un origen religiós.
Els romans van imitar aquestes obres, si bé mai no van aconseguir ser tan importants com a Grècia. Destaquen grans autors, sobretot comediògrafs. Si bé les primeres representacions van tenir lloc en escenaris improvisats a l’aire lliure en què els espectadors havien d’estar de peu; i després van evolucionar per a esdevenir teatres de fusta mòvils; no trobem els primers teatres fixos (igualment en fusta) fins el 145 aC. Gairebé un segle més tard (55 aC) va edificar-se, per ordre de Pompeu, el primer de pedra. No obstant el tipus, seguien el model de les colònies gregues. Durant l’època de l’emperador August, es van construir els dos més importants: Teatre de Balb. i Teatre de Marcel (amb capacitat per a 20500 espectadors).
Es tractaven d’edificis de planta semicircular que incorporaven: La càvea (cavea), semicircular i escalonada. Els espectadors hi seien d’acord la seva categoria social. S’hi entrava pels accessos (vomitoria), que donaven a unes escales radials (scalae) que al seu torn separaven la graderia en sectors verticals (cunei). Els passadissos (baltei) marcaven tres sectors (maeniana): Sector inferior (ima cavea). Sector central (media cavea). Sector superior (summa cavea). L’orquestra (orchestra), el peu de la galeria, estava reservada als senadors. L’escenari (scaena) presentava: El proscaenium era el lloc on es situaven els actors. Es trobava sobre una plataforma elevada (pulpitum) que quedava tancat per una paret decorada (frons scaenae).
El postscaenium era el vestidor. El subscaenium, sota l’escenari, guardava la maquinària. En dies en què el temps ho requeria, la càvea podia tapar-se amb un tendal (velum) en forma de corona semicircular. Tots ells tenien una acústica impecable, quasi perfecta.

LES TERMES
Les termes eren edificis construïts per a la higiene dels ciutadans i esport. No obstant, constituïen un centre de vida social, reunió i tertúlia.Constaven de diferents espais, si bé la distribució era similar en tots els banys: Prop l’entrada era el vestidor (apodyterium). Els objectes personals es deixaven en un calaixet custodiat per un esclau propi o un vigilant (capsarius) mal pagat.
A continuació hi havia una sala de pas (tepidarium) amb aigua tèbia i posteriorment la d’aigua freda (frigidarium) i de calenta (caldarium). Prop del caldari hi havia el laconium o sudatorium, una mena de sauna. L’unctorium era la sala de massatges. Adossats a les termes hi eren els popinae on es venia beguda i menjar. Per fer exercici s’anava a la palestra (palaestra). També podien haver-hi altres espais de lleure. L’escalfor produïda per un forn (praefurnium) i escampada per una cambra subterrània entre la terra i el paviment de les termes (hypocaustum) feia obtenir l’aigua calenta i el vapor. 

ORGANITZACIÓ DELS BANYS
Els banys estaven oberts des del migdia fins la posta de sol. Generalment, s’obrien unes hores a les dones i altres als homes, se dividien en dos parts, o es permetia el bany conjunt (com en algunes èpoques de l’imperi).  S’empraven tota mena de pomades i estris: Olis. Raspadors arquejats (strigilis).
Sosa (actuava com a sabó). Draps per assecar-se. Els més rics portaven esclaus que els fessin massatges i depilacions; i els que no s’ho podien permetre, pagaven per aquests serveis. Per accedir, s’havia de pagar una quantitat mòdica de preu; però tot i així s’omplien de gom a gom a mitja tarda.

EL PROVEÏMENT D’AIGUA I LES VIES DE COMUNICACIÓ
Els romans van aplicar les seves tècniques de construcció en obres públiques com els aqüeductes i carreteres amb la fi de fer més pràctica la vida a la ciutat.

EL PROVEÏMENT D’AIGUA
L’aigua era un bé importantíssim tant per les termes com pels tallers, indústries o ús domèstic. Per això, es va tenir especial cura en el transport, emmagatzematge i distribució de la mateixa. Les ciutats solien ser a prop dels rius per evitar problemes d’aigua. Igualment; s’hi edificaren ponts per aprofitar les aigües subterrànies, i cisternes per recollir l’aigua de la pluja. En el cas de les ciutats que no disposaven d’aigua propera, es van construir aqüeductes que no partien directament de la deu, sinó d’una cisterna o petit embassament. Havia d’incorporar una certa inclinació en tot el recorregut i de sobrepassar grans obstacles. La canal coberta per on passava l’aigua (specus), era de pedra i parets impermeables. Mesurava dos metres d’alçada per un d’amplada, i solia estar cobert per lloses planes o una volta de mig punt. Generalment anaven arran de terra; si bé es feien ponts per fer-lo passar sobre valls, i túnels per les muntanyes. Unes arcades enlairades (gran innovació romana que els confereix el seu aspecte típic) permetien la seva entrada a la ciutat. Arribaven fins una torre d’aigua (castellum aquae), situada a la part més alta i es distribuïa en tres canonades de plom o terrissa: Fonts públiques., Termes. Cases privades de famílies benestants. La puresa de l’aigua va aconseguir-se amb filtres i dispòsits. En ser usada, s’eliminava gràcies al clavegueram (clocae), uns túnels subterranis de grans dimensions coberts amb voltes de mig punt que les duien fins a un riu proper o al mar. El seu traçat coincidia amb el de les vies urbanes.

LES VIES DE COMUNICACIÓ
Els romans varen ser els primers en fer estudis detallats de la xarxa de carreteres amb una finalitat estratègica: la ràpida mobilització de l’excèrcit romà per pacificar revoltes. A més, facilitaven la comunicació entre diverses poblacions i milloraren el comerç, les relacions entre població civil i la gestió administrativa.  Distingien tres tipus de carreteres principals: Via: camí força ample on podien creuar-se dos vehicles. Actus: camí que permetia el pas d’un sol vehicle o animal de càrrega. Iter: camí per vianants, cavalls o lliteres. El més destacat era la via, construcció de la qual estava reservada a l'exèrcit (que coneixia el terreny). Primerament es traçava el recorregut i s’excavaven dos petits solcs que es recobrien amb dues fileres de pedres per delimitar l’amplada d’aquesta. Després s’excavava un canal més profund (d’un metre aproximadament) entre aquestes que cobrien amb tres capes: Statumen: pedres de mida mitjana sense res que les unís. Rudus: sorra o grava barrejada amb morter.  La tercera capa depenia de la importància de la via. Podia ser: Nucleus: pedres esmicolades i premsades.  Stratum: lloses de pedra ben encaixades. El paviment restava elevat al centre per evitar que s’inundés. La pluja lliscava cap als laterals i posteriorment al clavegueram. La seva fermesa ha fet que hagin perdurat fins a l’actualitat. En algunes d’elles es podien trobar els mil·liaris (milliaria) col·locats cada mil passos, que contenien gravats el nom del constructor i/o restaurador i la distància en milles. El milliarium aureum al fòrum de Roma és el més famós (pressuposadament és d’on parteixen totes).  

A llarg dels seus recorreguts havien les mansiones, una mena d’hostal actual. Tot i que les vies eren rectes, es podien desplaçar per evitar irregularitats del terreny. Per superar altres obstacles (com els rius), s’edificaren ponts (pons) per travessar-los generalment de gran perfecció i bellesa gràcies als arcs de pedra que descansaven sobre uns pilars amb bons fonaments i reforços. La xarxa romana va abastar 85000 quilòmetres, una bona part dels quals a la península Ibèrica. La via més important era la Via Augusta que duia dels Pirineus a Cadis, que feia tot el recorregut al costat del mar. 

LA CASA ROMANA
Els romans classificaven els seus habitatges de tres formes. En les zones urbanes es distingien la domus, cases unifamiliars; i l’insula, blocs de pisos on vivien diverses famílies. Al camp, hi havien les cases de camp o villa.

LA DOMUS
Ocupada per una sola família, presentava certes característiques distintives: Orientada cap a l’interior: l’aire i llum entraven per dues obertures al sostre situades al centre de la casa. No hi havia vista a l’exterior. Eren d’un pis (generalment). Habitacions amb usos determinats. Si bé a l’inici només tenia una sola sala, l’atri (atrium) on es desenvolupava la vida familiar i domèstica amb algunes habitacions al voltant i un jardí a la part final (hortum); la domus romana es va anar ampliant per influència d’altres cultures. No totes eren igual: depenien de la posició social i econòmica del propietari. No obstant això, generalment constava dels següents espais: Vestibulum et fauces. A l’entrada de la casa hi havia una porta (ianua) que no donava al carrer, sinó a un passadís (que rebia el nom vestibulum abans d’aquesta i fauces després). Un cop passada, podia haver-hi l’habitació de l’esclau porter (cella ostiarii). Igualment podia haver una altra entrada secundària (posticum). Les tabernae solien ser a banda i banda de la porta d’entrada. Eren sales amb accés al carrer que el propietari llogava com a tallers o botigues; que incloïen un taulell i una rerebotiga de sostre baix en que fer un sostremort (pergula) com a dormitori del botiguer. Atrium. Centre de la casa romana, tenia forma rectangular i obertura al mig del sostre, el compluvi (compluvium). Per aquest entrava l’aire, llum i aigua de la pluja (que queia a una piscina, l’impluvi o impluvium per arribar a una cisterna subterrània). També s’hi trobava el larari (lararium), capella dedicada als déus protectors de la llar i família.  Cubiculum. Habitació on dormir; al costat de l’atri o peristil (peristylium) una mena de jardí tancat; no gaire gran i força austera, sense finestres i de parets colorides. Tablinum. Gran habitació situada entre la paret de l’atri, davant la porta d’entrada; i la del peristil. Destinada al paterfamilias, era el despatx de l’amo de la casa. Triclinium. A la domus original es menjava a l’atri, però els romans van sentir necessitat de crear un espai dedicat a l’àpat. Aquesta sala, amb tres llits adossats (un a cada paret) i una taula al bell mig, va rebre el nom de triclinium del llit on s’estiraven per prendre el menjar.
Andron. Passadís entre l’atri i el peristil. Peristylium. Jardí interior d’influència grega envoltat d’un pòrtic amb columnes. Al centre hi creixien plantes i flors, i acostumava a haver un estanyol (piscina). Les obres d’art destacaven en aquest lloc. Al seu voltant s’hi disposaven les habitacions més il·luminades i boniques: Dormitoris (cubicula). Salons (oeci). Sales d’estar (exedra) de forma semicircular sense porta i amb un banc al voltant.
Culina. Sala petita i modesta amb un fogó d’obra. Al seu costat hi solien ser els lavabos (lavatrina) i el bany (balneum).

L’INSULA
Edificis de blocs de pisos de lloguer on residien la major part de ciutadans romans en petits apartaments. Presentaven les característiques següents: Tres o quatre pisos. Balcons i finestres exteriors per aprofitar l’interior. Habitacions sense ús determinat (depenien de la persona que les emprava). Eren construccions de fusta, i per tant, patien un gran risc d’incendi i esfonament. Unes llargues escales comunicaven els pisos i apartaments (que constaven d’una sala més gran amb una finestra o balcó, un parell de dormitoris i un distribuïdor-cuina). No tenien aigua corrent i les latrines eren comunes. Es descrivien com llocs estrets, incòmodes i perillosos.

LA VILLA
Els romans més rics solien tenir una casa de camp (villa) situada en un lloc de bon clima, amb terra fèrtil prop d’un riu o mar, i amb bones vistes.
Presentava dues parts diferenciades:
Granja dedicada als treballs de camp i dependències dels treballadors (villa rustica).
Residència del senyor i la família (villa urbana).
La villa rustica constava d’una part destinada a feines agropecuàries (un corral d’interior i un d’exterior, cadascun amb un abreuador o piscina). Al voltant del pati interior hi havia l’edifici amb els esclaus encarregats de tasques domèstiques, una cuina gran, un menjador, les habitacions i el lavabo. Les altres construccions incloïen els estables, galliners, graners, magatzems de fruita (que podia estar separat de la villa rustica si tenia perill d’incendi), la sala de premsa de vi, etc. Al costat d’aquesta villa hi havia l’era.
La villa urbana estava pensada com un lloc on descansar i tenia les comoditats de les millors cases senyorials de Roma. Era diferents a la domus: s’entrava pel peristylum i tenia moltes finestres. Les seves sales principals eren els triclinis (per l’estiu, l’hivern, reunions…). Els dormitoris estaven agrupats a un edifici separat per jardins, comunicats per galeries obertes (cryptoporticus). Altres habitacions es destinaven a descansar o la l’estudi com la bibliotheca. Els banys tenien totes les comoditats i la piscina permetia nedar a l’aire lliure. En totes elles s’alçaven pòrtics sostinguts per columnes (per passejar-se en cas que el temps no fos bo).
Normalment eren independents una de l’altra, tot i que en alguns casos eren una sola construcció o directament no incorporaven la villa urbana i el senyor dormia en la villa rustica.

QUÈ PODEM TROBAR AL FÒRUM?

La Cúria, Arc de Septimi Sever, Rostra, Via Sacra, Temple de Saturn, Columna de Foca, Basílica Júlia, Basílica Emília, Temple de Juli Cèsar, Temple de Vesta, Temple de Càstor i Pòl·lux, Temple d'ANtoni i Faustina, Temple de Ròmul, Temple de Venus i Roma, Casa de les Vestals, Basílica de Magenci, Colosseu, Arc de Tit.