L'Estàndard del Català i la Literatura Medieval Valenciana

Literatura Medieval Catalana i Valenciana

Bernat Metge: Vida i Obra (1340-1413)

(Barcelona, 1340 - 1413)

• Comença a fer feina molt prompte a la Cancelleria Reial.

• Arriba a un càrrec important.

• 1384: Adopta un nou estil en els seus textos, provinent dels italians, que s'inspiraven en els clàssics llatins. A més, s'familiaritza amb la cultura clàssica i amb els escriptors italians (Petrarca, Boccaccio).

• Obra: Lo somni (té fortuna en la modernitat), amb caràcter medieval encara. Menciona Sèneca, Tibul i Boeci.

• Obra important: Lo somni, un diàleg amb el fantasma del rei Joan I d’Aragó. Manifesta una nova mentalitat escèptica i el món humanístic italià.

• L'obra també li va servir per a exculpar-se de diverses acusacions d’heretgia i greus càrrecs contra el rei. Per això, va ser absolt.

L'Escola Satírica Valenciana

• Grup de poetes valencians burgesos i de la Petita Noblesa Urbana (s. XV).

• Entre els coneguts destaquen Bernat Fenollar, Jaume Gassull i Joan Moreno.

• Temes religiosos i morals burgesos.

• Caràcter sarcàstic i humorístic.

• Crítica al comportament de la societat urbana (especialment a les dones) i al verisme.

Jaume Roig i "L'Espill"

Metge prestigiós i autor d'una de les obres més importants:

• L'Espill (1460) → Crítica contra les dones. (3 edicions).

• Narració misògina en primera persona.

• El narrador protagonista conta les seves llargues experiències amb dones, (i ho fa des d'una vida d'oració).

Sor Isabel de Villena: Escriptora i Abadessa

• Escriptora i religiosa de l'orde de les clarisses.

• Al Monestir de la Trinitat a València, on fou abadessa (1463 - 1490).

• El seu pare: Enrique de Villena, poeta de la noblesa.

• Va viure a la cort de Maria de Castella i Alfons el Magnànim.

• Era una escriptora en llengua afectiva.

• La seva obra única: Vita Christi → Biografia de la vida de Jesucrist.

Joan Roís de Corella: Líder Intel·lectual i Poeta

Líder intel·lectual de la Petita Noblesa Reial i predicador.

• No té prestigi literari → Expressió "Vols coronar de vil". Ex: Joc de dames.

• Narrativa en prosa → Històries de vides de sants.

• Amors impossibles. Ex: Tragèdia de Caldesa.

• Estil pompós i elegant (poeta amorós).

• Crea una literatura refinada influïda per nous corrents renaixentistes.

• Volia difondre, des d'una perspectiva humanística i cristiana, nous punts de referència.

La Varietat Estàndard del Català

Definició i Conceptes Clau de l'Estàndard

La varietat estàndard és una forma de la llengua comuna a tots els parlants que s’utilitza en àmbits formals, com l’ensenyament i els mitjans de comunicació. Aquesta varietat permet superar les diferències dialectals.

La llengua estàndard es basa en la norma lingüística, que és el conjunt de decisions sobre ortografia, gramàtica i lèxic establertes per institucions normatives. En el cas del català, aquestes institucions són l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb obres de referència com la Gramàtica de la Llengua Catalana o la Gramàtica Normativa Valenciana.

L’estàndard no és exactament el mateix que la norma: és una concreció d’aquesta, fixada per l’ús de col·lectius de prestigi, com docents i professionals dels mitjans de comunicació. Per exemple, en valencià s’accepta tant vermell com roig, però l’estàndard afavoreix roig perquè és més general.

Importància de l'Estàndard i la Varietat Pròpia

Tot parlant ha de conèixer i utilitzar tant la varietat estàndard de la llengua com la seva varietat dialectal i el registre informal. Un error comú és pensar que les diferències entre l'estàndard i la varietat col·loquial són errors, quan en realitat són qüestions d’adequació al context. Per exemple, en valencià, paraules com manyaco o sagal són correctes en registres informals, encara que xiquet sigui la forma estàndard.

La Formació de l'Estàndard Català

L’estàndard d’una llengua pot basar-se en una varietat geogràfica concreta o ser composicional, integrant elements de diferents varietats. En el cas del català, s’ha optat per un model policèntric, és a dir, que inclou trets de les principals varietats: el valencià, el català central i el mallorquí. Això permet variacions com l’ús de eixir en valencià i sortir a Catalunya. Altres llengües, com l’italià (basat en el toscà), han triat un estàndard centralitzat.

Evolució Històrica de l'Estàndard Català

Ja en l’edat mitjana, el català tenia una varietat comuna per a usos formals, impulsada per la Cancelleria Reial i escriptors com Bernat Metge. Però amb els Decrets de Nova Planta (1707-1715), el català va ser exclòs dels àmbits formals, cosa que va frenar el seu desenvolupament com a llengua estàndard durant segles.

Amb la Renaixença (segles XIX-XX), el català va recuperar certa presència en la literatura i la premsa, i amb la Segona República (1931-1939) va començar a introduir-se en l’ensenyament. No obstant això, durant el franquisme (1939-1975), l’ús oficial del català va ser reprimit.

Recuperació de l'Estàndard des de la Transició

Després de la dictadura, el català va ser reconegut com a llengua cooficial a:

• Catalunya (1979)

• Comunitat Valenciana (1982)

• Illes Balears (1983)

Això va permetre el seu accés a l’educació i als mitjans de comunicació públics. Tot i així, l’estandardització del català encara té limitacions, especialment al País Valencià, on la seva presència en l’àmbit públic és més reduïda.