Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC 2006): Drets i Institucions Clau

Enviado por Chuletator online y clasificado en Derecho

Escrito el 13 de Octubre de 2025 en catalán con un tamaño de 52,96 KB

Títol I EAC: Drets, Deures i Principis Rectors

La regulació dels drets a l’EAC fa referència en la majoria dels casos a drets que no estan proclamats a la Constitució com a drets fonamentals. Només en quatre casos (drets de participació política, dret d’accés a les administracions, dret a l’educació i dret a la protecció de dades personals) tenen aquest caràcter de dret fonamental, tot i que són drets que afecten directament matèries sobre les quals la Generalitat té competències i, per tant, es troben limitats a l’àmbit territorial de Catalunya, i poden representar una major protecció, sempre respectant l’àmbit de la llei orgànica i de les condicions bàsiques fixades per l’Estat.

El *Títol I* de l’EAC, amb el rètol «Dels drets, deures i principis rectors», és on s’estableix el gruix de la regulació estatutària en aquesta matèria. Dividit en 5 capítols, les principals característiques generals del *Títol I* són les següents:

Novetat: És un títol que suposa una novetat perquè inclou una regulació dels drets, deures i principis rectors que no es contemplava ni a l’Estatut del 1932 ni al del 1979, que pràcticament només contenia una remissió (art. 8.1) als drets i deures fonamentals establerts a la Constitució. Aquest títol incorpora, doncs, un catàleg de drets, deures i principis rectors fins ara inexistent.
Extensió: És un títol considerablement llarg: conté 40 articles (arts. 15 a 54), gairebé el mateix nombre d’articles que hi dedica la Constitució. Aquesta extensió no és només formal sinó també material, perquè l’abast de la regulació és ampli: reconeix drets i deures en els àmbits civil, social, polític, administratiu i lingüístic, estableix llurs garanties i també principis rectors que bàsicament aprofundeixen en l’eficàcia dels drets estatutàriament reconeguts, i afecten també altres àmbits com la cohesió i el benestar socials, els mitjans de comunicació, l’accés a les tecnologies de la informació o la recuperació de la memòria històrica.
Complementarietat: Aquest títol pretén ser un complement i una superació del catàleg constitucional de drets i deures.
Vaguetat: És un text que conté una certa vaguetat i ambigüitat (o polivalència) en molts dels seus preceptes, en gran mesura com a conseqüència dels pactes polítics (al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals) a la recerca del consens.
Potencial Transformador: És un títol potencialment transformador de la societat, a partir de la clàusula d’igualtat real de l’art. 4.2 EAC (directament inspirada en l’art. 9.2 CE) i de l’aplicació efectiva de les normes finalistes que contenen molts dels seus preceptes. En aquest sentit, en el *Títol I* hi predominen els drets socials i prestacionals (bona part dels quals són de nova creació), juntament amb els de participació.
Vinculació i Subordinació: Els drets vinculen directament els poders públics (art. 37.1 EAC) però alhora estan subordinats al desenvolupament de la llei.
Garanties: No es reconeixen només drets sinó també garanties d’aquests drets. El *Capítol IV* del *Títol I* de l’EAC estableix les garanties dels drets estatutaris (arts. 37 i 38 EAC). L’Estatut ha establert tres grans tipus de garanties: les normatives, les institucionals i les jurisdiccionals.
Principis Rectors: A més de drets i deures, també s’estableixen principis rectors (*Capítol V* del *Títol I*), conjunt de normes finalistes que han d’orientar l’actuació dels poders públics de Catalunya. Es tracta de guies d’acció dels poders públics de Catalunya, que permeten dur a terme polítiques públiques sobre els àmbits esmentats. En aquest sentit, és un aspecte innovador que introdueix l’EAC de 2006. Pel que fa al règim de garanties és similar al de la Constitució (art. 53.3 CE): informen la legislació positiva, la pràctica judicial i l’actuació dels poders públics, i són exigibles davant la jurisdicció d’acord amb el que determinin les lleis i les altres disposicions que els despleguen (art. 39. 2 i 3 EAC).
Interpretació Constitucional: Cap dels articles del *Títol I* de l'Estatut no ha estat declarat inconstitucional, però la STC 31/2010 n’ha interpretat fins a 8.

Règim Lingüístic a Catalunya: Català, Castellà i Aranès

Qualsevol reflexió sobre la llengua catalana ha de partir de l’art. 3 CE, que si bé estableix l’oficialitat del castellà a tot l’Estat, remet als estatuts d’autonomia per tal que puguin declarar oficial també la llengua pròpia en el territori corresponent.

Seguint amb la lògica de l’Estatut de 1979, l’EAC de 2006 defineix a l’art. 6.1 la llengua catalana com a «llengua pròpia de Catalunya».

Per això més tard diu que «no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües», i l’art. 32 EAC consagra el principi de no discriminació per raó de llengua. Com correspon a una llengua oficial, els actes jurídics realitzats en qualsevol de les dues llengües tenen plena validesa i eficàcia (art. 32 EAC).

La declaració de la doble oficialitat i la consideració de llengua pròpia del català ja es va establir a l’EAC de 1979 (art. 3), que va ser desenvolupat primer mitjançant les previsions de la Llei de normalització lingüística de 1983 (LNL) i després per la vigent Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (LPL).

L’EAC fa un esment especial a l’aranès (art. 6.5), llengua occitana denominada aranès a l’Aran, a la qual considera «llengua pròpia» de la Val d’Aran i oficial a Catalunya d’acord amb el que s’estableix al propi Estatut i a les lleis de normalització lingüística. L’art. 36 EAC delimita a l’àmbit territorial de l’Aran el dret de totes les persones de conèixer i utilitzar l’aranès, de relacionar-se amb les administracions públiques i les entitats públiques i privades que en depenen. Però d’acord amb la idea d’oficialitat, els ciutadans de l’Aran (per tant, s’entén també fora d’aquest territori) tenen el dret d’utilitzar-lo.

Condició Política de Català: Adquisició i Conseqüències

La condició política de català s'adquireix pel veïnatge administratiu, és a dir, que gaudeixen d'aquesta situació aquells ciutadans de l'Estat espanyol, majors d'edat, que es troben empadronats en algun municipi de Catalunya. La conseqüència de gaudir de la condició política de català és la d'exercir drets polítics (fonamentalment votar i accedir a càrrecs públics) d'acord amb l'Estatut i les lleis (art. 7.1 *in fine*).

Els drets associats a la condició política de català o ciutadania catalana són principalment:

El dret de sufragi actiu i passiu.
El dret d'accedir a determinats càrrecs públics (com ara el Síndic de Greuges, art. 7.1.a i art. 6 de la Llei 24/2009).
Els altres drets que els reconeix l’art. 29 EAC, com:
- El dret a promoure i a presentar iniciatives legislatives al Parlament.
- El dret a participar en el procés d’elaboració de les lleis del Parlament.
- El dret a dirigir peticions i plantejar queixes a les institucions i a l’Administració de la Generalitat i també als ens locals de Catalunya.
- El dret a promoure consultes populars per la Generalitat i els ajuntaments.

Cal destacar que per a accedir a la funció pública no es poden reservar places als residents en una determinada comunitat autònoma, o donar prioritat com un mèrit preferent, segons reiterada jurisprudència, atès que vulneraria el principi d'igualtat de l'art. 14 CE. A més, tots els ciutadans dels estats membres de la Unió Europea poden accedir en condicions d'igualtat amb els espanyols a càrrecs públics funcionarials, amb algunes excepcions com són els àmbits militars o policials.

Drets Lingüístics de Consumidors i Usuaris (Art. 34 EAC)

En aquest punt l’Estatut estableix el dret de les persones a escollir la llengua oficial en la qual volen ser ateses (art. 34 EAC). Per això, les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic estan sotmesos al deure de disponibilitat lingüística en els termes que digui la llei, que haurà de ser proporcional i raonable. Tanmateix, també en aquest punt cal tenir en compte la interpretació de l'article 34 EAC.

Drets Lingüístics en l'Àmbit de l'Ensenyament (Art. 35 EAC)

L’art. 35.1 EAC estableix que el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari. En l’ensenyament, doncs, l’EAC consagra la política d’immersió lingüística portada a terme anteriorment per la legislació de política lingüística.

Així, l’art. 35.3 EAC estableix que els alumnes «tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups de classe diferents per raó de llur llengua habitual». I com ja s’establia abans, aquells alumnes que s’incorporin més tard al sistema educatiu català o que necessitin atencions especials «gaudeixen del dret a rebre un suport lingüístic especial» per tal d’ajudar-los a seguir amb normalitat els seus estudis.

El criteri general ve fixat, però, a l’art. 35.2 EAC quan afirma que els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no universitari, i tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori. En efecte, l’ensenyament a Catalunya ha seguit el sistema d’immersió lingüística i de conjunció lingüística, iniciat per la Llei de Normalització Lingüística de 1983 i continuat per la vigent Llei de Política Lingüística de 1998, i els decrets que la desenvolupen. El català és així la llengua pròpia de l’ensenyament en tots els nivells i modalitats, és a dir, el català és el vehicle en el qual s’imparteix normalment la docència, i es desenvolupen les activitats dels centres. El professorat ha d’estar en condicions de realitzar la seva feina en les dues llengües. En tot cas, del sistema establert destaca que no hi ha dret de triar la llengua ni per professors ni per alumnes, si més no en l’ensenyament no universitari.

Model Institucional Autonòmic de l'Art. 152.1 CE

Per a les Comunitats que accediren a l’autonomia a través del procediment especial de l’art. 151 i de la Disposició Transitòria Segona, les denominades de via ràpida, l’art. 152.1 CE imposa un esquemàtic model institucional que alhora és un límit constitucional per al poder estatuent. Així, l’art. 152.1 CE estableix un esquema organitzatiu que necessàriament s’ha de basar en:

Una Assemblea legislativa elegida per sufragi universal d’acord amb un sistema de representació proporcional que asseguri també la representació de les diferents zones del territori.
Un Consell de Govern, amb funcions executives i administratives.
Un President, elegit per l’Assemblea entre els seus membres i nomenat pel Rei, al qual correspon la direcció del Consell de Govern, la suprema representació de la Comunitat respectiva i l’ordinària de l’Estat dins d’aquella Comunitat.

L’art. 152.1 CE també afegeix una altra previsió molt important: «El president i els membres del Consell de Govern seran responsables políticament davant de l’Assemblea». Així, queda exclosa la forma de govern presidencial perquè la Constitució fixa les dues característiques més fonamentals del sistema parlamentari: l’executiu deriva del poder legislatiu i és responsable políticament davant d’ell. Per tant, la Constitució exigeix a l’art. 152.1 una forma de govern parlamentària, però en principi només de forma obligatòria per a les CA que es constituïssin per la via ràpida (de l’art. 151 CE).

L’art. 152.1 CE afegeix que, sens perjudici de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem, un Tribunal Superior de Justícia culminarà l’organització judicial dins de l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma. Els Tribunals Superiors de Justícia (TSJ) es perfilen com a òrgans d’un poder únic de caràcter estatal dins del territori d’una Comunitat. Per tant, els TSJ no són òrgans de la Comunitat Autònoma sinó òrgans de l’Estat dins del territori d’una Comunitat. Expressant-ho curt i gràfic: els Tribunals Superiors de Justícia són un òrgan «a» però no «de» la Comunitat Autònoma. Finalment, malgrat que la CE no ho exigia, des d’un bon principi es va produir una generalització a totes les CA de l’esquema institucional de l’art. 152.1 CE.

La Generalitat de Catalunya: Definició i Institucions Integrants

En base a aquest marc constitucional, l’EAC defineix la Generalitat com «el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya» (art. 2.1 EAC). Cal tenir en compte que el nom de Generalitat, tot i ésser el mateix des de gairebé 7 segles, descriu una realitat institucional molt diferent, i una contextualització juridicopública i un fonament constitucional també divers a cada moment històric.

Avui, la Generalitat és el complex institucional que comprèn el Parlament, la Presidència de la Generalitat i el Govern, a més d’altres òrgans de rellevància estatutària. L’EAC de 2006 inclou també dins el sistema institucional de la Generalitat els ens locals (municipis, comarques, vegueries), respectant la seva autonomia local.

Institucions que integren la Generalitat:

1. Institucions Generals
- Principals o estatutàries: Parlament, Presidència, Govern i Administració.
- Institucions de rellevància estatutària: Consell de Garanties Estatutàries, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual de Catalunya.
2. Institucions Locals
- Supramunicipals: Vegueries, comarques, altres ens supramunicipals que es creïn.
- Municipals: Municipis i entitats municipals descentralitzades.
3. Organització Institucional de l’Aran

El Sistema Electoral a Catalunya i la Llei Electoral Pròpia

L’Estatut remet a una llei del Parlament per a regular el règim electoral (art. 56.2), però estableix una majoria reforçada. La llei electoral catalana, pendent des de 1979, no ha estat encara aprovada, i Catalunya és l’única Comunitat Autònoma que encara no té una llei electoral pròpia. La manca d’una llei electoral catalana ha comportat que s’apliquessin a les eleccions al Parlament de Catalunya les normes que regulen les eleccions al Congrés dels Diputats contingudes a la Llei orgànica 5/1985, del règim electoral general (LOREG).

Malgrat que finalment s’aprovi la llei electoral catalana, la LOREG es continuarà aplicant a les eleccions legislatives catalanes perquè una part de les seves prescripcions tenen la condició de normes d’aplicació general (estatals, autonòmiques, locals i europees). Aquestes normes fan referència bàsicament a la definició del dret de sufragi, l’administració electoral, el cens electoral, els requisits generals de la convocatòria d’eleccions, el procediment de presentació de candidatures, la campanya i propaganda electorals, el recurs contenciós electoral, les despeses i les subvencions electorals i els delictes i infraccions electorals (DA1a, paràgraf 2, LOREG).

Malgrat aquest llarg llistat de matèries que segons la LOREG correspon regular-les a l’Estat, la futura llei electoral catalana té encara un ventall prou ampli de qüestions a determinar:

La fórmula electoral.
La forma de vot.
El llindar o barrera electoral.
La configuració de la Junta Electoral de Catalunya.
El nombre de diputats que formen el Parlament.
Quines són les circumscripcions electorals (essent aquesta última qüestió un dels elements que més ha dificultat el consens entre les forces polítiques).

Així mateix, també haurà d’establir criteris de paritat entre dones i homes per a l’elaboració de les llistes electorals (art. 56.3 EAC).

Funcions del Parlament de Catalunya

Les funcions del Parlament de Catalunya són:

La funció representativa.
La funció legislativa.
La funció de creació del govern.
La funció d’impuls de l’acció política i de govern.
La funció de control del govern.
La funció electiva.
La funció de «defensa i ampliació» de l’autonomia.

La Funció Representativa del Parlament

És la primera de les funcions del Parlament i d’ella en deriven totes les altres. El Parlament és la institució que representa el poble de Catalunya (art. 55.1 EAC), l’únic òrgan que concentra institucionalment la representació política directa del poble català. El Parlament és l’únic òrgan on està representada la totalitat del poble i no només la majoria, on es concep i es visualitza la societat no com una unitat homogènia sinó com una unitat heterogènia, integrada per una varietat d’ideals, posicions i interessos que han de ser representats i respectats. La representació del poble és legítima en tant que aquest participa (o pot participar) en l’elecció dels seus representants per mitjà del sufragi universal, lliure, igual i directe. Aquest origen en l’elecció democràtica i directa és el que fa del Parlament la primera institució de la Generalitat, de la qual neixen les altres principals institucions que integren la Generalitat.

Majories Qualificades per a Decisions Clau del Parlament

A continuació s'indiquen les majories necessàries per a diferents decisions parlamentàries:

a) Investidura del president/a de la Generalitat:
- Primera votació: Majoria absoluta (68 vots de 135).
- Segona votació (48 hores després): Majoria simple (més vots a favor que en contra).
b) Aprovació d’una moció de censura: Majoria absoluta (68 vots de 135).
c) Aprovació d’una qüestió de confiança: Majoria simple (més vots a favor que en contra).
d) Aprovació d’una llei ordinària: Majoria simple (més vots a favor que en contra).
e) Aprovació de la llei de pressupostos de la Generalitat: Majoria simple (més vots a favor que en contra).
f) Aprovació d’una llei de desenvolupament bàsic de l’Estatut: Majoria absoluta (68 vots de 135).
g) Reforma del Reglament del Parlament de Catalunya: Majoria absoluta (68 vots de 135).
h) Aprovació de la llei electoral: Majoria qualificada de dos terços (90 vots de 135).
i) Aprovació inicial de la reforma de l’Estatut d’autonomia per part del Parlament de Catalunya: Majoria de dos terços (90 vots de 135).

La Funció Legislativa del Parlament de Catalunya

Pel fet de ser la institució que representa el poble de Catalunya, la Constitució i l’Estatut atribueixen al Parlament una de les potestats capitals del sistema juridicopolític: la potestat legislativa. La seva lliure voluntat legislativa ha de ser acatada pels altres òrgans, governamentals o judicials, i només es troba limitada per l’Estatut i per la supremacia de la Constitució. La funció més genuïna de la institució que representa el poble és l’exercici de la potestat legislativa; tant és així, que sovint s’usen com a sinònims les expressions Parlament i Poder Legislatiu, tot i que el Parlament és molt més que una Cambra legislativa.

El Parlament de Catalunya pot exercir la potestat legislativa respecte a les matèries que l’Estatut d’autonomia, d’acord amb la Constitució, estableix com a exclusives de la Generalitat, i també respecte a les matèries compartides, però en aquest cas ha de legislar respectant les bases que fixi l’Estat com a principis o mínim comú normatiu.

En connexió amb l’exercici de la potestat legislativa, l’Estatut també atribueix al Parlament l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat (arts. 55.2 EAC). La referència a l’aprovació dels Pressupostos de forma separada a l’exercici de la potestat legislativa s’explica no només per l’especial importància de la llei de pressupostos sinó sobretot perquè suposa una excepció, en tant que, en aquest cas, la iniciativa legislativa queda reservada al Govern (art. 212 EAC). No hi ha dubte que cal incloure la llei de pressupostos dins de la funció legislativa, malgrat que sigui singularitzada per l’art. 55.2 EAC. La llei de pressupostos actualitza cada any el contracte de confiança del govern amb la seva majoria parlamentària i permet a l’oposició criticar-lo i contraposar-hi el seu programa. En l’actualitat, tant a Catalunya com en els sistemes parlamentaris del nostre entorn, la funció legislativa ha perdut bona part de la importància que havia tingut tradicionalment.

La Funció de Control del Govern pel Parlament

El Parlament de Catalunya, com a representant del poble, ha de vetllar pel bon govern de la nació. Això comporta no només el poder crear el govern i orientar-ne la seva actuació política i administrativa, sinó també la facultat de criticar i fer caure el govern. El sistema de govern de la Generalitat és parlamentari i aquesta forma de govern es basa en què el Govern requereix en tot moment la confiança del Parlament, de tal manera que si la majoria parlamentària trenca la confiança en el govern, aquest està obligat a dimitir. El Govern, doncs, és responsable políticament de les seves actuacions davant del Parlament, que en controla l’actuació.

Els instruments del control parlamentari del Govern s’acostumen a classificar en dos grups:

Mecanismes de control-sanció: Permeten exigir la responsabilitat política del govern i per tant cessar-lo. Són la moció de censura i la qüestió de confiança.
Mecanismes de control-inspecció o control-verificació: Estan encaminats a reclamar al Govern explicacions sobre les seves actuacions o el seu capteniment i en definitiva a aconseguir informació del govern. Són:
- Les preguntes i les interpel·lacions al Govern.
- Les compareixences i les sessions informatives dels membres del Govern.
- Els debats generals, les sol·licituds d’informació i les comissions d’investigació.

Cal remarcar que és la funció de control la que avui en dia més genuïnament caracteritza i singularitza el Parlament. Ara bé, mentre que els mitjans de control-sanció han estat molt poc utilitzats, els altres mecanismes de control i impuls polític han experimentat en general un ús molt important i creixent.

Composició i Durada del Mandat Parlamentari

D'acord amb el mandat constitucional, l’estructura del Parlament ha de ser unicameral. L’Estatut no determina de forma tancada el nombre de diputats que integren el Parlament, sinó que estableix que es compon d’un mínim de 100 i un màxim de 150 diputats (art. 56.1 EAC). Des de la seva constitució l’any 1980 fins a l’actualitat, el Parlament està integrat per 135 diputats (85 elegits a la circumscripció de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a la de Lleida i 18 a la de Tarragona).

Pel que fa a la durada del mandat parlamentari, l’Estatut estableix que els diputats són «elegits per a un termini de 4 anys» (art. 56.1 EAC), comptats des de la data de celebració de les eleccions (art. 66 EAC). Tanmateix, la durada de la legislatura pot ser inferior al que preveu inicialment l’Estatut com a regla general, en dos supòsits també previstos pel propi Estatut:

Dissolució automàtica: D’acord amb l’art. 67.3 EAC, si en el procediment d’investidura del president o presidenta de la Generalitat transcorren dos mesos (a comptar des de la primera votació) i cap candidat o candidata no obté la confiança del Parlament, aquest serà dissolt i es convocaran noves eleccions.
Dissolució anticipada: D’acord amb l’art. 75 EAC, la legislatura també pot finalitzar abans que transcorrin quatre anys, si el president o presidenta de la Generalitat (amb la deliberació prèvia del Govern) decideix dissoldre anticipadament el Parlament; aquesta facultat no pot ser exercida quan estigui en tràmit una moció de censura i tampoc si no ha transcorregut un any com a mínim des de la darrera dissolució per aquest procediment.

Requisits i Incompatibilitats dels Membres del Parlament

Per adquirir la condició de membre del Parlament de Catalunya cal haver estat elegit en el corresponent procés electoral, i per poder ser inclòs en una llista electoral s’exigeixen dos requisits:

Gaudir de la condició política de català (art. 56.3 EAC).
No incórrer en cap causa d’inelegibilitat.

La determinació de causes d’inelegibilitat afecta l’exercici del dret de participació en els afers públics de l’art. 23 CE, i el seu establiment s’ha de fer mitjançant llei (art. 53 CE). La manca d’una llei electoral de Catalunya fa que s’apliquin les causes d’inelegibilitat generals de la LOREG, a més de les específiques per al Parlament de Catalunya que estableix l’art. 11 de la Llei 3/82.

Les causes d’inelegibilitat tenen el seu fonament en la voluntat de crear igualtat jurídica entre els diversos candidats (operen *abans* de l’elecció), mentre que, en canvi, la incompatibilitat es basa en la necessitat d’independitzar l’elegit d’altres interessos i dotar-lo de plena dedicació a la funció de representació (opera *durant* tot el mandat de l’electe).

Les incompatibilitats dels parlamentaris són el conjunt de càrrecs o situacions jurídiques que no pot ostentar durant l’exercici del seu mandat. La declaració de compatibilitat o incompatibilitat dels parlamentaris li correspon dur-la a terme al Ple del Parlament, a proposta de la Comissió de l’Estatut dels diputats (art. 18 RPC), i a aquests efectes els diputats han de presentar al Parlament les declaracions d’activitat i béns.

La Prohibició del Mandat Imperatiu (Art. 57.3 EAC)

Els membres del Parlament tenen un mandat representatiu, la qual cosa permet fer present el poble a la Generalitat. Els parlamentaris representen tot el poble i no els electors que els han elegit; cada parlamentari representa l’interès general i no els interessos particulars dels electors de la seva circumscripció. Per tal que pugui complir amb llibertat amb la funció que té encomanada, el parlamentari, un cop elegit, s’independitza dels seus electors, que no poden revocar-lo ni donar-li instruccions: el mandat és lliure.

De manera paral·lela al que fa la Constitució amb els membres de les Corts Generals (art. 67.2 CE), l’Estatut assegura la independència dels membres del Parlament en les seves deliberacions i vots i en conseqüència els deslliga de qualsevol mandat de tipus imperatiu: «els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu» (art. 57.3 EAC).

En una democràcia de partits, la prohibició del mandat imperatiu no ha perdut la seva funcionalitat sinó que l’ha ampliat: no és només garantia de llibertat i permanència en el càrrec enfront dels electors sinó principalment enfront del partit polític i el grup parlamentari. En aquest segon vessant, la prohibició del mandat imperatiu és una garantia de la llibertat de consciència del parlamentari i del dret a mantenir-se en el càrrec malgrat que abandoni el partit o en sigui expulsat.

La Prerrogativa de la Inviolabilitat Parlamentària

L’art. 57.1 EAC estableix que els membres del Parlament són inviolables pels vots i opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec. La inviolabilitat, doncs, impedeix que s’insti contra el parlamentari qualsevol procediment sancionador que tingui com a causa les opinions o els vots manifestats en l’exercici de la seva funció (STC 36/1981 o 30/1986, entre moltes d’altres).

La inviolabilitat és una garantia absoluta: comporta una absoluta sostracció a qualsevol acció judicial (especialment penal però també civil, STC 30/1997), i obliga els òrgans jurisdiccionals a declarar la inadmissió *a limine* de qualsevol demanda fonamentada en les declaracions d’un parlamentari fetes en un acte parlamentari. Els seus efectes temporals són indefinits, en el sentit que el procediment sancionador no podrà ser incoat ni fins i tot quan el parlamentari hagi deixat de ser-ho (sempre que la causa del procediment fos la seva activitat parlamentària). No obstant això, el Tribunal Constitucional acota l’abast de la inviolabilitat i especifica que l'admissió a tràmit de propostes de resolució parlamentàries que es poguessin entendre com clarament contràries als pronunciaments previs d'aquest tribunal no estan emparades per la inviolabilitat.

Àmbit de Fiscalització de la Sindicatura de Comptes

El sector públic que fiscalitza la Sindicatura de Comptes inclou:

L'Administració de la Generalitat de Catalunya i els organismes i entitats que en depenen.
L'Administració local de Catalunya i els organismes i entitats que en depenen.
Les entitats dependents, participades o finançades majoritàriament, de forma directa o indirecta, per la Generalitat de Catalunya i per les administracions locals.
Les universitats públiques de Catalunya.

Immunitat Parcial i Fur Jurisdiccional dels Diputats

La immunitat és una prerrogativa formal, un requisit o condició de procedibilitat, que protegeix la llibertat personal dels parlamentaris contra detencions i processos judicials que puguin desembocar en privació de llibertat per motivacions polítiques.

En el cas català (art. 57 EAC i art. 22 RPC), el sistema de semi-immunitat o immunitat parcial només suposa que els membres del Parlament «durant llur mandat gaudeixen d’immunitat amb l’efecte concret que no poden ser detinguts sinó és en cas de delicte flagrant».

L’art. 57.2 EAC estableix un fur judicial que consisteix en què «en les causes contra els diputats, és competent el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem».

Amb aquesta prerrogativa es pretén donar una especial protecció al parlamentari atesa l’alta qualificació de l’òrgan encarregat de jutjar-lo, i que l’òrgan que jutja els parlamentaris gaudeixi de les més altes cotes d’independència, imparcialitat i qualificació jurídica. Tanmateix, el fur especial té un efecte negatiu per als afectats (i per tots aquells que sense ser diputats estan encausats en el mateix procés): els nega el dret a la doble instància i per tant el dret a la revisió de la sentència per un altre tribunal.

Principals Òrgans del Parlament de Catalunya i Funcions

El Ple: És l’òrgan suprem de la cambra, on es debaten en última i definitiva instància les qüestions que segons l’Estatut són competència del Parlament de Catalunya; és doncs la imatge simbòlica del Parlament i el seu òrgan essencial de debat i decisió.
La Diputació Permanent: Vetlla pels poders del Parlament en tres situacions: quan aquest no és reunit en els períodes entre sessions, quan ha finit el mandat parlamentari o quan ha estat dissolt. En aquests dos últims casos, el mandat dels diputats que integren la Diputació Permanent es prorroga fins a la constitució del nou Parlament.
Les Comissions: Són grups reduïts de diputats que reprodueixen proporcionalment la distribució de grups parlamentaris del Ple i s’especialitzen en alguna de les matèries de què tracta la cambra. S’hi duu a terme gran part del treball parlamentari. La seva funció principal és preparar els treballs per a la seva posterior discussió al Ple.
El President o Presidenta del Parlament: Té la representació de la cambra, estableix i manté l’ordre de les discussions i del debat, d’acord amb el Reglament, i vetlla per mantenir l’ordre dins el Parlament. En casos de vacant, absència o impediment, el president o presidenta és substituït pels vicepresidents per ordre consecutiu.
La Mesa del Parlament: És l’òrgan rector col·legiat de la cambra; es compon d’una presidència, dues vicepresidències i quatre secretaries. Les funcions més importants de la Mesa són: ordenar el treball parlamentari, interpretar el Reglament i dirigir els serveis del Parlament.
La Junta de Portaveus: Està formada pels portaveus de cada grup parlamentari, juntament amb el president o presidenta del Parlament, un o una dels secretaris i el secretari o secretària general. Les seves funcions més importants són establir els criteris que contribueixen a ordenar i a facilitar les tasques i els debats del Parlament i decidir la comissió competent per a estudiar els projectes i les proposicions de llei o per a tramitar les diverses iniciatives.

Investidura del President i Moció de Censura Constructiva

El procés d'investidura del president/a de la Generalitat s'inicia per renovació del Parlament com a conseqüència d’unes eleccions, per denegació d’una qüestió de confiança, per defunció, per dimissió, per incapacitat permanent, física o mental, o per condemna penal ferma que comporti la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics.

El candidat o candidata proposat per la presidència del Parlament ha de presentar davant del Ple el programa de govern que pensa impulsar durant els 4 anys del seu mandat si rep la confiança de la Cambra. Per a aquesta exposició no hi ha limitació de temps. El candidat no cal que avanci la composició del seu futur govern.

La moció de censura no és només l’instrument extraordinari i suprem de control parlamentari de la política del Govern, sinó també, i sobretot, un mecanisme extraordinari d’investidura entre dos processos electorals. A Catalunya, s'opta per l’anomenada moció de censura constructiva, que és el mateix tipus de moció de censura que establí la Constitució espanyola. Si triomfa la moció de censura, és a dir, si obté la majoria absoluta de la Cambra, queda automàticament elegit un nou president de la Generalitat.

Finalment, tant en el procediment ordinari com en l’extraordinari, el procés de designació del president o presidenta conclou amb el nomenament per part del Rei del diputat o diputada elegit.

La Presidència de la Generalitat: Triple Dimensió Funcional

D’acord amb l’art. 152.1 CE, la Constitució configura el president de la comunitat autònoma amb una triple dimensió:

Cap del Govern autonòmic: La direcció del Consell de Govern de la seva respectiva comunitat és la funció més important. Inclou establir les directrius generals de l’acció de govern, nomenar i separar els membres del Govern, convocar i presidir el Govern, i coordinar el seu programa legislatiu i l’elaboració de disposicions reglamentàries.
Representant Suprem de la Comunitat Autònoma: És la més alta representació de la Generalitat (que no del poble de Catalunya, representació que correspon al Parlament). Li correspon mantenir les relacions amb les altres institucions de l’Estat, signar convenis i acords de cooperació amb les CCAA, convocar eleccions al Parlament de Catalunya i nomenar els membres del Consell de Garanties Estatutàries.
Representant Ordinari de l’Estat a la Comunitat: Es basa en una concepció àmplia de la noció d’Estat, segons la qual les CCAA són Estat i, en conseqüència, quan no hi ha el Rei (com a cap de l’Estat), el representant ordinari de l’Estat a la comunitat autònoma és el seu president/a.

Aquestes funcions representatives no les pot delegar, però en canvi sí que es preveu la possibilitat que el president o presidenta de la Generalitat pugui delegar algunes de les seves funcions executives o de direcció de l’acció de govern.

Delegació de Funcions Executives del President

L’EAC del 2006 contempla explícitament la figura del conseller o consellera primer (art. 69). La delegació de funcions del president o presidenta de la Generalitat és una modalitat de delegació interorgànica i com a tal és una tècnica de translació d’atribucions en virtut de la qual un òrgan (el delegant) transfereix de forma revocable a un altre (el delegat) l’exercici de competències pròpies mantenint-ne la titularitat.

En els articles es preveuen dos tipus de delegació: la que recau en el conseller o consellera primer (art. 69) i la que, si el president o presidenta no ha nomenat un conseller o consellera primer, pot recaure en qualsevol dels consellers del Govern. A més, l’article 12.2 introdueix la possibilitat de delegar en el vicepresident o vicepresidenta (figura que no preveu l’Estatut).

En qualsevol cas, la delegació de funcions del president o presidenta de la Generalitat, sigui del tipus que sigui, té sempre un caràcter potestatiu i temporal i ha de recaure sempre en una persona que tingui la condició de conseller o consellera o que sigui membre del Govern. El qui exerceix la presidència no pot atribuir la delegació a una persona aliena al govern sinó que ha de conferir-la a un conseller/a (o vicepresident/a) prèviament incorporat a l’executiu.

El Govern de la Generalitat: Caracterització i Composició

L’Estatut defineix el Govern com «l’òrgan superior col·legiat que dirigeix l’acció política i l’Administració de la Generalitat» i és qui «exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària» d’acord amb el que estableix l’Estatut i les lleis. Així mateix, estableix que «el govern cessa quan ho fa el president o presidenta de la Generalitat» i que els membres del Govern «responen políticament davant del Parlament de forma solidària, sens perjudici de la responsabilitat directa de cadascun d’ells».

L’Estatut configura el Govern a partir de quatre característiques bàsiques:

La seva naturalesa d’òrgan executiu superior (en un doble vessant de direcció política i administrativa).
D’òrgan estatutari (autònom i amb atribucions pròpies).
De caràcter col·legiat (ha de formar la seva voluntat de manera col·lectiva i prendre les seves decisions per majoria).
Responsable políticament davant del Parlament (de manera solidària).

L’Estatut actual sí que concreta de forma explícita i directa la composició del Govern de la Generalitat: «el Govern es compon del president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si s’escau, i els consellers». El conseller primer o consellera primera i el vicepresident/a són figures de caràcter potestatiu, la seva existència no és obligada sinó que el president o presidenta decideix lliurement si les nomena. Però en tot cas són excloents entre elles: si n’hi ha una, no pot crear-se l’altra, i no hi pot haver més d’una Vicepresidència.

El Govern en Funcions: Límits i Continuïtat

La construcció del govern en funcions com a govern limitat és congruent amb la idea bàsica de la forma de govern parlamentària que fa indivisible el binomi confiança parlamentària-representativitat governamental. Quan falta la confiança parlamentària, la previsió que el govern ha de continuar en funcions fins a la presa de possessió del nou govern implica necessàriament una atenuació competencial.

El Govern cessa quan cessa en el càrrec el president o presidenta de la Generalitat, però es manté en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern. La Llei encomana al govern en funcions una tasca molt important: «El Govern en funcions ha de facilitar el desenvolupament normal del procés de formació del nou Govern i del traspàs de poders».

La llei estableix un límit general en afirmar que «El Govern, quan es troba en funcions, ha de limitar la seva actuació al despatx ordinari dels assumptes públics, inclòs l’exercici de la potestat reglamentària, i s’ha d’abstenir, llevat que ho justifiquin raons d’urgència o d’interès general degudament acreditades, d’adoptar qualssevol altres mesures».

Diferències entre Qüestió de Confiança i Moció de Censura

La moció de censura és l’instrument extraordinari i suprem de control parlamentari de la política del Govern; l’instrument mitjançant el qual el Parlament es pronuncia, per iniciativa pròpia, sobre el manteniment o la ruptura de la confiança política que atorgà al president o presidenta en la votació d’investidura. A Catalunya s'utilitza la moció de censura constructiva, que exigeix la majoria absoluta per triomfar.

La qüestió de confiança és un mecanisme per verificar el manteniment de la relació fiduciària entre president o presidenta i el Parlament, però en aquest cas, la iniciativa correspon a la Presidència de la Generalitat. Aquesta fet comporta que la finalitat també sigui diferent: serveix bàsicament per sotmetre al Parlament canvis importants en el programa de govern, i lligar la seva aprovació a la continuïtat del president o presidenta i del seu Govern. Si amb la moció de censura es perseguia cessar el Govern, amb la qüestió de confiança es pretén comprometre el suport del Parlament a determinades actuacions políticament importants o superar certes situacions de crisi.

Per afavorir l’estabilitat governamental, la majoria que s’exigeix per a superar la qüestió de confiança és la majoria simple, diferent de la majoria absoluta requerida per a l’aprovació de la moció de censura.

Funcions de les Institucions de Relleu Estatutari (Capítol V)

El Capítol V del Títol II de l’Estatut regula quatre institucions de relleu estatutari:

Consell de Garanties Estatutàries (CGE)

La seva funció principal és de control jurídic, basat en criteris de constitucionalitat i d'estatutarietat, i no de legalitat ordinària. L'art. 76 de l'Estatut li atribueix dues competències principals:

Dictaminar sobre propostes normatives de la Generalitat amb valor de llei (projectes i proposicions de llei i projectes de decret llei i de decret legislatiu) per tal de vetllar per la seva adequació a l'Estatut i a la Constitució.
Dictaminar (de forma preceptiva) abans de la interposició de tres tipus de recurs davant del Tribunal Constitucional (recurs d'inconstitucionalitat, conflicte de competències i conflicte en defensa de l'autonomia local).

Els seus dictàmens no són vinculants.

El Síndic de Greuges

Té la funció de protegir i defensar els drets i les llibertats que reconeixen la Constitució i l'Estatut. Amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'Administració de la Generalitat, la dels organismes públics o privats vinculats o que en depenen, la de les empreses privades que gestionen serveis públics o acompleixen activitats d'interès general, i també supervisa l'activitat de l'Administració local de Catalunya i la dels organismes públics o privats vinculats o que en depenen. El Síndic col·labora amb el Defensor del Poble.

La Sindicatura de Comptes

Les seves funcions es poden agrupar en tres grans àmbits:

Fiscalització: La fiscalització de la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic de Catalunya. Aquesta fiscalització comprèn un control de regularitat (de legalitat) i un control d'economia, d'eficàcia i d'eficiència.
Funció consultiva: Resoldre consultes plantejades per les entitats que constitueixen el sector públic de Catalunya en matèria de comptabilitat pública i gestió economicofinancera.
Responsabilitat comptable: Participar en els procediments de responsabilitat comptable per delegació del Tribunal de Cuentas, determinant els fets en què hi ha actuacions contràries a la llei en l'ús de fons públics.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)

És l'autoritat independent de regulació de la comunicació audiovisual de Catalunya. Les funcions més destacades del CAC es poden agrupar en quatre àmbits:

Emissió d’informes sobre l’adjudicació de concessions: Li correspon informar, amb caràcter preceptiu i vinculant, sobre la proposta del plec de condicions formulada pel Govern, prèviament a la convocatòria de cada concurs d’adjudicació de concessions.
Control dels continguts: Vetlla pel respecte dels drets i les llibertats, i del pluralisme polític, social, religiós, lingüístic i cultural.
Emissió d'informes sobre normativa del sector audiovisual: Emet informes previs als avantprojectes de llei sobre el sector audiovisual, i informes anuals sobre la seva actuació i la situació del sistema audiovisual a Catalunya.
Promoció de la regulació i l'exercici d'arbitratge: Promou l'adopció de mesures de coregulació i d'autoregulació en el sector audiovisual públic i privat, i exerceix funcions arbitrals i de mediació a instància de les parts en conflicte.

Tipus de Dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries

El Consell de Garanties Estatutàries pot emetre tres tipus de dictàmens:

a) Dictàmens potestatius i no vinculants: Sobre projectes i proposicions de reforma de l'Estatut i sobre projectes i proposicions de llei en tràmit al Parlament; sobre decrets llei sotmesos a convalidació del Parlament; sobre projectes de decret legislatiu aprovats pel Govern; sobre projectes i proposicions de llei i projectes de decret legislatiu que afectin l'autonomia local garantida per l'Estatut; i sobre lleis i normes amb rang de llei vigents a l'entrada en vigor de l'Estatut del 2006 i contràries als drets que hi reconeix; sobre projectes i proposicions de llei que desenvolupin o afectin drets reconeguts per l'Estatut i per la Carta de drets i deures dels ciutadans de Catalunya.
b) Dictàmens preceptius i no vinculants: Dictàmens previs a la interposició davant del Tribunal Constitucional del recurs d'inconstitucionalitat (pel Parlament o pel Govern), del conflicte de competència (per part del Govern) i dels conflictes en defensa de l'autonomia local (per part dels municipis i províncies legitimats).
c) Altres dictàmens que es puguin fixar per llei.

Competència i Instruments d'Actuació del Síndic de Greuges

a) Àmbits de competència:

De l'article 78 EAC es dedueix que l'àmbit de competència del Síndic de Greuges de Catalunya comprèn les administracions autonòmica i local, però en cap cas l'Administració estatal (el Síndic ha de trametre al Defensor del Poble les queixes que rebi sobre aquest àmbit). No obstant això, el Defensor del Poble pot demanar la col·laboració del Síndic en les investigacions que afectin l'Administració de l'Estat a Catalunya.

b) Instruments d'actuació:

Com a conseqüència de la investigació realitzada, el Síndic de Greuges pot formular a les autoritats i al personal de l'Administració tota mena d'advertiments, recomanacions, suggeriments i recordatoris de les obligacions legals que han de complir, però no pot, en canvi, suspendre, modificar o anul·lar actes o resolucions administratives. Els seus instruments d'actuació són:

Investigació de l'actuació de l'Administració.
Emissió de resolucions.
Informació de la seva tasca.
Denúncia d'infraccions.
Sol·licitud de dictàmens.

Caracterització i Composició del Consell de l'Audiovisual

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) és l'única de les quatre institucions del Capítol V del Títol II de l'actual Estatut que no era present a l'Estatut de 1979 i és la que està menys protegida davant del legislador ordinari, ja que la seva regulació estatutària és molt breu. El CAC és definit per l’Estatut com l'autoritat independent de regulació de la comunicació audiovisual de Catalunya.

Les seves principals finalitats són vetllar pel compliment de la normativa aplicable als prestadors de serveis de comunicació audiovisual, tant els públics com els privats, i vetllar pel respecte dels drets i de les llibertats reconeguts en la Constitució i en l'Estatut d'autonomia en l'àmbit dels mitjans de comunicació audiovisual. El Consell vetlla, així mateix, pel pluralisme polític, religiós, social, lingüístic i cultural, per la neutralitat i l'honestedat informatives, i per la lliure concurrència en el sector, i preserva el compliment de les normes relatives a l'ús de la llengua catalana i l'impuls de l'aranès.

Actualment el CAC és un òrgan col·legiat, integrat per cinc membres, tots elegits pel Parlament a proposta, com a mínim, de tres grups parlamentaris, per una majoria de dos terços. El president o presidenta del Consell és escollit pel Parlament d'entre els cinc membres també per majoria de dos terços. El CAC té autonomia orgànica i funcional i actua amb plena independència de les administracions públiques.

El Consell de Governs Locals: Definició i Funcions

El Consell de Governs Locals és l'òrgan de representació de municipis i vegueries en les institucions de la Generalitat. L’Estatut afegeix que el Consell ha d'ésser escoltat en la tramitació parlamentària de les iniciatives legislatives que afecten de manera específica les administracions locals i en la tramitació de plans i normes reglamentàries de caràcter idèntic.

El Consell de Governs Locals és una institució de relleu estatutari integrada dins l'organització politicoinstitucional de la Generalitat i que gaudeix d'autonomia orgànica, funcional i pressupostària. D’acord amb la Llei, el Consell de Governs Locals és integrat per alcaldes i presidents de consells de vegueria, i es compon de cent membres, entre els quals n'hi ha de nats i de designats.

En relació a les seves funcions, es pot destacar que el Consell de Governs Locals pot sol·licitar el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre l'adequació a l'autonomia local, garantida per l'Estatut d'autonomia, dels projectes de llei i les proposicions de llei, i també dels projectes de decret legislatiu aprovats pel Govern. El Consell de Governs Locals també ha de vetllar per la defensa de l'autonomia local amb relació a les directives, les lleis, els reglaments i qualsevol altra norma que incideixin en els ens locals de Catalunya.

El Consell de Justícia de Catalunya (CJC) i la STC 31/2010

L’Estatut del 2006 tenia la voluntat de desconcentració del govern del poder judicial a Catalunya amb la creació del Consell de Justícia de Catalunya (CJC). L'article 97 EAC determinava que el CJC «és l'òrgan de govern del poder judicial a Catalunya», sens perjudici de les competències que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) pogués tenir.

No obstant això, la STC 31/2010 no ha acceptat la seva definició com a òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial i n’ha anul·lat gran part de les seves competències, especialment aquelles que són «atribucions típiques d’un òrgan de govern del Poder Judicial». El TC entén que es configura un òrgan de govern del Poder Judicial a Catalunya, diferenciat del CGPJ, i que l'EAC no és la norma adient per tal de regular una institució d’aquest tipus, perquè només pot fer-ho l'Estat mitjançant la Llei orgànica del Poder Judicial. La sentència ha deixat en mans d’una futura reforma de la Llei orgànica del Poder Judicial el seu establiment, tot i que amb unes funcions més reduïdes.

Entradas relacionadas:

Etiquetas: