L'estil literari de Mercè Rodoreda: una anàlisi profunda

Els inicis i les influències de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda comença a publicar a partir del 1930, quan la novel·la psicològica és una tendència general. Però una vida literària tan dilatada com la seva, que abraça fins als anys vuitanta, incorpora progressivament molts elements innovadors. A més, la seva biografia, marcada per la guerra, l'exili i una vida sentimental gairebé novel·lesca, es reflecteix subtilment a les seves obres —especialment a Aloma (1938)— i enriqueix la personalitat dels personatges, a través dels quals construeix la ficció.

La major part de l'obra de Rodoreda rep la influència de tres escriptors psicologistes que admirava: Virginia Woolf, Marcel Proust i Thomas Mann. El tractament dels personatges femenins i la descripció psicològica de les seves actituds —sobretot davant del destructor pas del temps— és molt paral·lel al dels dos primers. La influència del tercer és més palesa a les últimes obres.

Una tècnica narrativa única i innovadora

El tret més destacable de l'obra de Mercè Rodoreda és la capacitat de fer avançar l'acció al mateix temps que els personatges projecten el seu món interior.

• La descripció de persones, llocs i situacions sembla una projecció del pensament dels personatges.
• Els diàlegs es confonen sovint amb el pensament dels personatges.
• Els diferents estils de discurs citat (directe, indirecte, indirecte lliure i monòleg interior) fan present constantment el caràcter, el temperament i el pensament dels personatges.

Així, les narracions rodoredianes superen la divisió entre narració, descripció i diàleg. Aquests tres elements apareixen fosos en una unitat indestriable: la història, que, com la història personal i col·lectiva, no pot ser fragmentada. Aquesta manera de veure la narració és una metàfora d'un dels grans temes de l'autora: el pas del temps.

La complexitat psicològica dels personatges

D'altra banda, la psicologia dels personatges es fa palesa a través de les accions, determinats comportaments i, fins i tot, expressions que, en ser repetides, esdevenen obsessions que caracteritzen molt gràficament els personatges: la freda astúcia de Teresa Goday (i l'apassionament amb què viu les relacions sentimentals), la innocència i la submissió de Natàlia, les manies (quasi paranoiques) de Quimet, les angoixes existencials d'Eladi, el candor de Cecília C., etc.

Amb el temps, Mercè Rodoreda, que va viure l'exili a Europa (París i Ginebra), va enriquir el seu corpus literari amb tot d'elements existencialistes, neorealistes i simbòlics, però sempre va mantenir la mateixa cura a mostrar-nos com són els personatges i a relacionar aquesta descripció psicològica amb el seu comportament i les seves actituds.