Estandardització i Política Lingüística del Català

L'estandardització de la llengua

El terme estandardització és més apropiat que normativització. Una de les característiques principals és disposar d'un estàndard, és a dir, d'una varietat neutra amb un cert grau de formalitat. Qualsevol llengua normalitzada necessita una varietat comuna a tots els parlants. Aquesta llengua comuna garanteix una comunicació eficaç en els àmbits formals i, per això, s'utilitza en els mitjans de comunicació, el sistema educatiu, l'administració pública, etc.

Fases del procés d'estandardització

El procés d'estandardització és un procés social orientat a fixar aquesta llengua comuna que sigui apta per a tots els parlants.

• a) Selecció: es tria una varietat geogràfica (model unitarista) o la combinació de més d'una (model composicional).
• b) Codificació o normativització: s'estableixen normes per a l'ús oral i escrit:
  • Establiment de normes ortogràfiques.
  • Fixació de normes gramaticals.
  • Creació d'un diccionari amb el significat de cada mot.

  En el cas del català modern, Pompeu Fabra va dur a terme aquestes tres etapes.

• c) Vehiculació o implementació: ensenyament de la llengua a tota la població mitjançant el sistema escolar, i implementació a tots els àmbits de la comunicació formal.
• d) Elaboració: consisteix a adequar la varietat codificada a tots els usos i àmbits, actualitzant-la amb l'elaboració de diccionaris especialitzats i llibres d'estil.

Dificultats de l'estandardització

Cal esmentar les dificultats amb què topa l'estandardització de les llengües. A les comunitats lingüístiques no subordinades, la llengua estàndard es relaciona amb la funcionalitat de la comunicació i exerceix una funció de discriminació social, és una condició per a qualsevol mena d'ascens social dels individus. Les nocions de correcció i bon ús hi són inherents. En canvi, en les llengües subordinades, la correcció és substituïda per la idea d'allò que és propi de cada lloc. La codificació i la funcionalitat no es discuteixen a les llengües "normals"; en canvi, qualsevol intervenció damunt la llengua subordinada és rebuda sovint com una impostura o un atemptat a l'essència de la llengua. Sempre que s'explica o es debat el tema de l'estandardització, no falta qui ràpidament s'alarma sobre el perill de desaparició dels dialectes. I les apologies de la llengua "real" fetes pels defensors del català light, així com les crítiques a qualsevol programa de planificació que alteri l'ordre "natural" de la llengua, s'han de situar dins d'aquest context ideològic.

La política lingüística

És l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües, per acció o per omissió.

Tipus de política lingüística

• a) Liberalisme o no-intervenció: no s'intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupi.
• b) Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l'hegemonia d'una llengua o per frenar-ne el procés de substitució.

Planificació i contraplanificació

La planificació lingüística són les diferents formes d'intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d'una anàlisi de la situació inicial. A partir d'aquí es plantegen els objectius.

Un govern pot optar per la substitució de la llengua pròpia. Llavors parlem de contraplanificació: conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d'aquesta llengua.

Una política lingüística no serà efectiva si no hi ha una resposta positiva, un suport de la societat, que és la que cal transformar. Quan la societat manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir o no l'èxit de la política lingüística.

Models de política lingüística

• El principi de personalitat permet que l'individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobi.
• El principi de territorialitat implica que només hi ha beneficis públics d'una llengua dins d'una zona ben delimitada, però no en la seva totalitat territorial.

Exemple

A l'estat espanyol tenim un model mixt, s'hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascos, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que hi ha conflicte lingüístic, uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües i altres només una, l'oficial a tot l'estat.

Situació actual del català

És difícil predir un futur per al català, però els darrers estudis no són gaire optimistes. Augmenta la presència de la llengua catalana en àmbits públics i formals, però aquestes conquestes corren perill a part del territori, nombre de ciutadans que entén, sap parlar, llegir i escriure el català... Però disminueix l'ús social del català, en molts àmbits la presència del català és molt reduïda o nul·la: exèrcit, justícia, notaries, policia, cinema... La situació de la llengua és molt desigual entre els diferents territoris, tant pel que fa a reconeixement legal com a l'ús lingüístic.

Catalunya

• L'Estatut d'Autonomia de 1979 reconeix el català com a llengua pròpia i n'estableix la cooficialitat amb el castellà.
• El 1983 va ser proclamada la Llei de Normalització Lingüística.
• Una segona llei normalitzadora, més ambiciosa, fou aprovada pel Parlament de Catalunya el 1998.
• Catalunya és, des del segle XIX, el motor de la llengua i la cultura que compartim els Països Catalans.
• Notable presència en els mitjans de comunicació.
• Català com a llengua vehicular del sistema educatiu.
• Llengua primera de l'Administració.
• El castellà és avui una llengua de comunicació interpersonal majoritària a nombroses zones, sobretot a Barcelona i ciutats dels voltants.

Illes Balears

• Estatut d'Autonomia de les Illes Balears 1983: proclama la cooficialitat de català i castellà i, a més, reconeix l'estatus de "llengua pròpia" a la llengua catalana.
• Llei de normalització lingüística aprovada el 1986.
• Tasca d'organitzacions cíviques com l'Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua.