L'estètica del kitsch i la bellesa al segle XXI

Comentari de text: L'estètica del kitsch

Aquest text parla del kitsch, un tipus d’art que va començar a fer-se famós a finals del segle XIX i sobretot al segle XX, i que molta gent veu com "art de mal gust" o massa exagerat. L’article defensa que, tot i que avui en dia sembla que ja tot val com a art, el kitsch continua sent important per entendre com funciona la nostra societat i la cultura. Autors com Adorno, Benjamin o Nietzsche ja havien parlat del kitsch, però ara es vol veure com potser no és tan dolent com semblava abans i que també pot tenir un valor.

Segons el text, el kitsch sembla art, però no ho és del tot. És bonic, agradable, brilla, però no té gaire fons. Si ho comparem amb el que deia Frenhofer, l’art necessita color, sentiment i dibuix. El kitsch només té color i sentiment, però tot molt superficial. Formaggio deia que "l’art és tot el que els humans anomenen art", o sigui, el que considerem art pot canviar. Això fa pensar: potser el kitsch també és art?

El geni romàntic vs. la repetició kitsch

Els artistes que considerem genis (com al Romanticisme) són creadors únics, que fan coses que ningú havia fet abans. El kitsch no fa això. El kitsch copia, repeteix, busca agradar a tothom, però no emociona profundament. És com una pel·lícula o un quadre que és bonic, però no et fa pensar. Hi ha una frase del text que resumeix molt bé això: "El kitsch és una estàtua que brilla per fora, però no té res a dins".

Aquest text m’ha fet pensar en com avui dia consumim moltes coses que són kitsch, com les decoracions de Nadal exagerades, els quadres amb frases motivacionals o les pel·lícules que sempre acaben bé. Potser no són "gran art", però ens fan sentir bé. També m’ha fet veure que l’art no sempre ha de ser complicat o seriós. A vegades, l’art més senzill pot arribar a més gent. Però sí que és veritat que si tot és kitsch, acabem vivint només d’aparences i emocions fàcils, i potser deixem de banda la crítica, la profunditat o la reflexió. "El kitsch és com menjar només postres: boníssimes al moment, però no pot ser l'únic aliment de l'ànima".

El text parla del kitsch com un tipus d’art que és bonic però superficial. A diferència de l’art “autèntic”, el kitsch busca agradar a tothom i emocionar fàcilment, sense provocar reflexió. Tot i això, no s’ha de menysprear, perquè ens mostra com sentim, què desitgem i com vivim la cultura avui en dia.

L'evolució de la bellesa: del clàssic al bling-bling

Aquest text analitza com ha canviat la idea de bellesa al llarg del temps, des dels ideals clàssics (simetria, proporció, harmonia) fins als estils més recarregats i brillants com el kitsch o el bling-bling. L’autora situa aquesta evolució en un marc històric on la bellesa es transforma segons l’època i es vincula amb el consum, la tecnologia i la moda. Al segle XXI, ens trobem entre dues tendències estètiques: l’excés (bling-bling, kitsch) i el retorn al minimalisme, que busca una bellesa més neta i discreta. Aquesta tensió ja apareixia abans, com entre el Renaixement i el Barroc, o el Neoclassicisme i el Romanticisme.

Com diu Frenhofer, l’art combina color, sentiment i dibuix. Aquest text mostra com aquestes dimensions es poden exagerar o simplificar segons el moment:

• El bling-bling exagera el color i el luxe visual.
• El minimalisme s’obsessiona pel control i la perfecció de la forma.

També coincideix amb la idea de Formaggio: “l’art és tot allò que els homes anomenen art”. En el segle XXI, ja no hi ha un sol model de bellesa, sinó moltes formes de veure-la. El problema és que moltes d’aquestes formes estan molt marcades pel consum i la pressió social (xarxes, marques, cirurgia estètica...).

La bellesa en l'era de la reproducció i el consum

La bellesa actual sembla perdre creativitat i espontaneïtat. El kitsch i el bling-bling ofereixen una singularitat exagerada, mentre que el minimalisme uniformitza les persones. El text critica que avui la bellesa sigui una còpia constant, molt més propera al kitsch (l’estètica repetida) que no pas al geni artístic romàntic. Un artista com Frenhofer es desesperaria davant la bellesa del segle XXI: massa perfecta, massa artificial, sense emoció ni singularitat. Com deia Schiller, "l’art hauria de tenir les seves pròpies regles", però avui les marques, els filtres i les modes ens imposen una única manera de ser “bonic”.

Aquest text fa pensar molt. És veritat que cada cop més gent busca la perfecció externa, però a quin preu? Potser volem una bellesa que no fa mal, que agradi a tothom, que sigui instagramable… però al final perdem la nostra diferència. “Quan tot és perfecte, res emociona”. M’ha fet pensar en com ens vestim, com ens veiem al mirall, com usem filtres... Ens estem tornant objectes polits, sense arrugues, sense errors. I això és trist, perquè la bellesa real també està en les imperfeccions, en allò que no es pot copiar ni retocar. “Potser avui ser genuí és el nou revolucionari”.

El text parla de com ha canviat la idea de bellesa al segle XXI. Contraposa dues tendències: el bling-bling (exageració, luxe, ornamentació) i el minimalisme (simplicitat, perfecció, uniformitat). La bellesa actual es relaciona molt amb el consum i la pressió social, cosa que fa que sovint es perdi la creativitat i la singularitat. Ens convida a reflexionar sobre si aquesta bellesa tan “perfecta” no ens acaba deshumanitzant.