Estètica i Art Contemporani: Conceptes, Moviments i Percepcions

L'Estètica: De la Raó a la Percepció Contemporània

Els grecs vinculaven l'estètica a la raó i la bellesa (coneixement intel·lectual), considerant que l'art havia de ser bell, útil i ètic. A partir del segle XVIII, l'estètica es redefineix com una experiència sensible basada en la subjectivitat, on les emocions i la imaginació personal tenen un paper central (Kant). La bellesa ja no es regeix per normes estrictes, sinó per la percepció individual. Per exemple, Yayoi Kusama trenca els límits espacials i explora la llibertat creativa amb els seus punts.

Jacques Aumont subratlla que l'estètica és una teoria de la percepció, amb dos tipus de judici:

• Judici de gust: Subjectiu i sensitiu ("M'agrada perquè em transmet tranquil·litat").
• Judici de valor: Cognitiu i intel·lectual, basat en el coneixement i l'anàlisi tècnica i contextual ("És interessant perquè combina tradició i innovació").

L'Art en la Modernitat i Postmodernitat

Modernitat: Innovació i Llibertat Expressiva

La Modernitat es caracteritza per l'esclat de les avantguardes, amb un ideal d'innovació i llibertat expressiva. L'art busca impacte visual, unicitat i noves formes representacionals (ex.: Piet Mondrian descomponent l'arbre). Els valors són autèntics, amb crítica social i experimentació (ex.: el dadaisme).

Hughes afirma que l'innovador és "condemnat a no agradar" per avançar-se a la seva època.

Postmodernitat: Renovació i Apropiació

La Postmodernitat reconeix que la innovació és limitada, enfocant-se en la renovació i l'apropiació (ex.: Ignasi Monreal amb Gucci). Les obres són icòniques, amb narratives visuals i textuals, validades pel mercat i les institucions. L'anunci d'Oreo amb kintsugi exemplifica aquesta tendència, transformant un producte senzill en una experiència emocional i artística.

El document destaca que la postmodernitat prioritza el "tot s'hi val" (neoavantguardes), amb el plaer o la transgressió com a objectius. Les neoavantguardes busquen plaer o transgressió, validades pel mercat.

Danto assenyala que l'art es converteix en espectacle el 1964 (Bande à part), amb apropiacions i renovació.

Categories Estètiques Específiques

El Sublim: Bellesa i Lletjor Extremes

El Sublim sorgeix al Romanticisme (segles XVIII-XIX) com una categoria que combina bellesa i lletjor en grau extrem, transmetent grandiositat. El sublim commou per la seva dualitat ètica i estètica, generant un impacte emocional profund. Un exemple és la peça documental de The North Face que narra una expedició a l'Antàrtida, amb imatges èpiques.

Aumont defineix el sublim com la combinació de bellesa i lletjor extremes, evocant esperança i horror (ex.: La societat de la neu).

La Lletjor en l'Art: De la Crítica a la Provocació

La Lletjor apareix al Barroc per representar realitats crues (segles XVII-XVIII) i es desenvolupa al segle XIX amb subcategories com el grotesc, el kitsch o el camp. Uffe Isolotto (Biennal de Venècia, 2023), amb escultures hiperrealistes de centaures en un entorn apocalíptic, genera incomoditat i reflexió sobre la crisi humana.

Hausmann parla de "l'home massa", una lletjor antiestètica per denunciar la deshumanització.

Kitsch: Exageració i Banalitat

El Kitsch s'associa a l'exageració i la banalitat, com en la publicitat de Lidl, que utilitza colors cridaners i ironia per destacar amb carrets de compra personalitzables.

Camp: Kitsch amb Ironia

El Camp combina kitsch i ironia, com es veu en les històries rebels i disruptives de Diesel.

Cute: Estètica Infantil i Empàtica

El Cute és una estètica infantil i amable que genera empatia.

Provocació i Transgressió

Artistes com Ai Weiwei (Sunflower Seeds, 2010, denúncia de la producció massiva) busquen alterar consciències mitjançant la provocació i la transgressió. El dadaisme, amb fotomuntatges i collages, imposa una estètica de lletjor per criticar la societat (ex.: John Heartfield) i es rebel·la contra el poder amb propostes antiestètiques.

Perspectives en la Contemplació Artística

Aïllacionisme: La Puresa de la Forma

L'Aïllacionisme defensa la contemplació de l'obra per les seves formes pures, sense necessitat de context (Clive Bell, Raymond Bayer). Un exemple és Theo Jansen, amb peces cinètiques mogudes pel vent, apreciades per la seva bellesa i moviment. Schopenhauer defensa que l'art suspèn la voluntat de pensar, centrant-se en colors i formes.

Contextualisme: La Importància del Context

El Contextualisme requereix coneixement de l'artista i el context (Gadamer). Un exemple clar és Ai Weiwei (Sunflower Seeds, 2010), que denuncia la producció massiva a la Xina, exigint entendre el seu activisme i la història personal. Umberto Eco defensa una mirada empàtica, on l'espectador és coautor de l'obra.

La Imatge com a Testimoni: L'Iconosfera

Gubern afirma que vivim en una "iconosfera", on absorbim el 70% de la informació visualment.