L'estabilitat de l'euro i la governança europea: crisi i canvis

L'estabilitat de l'euro i la governança europea

6.1 La crisi de la deuda soberana

La deuda soberana és el dinero que un govern pren prestat mitjançant instruments com bons i lletres, per finançar-se. Durant la crisi del deute, hi va haver un debat sobre si alguns països de la zona euro, com Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia i Irlanda, havien d'abandonar l'euro a causa dels greus desequilibris econòmics que tenien, que resultaven difícils de gestionar.

6.1.1 Orígens de la crisi

Aquesta crisi té les seves arrels en una perspectiva neoliberal que predominava a la zona euro. Segons aquesta perspectiva, el sector privat no s'havia de preocupar gaire per l'economia general, sota la creença que els mercats actuen de manera racional. Això implica que si s'atorga un crèdit, qui el rep hauria de ser conscient que l'ha de retornar, i els mercats funcionarien de forma eficient. No obstant això, un dels problemes principals és que els països del sud d'Europa van rebre grans quantitats de diners procedents de països més rics del centre d'Europa. Els bancs, especialment a Espanya, concedien hipoteques i després empaquetaven aquests deutes en "títols" o "papers", que es venien a bancs en països centrals com Alemanya. Així, els bancs alemanys compraven aquests títols, mentre que els bancs espanyols, amb els diners rebuts, seguien atorgant préstecs a les famílies.

Per què els bancs del centre prestaven a Espanya? Invertir a Espanya oferia majors rendiments que invertir en empreses d'Alemanya, per exemple. Això va generar una gran quantitat de deute en famílies, empreses i bancs espanyols, coneguda com a deute privat.

El problema de l'endeutament extern

Hi ha una mesura important, anomenada posició d'inversió internacional, que indica el que un país deu a la resta del món. Si aquest deute net supera el 35% del PIB, representa un avís. El 2007, el deute extern d'Espanya va assolir gairebé el 100% del PIB, però com que era generat pel sector privat, el govern no va intervenir. Si l'endeutament l'hagués generat el sector públic, segurament s'hauria aturat de seguida.

Restriccions del Tractat de Lisboa

Els articles 125 i 126 del Tractat de Lisboa estableixen restriccions per als països de la zona euro: l'article 125 indica que cap país pot rescatar econòmicament a un altre (clàusula de no rescat). L'article 126 imposa límits al dèficit (3% del PIB) i al deute públic (60% del PIB). Si un país supera el 3% de dèficit, pot ser sancionat. Aquests límits frenen la despesa pública en situacions de crisi. A més, a la Unió Europea no existeix una "unió de transferències", el que significa que els recursos no poden moure's lliurement d'un país a un altre per ajudar a equilibrar l'economia.

L'origen polític de l'euro

La creació de l'euro va ser més un acord polític que econòmic. El 1991, Alemanya buscava la reunificació amb Alemanya de l'Est i, per aconseguir el suport de França, Alemanya va acordar abandonar la seva moneda (el marc alemany) i el seu banc central (el Bundesbank), que en aquell moment era molt influent a tota Europa.

El problema d'una Unió Monetària subòptima

Una Unió Monetària òptima hauria de complir tres condicions:

• Tenir un banc central i una moneda única.
• Comptar amb un Estat federal que garanteixi impostos i deute públic, permetent una "unió de transferències".
• Tenir una unió bancària amb un fons de garantia de dipòsits (per protegir els estalviadors si fa fallida un banc), una cosa que no existia a Europa en aquell moment.

La zona euro no complia amb la segona i tercera condició, el que feia la unió monetària molt fràgil en temps de crisi.

6.1.2 Emergència de la crisi

La crisi comença als EUA amb les hipoteques subprime (concedides a gent sense feina). És la punta de l'iceberg de l'extensió del crèdit hipotecari. Estem en un procés als EUA d'extensió del crèdit. Arriba un moment que no renoven crèdits i els preus comencen a baixar. En què ens afecta això? Que la gran banca europea (la que està prestant al Sud) necessita dipòsits per prestar. Decideixen anar als mercats americans per obtenir crèdits, on s'endeuten. Presten a Europa els crèdits obtinguts als EUA. El problema al 2007 és que es comencen a qüestionar si els bancs que busquen crèdits a l'engròs seran capaços de retornar el préstec, ja que aquests bancs han prestat molt en el sector immobiliari. Un sector que anava de baixada i que molts clients del sector segurament no tindrien capacitat de pagar als seus bancs, bancs que havien demanat deute a l'engròs. Quan comença el procés de desconfiança, a sota hi ha tot aquest volum immobiliari, no hi ha manera de frenar la crisi. L'any 98 el deute de les empreses immobiliàries a Espanya eren de 50 mil milions, el 2008 eren de 500 mil milions. El 2008 això col·lapsa. El banc no renova els crèdits a les immobiliàries. Els bancs tenien un munt d'actius que no valien el que realment deien. La base material de la desconfiança és un excés de crèdit.

6.1.3 Conseqüències de la crisi

Des del punt de vista de l'euro, el primer que genera és una cosa molt dura (fragmentació financera). Entenem per fragmentació financera com la diferència en les condicions financeres d'un país amb un altre, però que ambdós estan dins de la mateixa unió econòmica. Comença a aparèixer el concepte de risc país que remet a la prima de risc. És la diferència entre el que l'estat espanyol ha de pagar pel deute públic a 10 anys (l'interès) i el que paga l'estat alemany a 10 anys. En els anys 2000 la prima de risc entre Alemanya i Espanya era 0. A partir del 2008 explota perquè a Espanya, tot i que és el sector privat el que s'ha endeutat, si un banc fa fallida, el sector públic l'haurà de salvar. Temen que Espanya, un Estat, faci fallida. El conegut com a DEFAULT (fallida). El 2011 economistes a Alemanya discuteixen si abandonar l'euro i formar-ne un de nou amb els més solvents. La crisi es transforma en una crisi econòmica, destrucció d'ocupació, pèrdua d'empreses i, des del punt de vista financer, crèdits que no es poden tornar. Acaba essent crisi bancària, perquè als bancs els hi exploten els crèdits incobrables (Non Performing Loans). El que era una crisi financera es converteix en general. Entre 2008-12 es destrueixen 4 milions de llocs de treball.

6.4 Política monetària del BCE fins el 2019 (2011-19)

El problema que afronta és la fragmentació financera. Quan aparta els països (del sud + Irlanda) de la crisi, la fragmentació financera continua. Continua perquè tenim 2 països insalvables (no rescatables): es tracta d'Itàlia i Espanya per les seves dimensions. Es decideix que no s'intervenen i en el cas d'Espanya es fa una intervenció especial. Davant d'això el BCE pren diverses mesures. En el desembre del 2011 - gener 2012 fa un crèdit de llarg termini (LTRO) a la banca europea (a 3 anys a un tipus d'interès molt baix). Posen un bilió d'euros (Espanya demana un 40% i Itàlia un 20%). Tot i això, en el cas espanyol no n'hi ha prou, i a l'estiu del 2012 Bankia es declara en fallida i aquí succeeix el rescat de la banca espanyola. Finalment, al setembre de 2012 (Draghi), com que sembla que l'euro pot petar, faran Whatever it takes (no ho permetrem). Posen en marxa una operació (OMT, Outright Monetary Transactions): aquell país que tingui problemes i demani al banc central tots els diners necessaris per estabilitzar el deute públic, el rescataré. El BCE comprarà tot el deute públic que faci falta, i farà baixar els tipus d'interès. Això fa baixar les tendències especulatives del sector privat. Una de les conseqüències de la crisi financera és la reabsorció de l'excés de l'endeutament. El perill del reajustament és que l'economia col·lapsi (qui generarà ocupació i consum?). A partir de 2014 fins a 2022, se li diu a la banca que si demana crèdit no li cobraran tipus d'interès i fins i tot tipus d'interès negatiu (TLTC). La banca acumula molt de crèdit, destinats a recuperar l'activitat. El sector públic té problemes per baixar les primes de risc. El BCE fa Quantitative Easing, no financia dèficit sinó que compra deute. El tipus d'interès del deute i el dèficit baixa. Això beneficia als països del Sud. A 2019 acumula 2.3 bilions de deute públic en el balanç del BCE. A partir del 2014 tipus d'interès a 0, el crèdit que dona el BCE als seus bancs és de 0 i inclús negatiu. Forward Guideance. La compra d'actius (bàsicament públics) 2015-19.

6.5 Unió bancària

A partir del 2011 això de que hi hagi 17 autoritats monetàries no funciona. El 2011 es llença la unió bancària, però no està acabada. Es llença un mecanisme únic de supervisió (MUS). El Banc Central agafa el control del 80% de la banca europea (els bancs grossos amb risc sistemàtic), els inspecciona. Aquest mecanisme assisteix en la reunió dels consells dels principals bancs europeus més grans (no persona del mateix país). La supervisió és la mateixa per a tothom i feta pel mateix organisme. El segon mecanisme és el mecanisme únic de resolució/reestructuració. Es posa en marxa a partir del 2016 amb el Banco Popular. Amb això s'estrena la prelació de creditors (primer perden els accionistes, obligacionistes júnior, obligacionistes sènior, impositors i finalment l'estat o la Unió Europea). La garantia de dipòsits és fins a 100.000 euros a Espanya, però encara no és única.

6.2 La crisi bancària

La crisi bancària no només està incrementada perquè li estan explotant els Non Performance Loans. Els sectors públics comencen a tenir problemes seriosos de finançament. Espanya a 2007 té superàvit públic i tenim un deute que és escassament al 35% del PIB. El deute a 2015 és del 95%. A Espanya ens intervenen (rescaten). Alemanya nacionalitza bancs el 2008.

6.3 Canvis de la governança europea

Destaquen 2 canvis fonamentals. El primer és la declaració DEAUVILLE, on es reuneixen el president de França i Alemanya per decidir què fer. Decideixen varies coses: 1r) la no bail-out s'ha de saltar-se-la per poder rescatar als països. 2n) Inicialment ho fan amb préstecs individuals, per a que puguin pagar tipus d'interès raonables. Els països que reben els préstecs individuals han de seguir plans d'austeritat. Després aquests tipus de préstec es transformen en el MEDE (700 mil milions), si un país té problemes a canvi del préstec, austeritat i reformes. El tercer element és que el sector privat pagui una part o tot de la factura de la crisi bancària. Això és a la tardor del 2009. En el disseny institucional de la governança europea, s'instaura un sistema de control de desequilibris macroeconòmics privats. És un llistat que diu que el crèdit privat de cada país no pot superar X... (el profe els penjarà).