Estratègia en Relacions Públiques i Gestió d'Esdeveniments

1. Adopta una visió global per a un llegat positiu

Un esdeveniment ha de ser avaluat globalment en més d’un àmbit; és a dir, de manera transversal i de manera ordenada (sistemàticament). A través d’aquesta reunió d’una comunitat focalitzada en una temàtica concreta, s’estableixen vincles entre diversos públics i es comparteixen experiències i moments. Un cop finalitzada aquesta reunió, l’esdeveniment el podem avaluar tenint en compte diferents punts:

• Producció (PROD): Metes a llarg termini i objectius SMART, veient si l’experiència ha sigut coherent, professional i si ha complert els objectius prèviament plantejats.
• Públics (PUB): Si hem connectat amb els públics clau, establint una relació de confiança entre l’organització i el públic (J.C. diu que cal definir a qui volem arribar).
• Tendències i inspiració: Si l’esdeveniment ha sigut rellevant i actual, i si ha generat notorietat.
• Comunicació interna (COM INT): Si no és bona, afecta negativament la identitat, la imatge i la reputació.
• Pla de comunicació: Si ha generat impacte abans, durant i després.
• Avaluació: Quan acaba un esdeveniment, encara s’ha de treballar analitzant els resultats.

Conclusió: J.C. defineix els esdeveniments com una eina estratègica de les relacions públiques, on han passat d’una funció de visibilitat a una plataforma narrativa i relacional. És clau la importància de la proximitat i l’autenticitat amb la confiança al centre.

2. Reduir la incertesa i generar reputació

Tota organització necessita construir una imatge positiva si vol que confiïn en ella. J.C. afirma que, en l’àmbit de la comunicació i les relacions públiques, la confiança és l’objectiu central i una necessitat per establir relacions duradores. Després d’aquestes decisions inherents, per què els stakeholders ens haurien de creure? Abans que l’organització pugui influenciar, convèncer i relacionar-se amb el públic, ha de demostrar que és fiable, on la confiança esdevé l’eix central de les relacions públiques.

La confiança és la sensació i percepció que allò que una organització promet, ho compleix. Aquesta genera pensaments positius, valor econòmic, seguretat i benestar. La confiança es construeix a través de la combinació de:

• Generadors estructurals: Propòsit, compromís, marca i reputació, que disminueixen la incertesa.
• Generadors relacionals: Cultura i relacions que fan creïble aquest discurs.

El valor de la confiança aporta valor tant al públic com a l’organització. Es construeix a partir del P.P. (notorietat, familiaritat i acompliment), i això genera més recomanacions, relacions sòlides i més confiança.

Conclusió: Tot això pot revertir aquesta situació i generar resultats positius, fet que pot afavorir tant la imatge com la identitat, les relacions i la reputació. Segons Theaker, aquesta última és un actiu clau, ja que reflecteix la percepció global que els públics tenen d’una organització i condiciona la seva credibilitat i legitimitat.

3. Disseny de plans per a públics i problemes concrets

En les relacions públiques, el públic és un element central on l’objectiu no només és comunicar un missatge, sinó establir i gestionar relacions entre les organitzacions i els públics que poden ser influïts. Miguez reforça la importància dels públics en les relacions públiques. L’autora defensa dues percepcions de públic:

1. Públic col·lectiu: Més o menys permanents, que tenen una relació amb l’organització.
2. Públics situacionals: Aquells que emergeixen davant un issue o problema concret.

També defineix els stakeholders com a col·lectius permanents que tenen una relació d’interès amb l’organització. Aquests últims esdevenen públic actiu davant determinades condicions situacionals. Com diuen Miguez i Grunig, alguns d’aquests grups poden augmentar el seu nivell d’implicació quan identifiquen un issue que els afecta clarament. Aquesta evolució no significa un canvi de col·lectiu, sinó un canvi d’activació.

Conclusió: És fonamental entendre els dos conceptes de col·lectiu, ja que comporten implicacions diferents i cal adreçar-s'hi de manera diversa: els públics permanents amb plans habituals (ja que es coneix el grup) i el públic situacional amb estructures específiques (ja que depenen de la situació). Per tant, és imprescindible revisar el mapa de públics i adaptar cada estratègia.