Esquema del estatuto de autonomia de la comunidad valenciana

1.01 referents o elements

L’època: 1784 context anterior a la Revolució Francesa. El context social, a partir dels dos personatges presents a l’obra, advertim els estaments socials propis del denominat “Antic Règim”. Respecte al context cultural emmarquem l’obra al període de la Il·lustració. Hi apareixen els noms de diferents autors -sobretot filòsofs- anteriors al context de l’acció com Sòcrates, Xenofont, Diderot, Jean Jacques Rousseau. Com a objectes referirem la Sala Rococó on s’hi desenvolupa tota l’acció: “Mobles d’acord amb els gustos i l’estil de l’època”, “cortinatges”, sense descripció, el lector pot imaginar aquest estil del S.XVIII. 

El verí del teatre és una ficció que incorpora dues persones dramàtiques (criat-Marqués i Gabriel de Beaumont). El Marqués dóna el pas de criat a marqués marcat per un canvi de veu i,a més, té una posició social que li permet aconseguir allò que vol. En canvi Gabriel de Beaumont té una aparença externa sense cap acotació que el caracteritze; el caràcter realista de l'obra ho fa innecessari. Però pel que fa al caràcter, està marcat per la categoria social i per l'orgull professional. 

1.03 carct person

el Marqués, que queda definit per l’estament social, per un títol nobiliari. És el personatge principal de l’obra. Sí, evoluciona al llarg de l’obra ja que canvia en la caracterització quan representa a un Criat a l’inici de l’obra pel que fa a la veu i el vestuari. Es fa passar per criat per planejar un engany a Gabriel, Gabriel de Beaumont, ‘comediant’ marcat pel seu orgull professional. 

El majordom és un personatge latent ( no apareix a l’obra ). Els trets d’oposició entre els dos personatges: Estatus social/ persona individual (denominacions). Aristòcrata/comediant. Poderós/ sotmés. Titellaire/titella. Enganyador/enganyat. Botxí/víctima. 

Respecte al tipus de personatge hem de remarcar que l’obra no se centra en la construcció d’uns personatges de gran complexitat, sinó en el plantejament d’unes idees (o reflexions) i en la recreació d’una interacció marcada pel enganys i les sorpreses. L’obra no planteja una evolució interna en els personatges. Aquests, especialment, en el cas del Marqués, van “desvetlant-se” al llarg de l’acció ( joc de màscares, va llevant-se les diferents màscares).

1.04 tematica

“presenta una polisèmia universal com cap altra de les obres, que la fa adient per a diverses lectures: la verinosa creació artística, les relacions humanes desiguals de poders, els límits de la convenció artística, la dramatització de diverses teories sobre la interpretació teatral o el mal i la transgressió impune i amoral. L’art de la interpretació, les tècniques de la interpretació . Hi apareixen les categories socials i les diferents maneres d’actuar d’aquestes .Al Marqués li sembla interessant les convencions socials“actuem en el pla de la realitat”/ “el teatre del món” .Les arts de la representació enfront del moment únic i irrepetible. La bellesa o el plaer de la transgressió, els límits del plaer .La bellesa que pot tenir la transgressió de les comunicacions. L’obra la podem situar vinculada a l’art a la vida. Ficció metateatral.

sirera vol transportar-nos al París de 1784, França prerevolucionària. Per això trobem moltes paraules que remeten a aquest període de la Il·lustració. La temàtica que es desenvolupa en aquest fragment és la tragèdia, ja que és de gènere dramàtic i tradicional on l'argument termina en un desenllaç fatal. A més a més, cal destacar que en tota l'obra hi apareixen dos eixos temàtics remarcables. El primer són les categories socials, ja que es representa en l'obra com una societat piramidal, en la qual no tots tenen els mateixos drets. El segon són les qüestions metateatrals, ja que ens enfoca quin és el límit entre la realitat i la ficció en la interpretació actoral.

1.05 espai, temps acció

L'obra El Verí del teatre, amb acció continuada i sense gaires fragments de vuit espaciotemporals, es presenta amb una estructura completa, allunyada d'el·lipsis i de divisions estructurals.

 Pel que fa a la durada de l'acció, podem dir que aquesta història és breu, pel fet que, inicialment, estava destinada a la transmissió televisiva, i transcorre al París de l'any 1784. Situada durant tot el transcurs de l'obra en la sala de rebre del palau del marqués, l'espai on transcorre és únic, amb l'aparició, solament, de dos personatges. Són aquests els que ens mostraran la presència de figures com Rousseau, Diderot o de la mateixa enciclopèdia, pertanyents a l'època en què es representa la història. 

La simplicitat en l'acció i la unicitat mostrada tant en l'espai com en l'escassetat de personatges es veu contraposada per la gran importància que adquireixen tant els detalls com els objectes. El rellotge d'arena, el que marcarà l'evolució lineal i completa del temps en l'obra i alhora el desenvolupament de l'acció. Trobem, en la primera acotació, com els personatges veuen l'avanç del capvespre a través de la finestra, i posteriorment, una altra marca temporal són les campanades que anuncien les sis. 

A més, a aquesta informació podem afegir els minuts que el marqués diu a Gabriel que li queden de vida i les hores que tardarà el vertader verí en acabar amb ell.  història lineal i la durada d'aquesta, que podem considerar llarga si ens centrem en els minuts i les hores necessàries perquè el verí faça el seu efecte, o curta si la considerem a partir dels dies que transcorren. Ten una història marcada per un seguit d'esdeveniments també amb sorpreses.

1.06 engany o efecte

Heus ací el primer engany, el primer gir narratiu de l'obra, consistent en la revelació que el Criat és en realitat el Marquès, per a la perplexitat de Gabriel i del públic. De fet, aquesta mena d'efectes sorpresa juguen un paper clau en El verí del teatre, i són fonamentals per tal de dinamitzar l'acció i jugar amb l'espectador, que es sent identificat amb Gabriel en la seua impotència enfront de les maldats del Marquès, l'únic que coneix la veritat. En tenim altres enganys importants en l'obra, que l'estructuren en quatre seqüències: la segona acaba amb el suposat enverinament de Gabriel, la tercera amb la seua possible salvació per mitjà del presumpte antídot, i la quarta amb la revelació que l'antídot era l'autèntic verí, i les esgarrifoses paraules del Marquès.

2.01 cont hist i cult

La dècada dels 70 es considera un període de trànsit cap a l’estructura social i econòmica posterior. A Espanya la fi de la dictadura franquista (1975), l'aprovació de la Constitució (1978) i dels diversos estatuts d’autonomia donen pas a un procés de recuperació de les llibertats que passa també per la normalització lingüística i cultural. El País Valencíà és una societat sotmesa als canvis que comporten els elements següents: la industrialització intensiva dels 60, la tensió demogràfica , les tensions derivades de l’eixida del franquisme i l’emergència d’un nou nacionalisme valencíà, amb forta presència universitària i il·lustrada, que qüestionava radicalment el regionalisme tradicional. 

L’impuls del procés autonòmic valencíà va provenir fonamentalment de les forces polítiques d’esquerra, dels valencianistes i dels nacionalistes valencians.La dreta va dificultar el procés autonòmic derivant en un conflilcte social.Fent que que la identitat valenciana es percebera com un problema

 Pel que fa a les infraestructures culturals, al País Valencíà el procés d'institucionalització del món teatral es manifesta en l’habilitació d’un seguit de sales públiques.

2.02 trajectoria de Sirera

Rodolf Sirera és el dramaturg més important de l’escena valenciana actual i, junt amb Josep María Benet i Jornet, un dels renovadors de la dramatúrgia catalana actual. La seua activitat inicial, influïda pel teatre èpic, es dona en les col·laboracions amb el teatre independent i es manifesta en obres com La Pau (retorna a Atenes) (1972) i la trilogia (La desviació de la paràbola). En aquesta primera etapa, les obres estan caracteritzades per la temàtica social, la dialèctica de les estructures internes, la construcció aïllada d’escenes, els personatges tipus i la referència al present a través d’accions situades en el passat. 

Al final dels 70 Sirera enceta el camí cap a la professionalització. L’autor s’interessa per formes dramàtiques molt diverses i duu a terme una reflexió sobre les possibilitats i els límits del llenguatge teatral. Les dos obres més destacades d’aquesta etapa són El verí del teatre (1978) i L’assassinat del doctor Moraleda (1977-78). Mentre la primera, la seua obra traduïda a més llengües i més representada a tot el món, s’interessa pels límits de la ficció, la segona és una investigació sobre la novel·la i el cinema negre

Aquesta obra pertany a la segona etapa de Rodolf Sirera (aproximadament entre 1978 i 1981). Hi ha un nou context polític i dins l’àmbit cultural destaca per l’absència de la censura, cosa que afavoreix una nova etapa vital d’escriptura ideològica.

Pel que fa a les característiques hem d’assenyalar l’escriptura individual, el treball amb formes, subgèneres i models de procedència diversa. A més a més hi ha varietat de propostes i temes com els de la primera etapa -per exemple la relació de l’intel·lectual amb la societat- els temes de caire íntim i metateatrals.

2.03caract gen del genere teatral

Els grups de teatre independents nascuts al llarg dels 70 havien proposat espectacles amb noves tècniques dramàtiques (mim, mescla de gèneres, decorats simbòlics, etc.) i la feina i funció de l’autor teatral s’havia diluït en la construcció espectacular col·lectiva. Algunes d’aquestes companyies teatrals (Joglars, Comediants, La Cassola, Dagoll-Dagom) duien a terme violentes i poderoses imatges plàstiques però cada cop de contingut menys didàctic o polític. 

A cavall dels 80 amb l’aprovació de la Constitució i la proximitat dels estatuts d’autonomia millora notòriament el clima de llibertats per a la creació. El teatre evoluciona per la voluntat europeista dels autors, torna el teatre de text i autors com Josep María Benet i Jornet o Rodolf Sirera investiguen nous espais escènics, recuperen el paper del director i posen en valor la transcendència dels diàlegs a més d’incorporar les possibilitats tècniques dels escenaris que havien investigat les companyies independents. Els autors, en general, s’aparten de la denúncia de l’opressió col·lectiva i s’inclinen per temes purament literaris com ara el pas del temps, la perplexitat que l’individu presenta front a la societat i els problemes de convivència urbana. 

En aquest renovat teatre es van introduir noves tècniques com ara el desenvolupament del monòleg, la descontextualització de diàlegs o l’ús d’acotacions extenses amb forma literària. En algunes obres, com en El verí del teatre, l’acció se sotmet a manipulacions dramàtiques consistents a retardar i eclipsar la informació amb l’objectiu de potenciar l'ambigüitat de les situacions escèniques.

2.04 autors

El major del grup, Jordi Teixidor (1939), estrena amb èxit el 1970 El retaule del flautista, obra de en què denuncia la corrupció política i els abusos del poder dictatorial amb un llenguatge que opta pel distanciament (Cfr. Bertold Brecht). Teixidor ha insistit en un teatre essencialment èpic a Magnas (1992) o Estat de setge (1995) però en un context en què aquesta opció de drama polític ja no desperta el mateix interés. 

Josep María Benet i Jornet (1940-2020), l’autor més representatiu del teatre català de la segona meitat dels Segle XX, va presentar-se el 1962 amb Una vella i coneguda olor i ha compaginat una obra teatral brillant i sempre en evolució amb una carrera com a creador de guions televisius. Els seus protagonistes, moguts per fortes passions, solen fracassar en l’intent d’integrar-se en un grup social diferent (Berénàveu a les fosques, 1971). A partir dels 90, amb obres com Desig, E.R., Testament o Fugaç, enllaça amb el llenguatge de la nova generació de creadors (Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé) i amb referents internacionals (Pinter, Koltés, Mamet o Bernhardt). Els seus temes són la felicitat inassolible, el desig de transcendència, el component efímer de l’amor, la temptació de la fugida, la malaltia terminal, les actituds i les relacions no sancionades per la moral pública, el lligam entre pares i fills... 

2.05 caracterist teatre amb anterioritat al context d'escriptura de l'obra

La situació del teatre en català als anys 50 i 60 es pot resumir en dos escenaris:

a) el model tradicional: Representacions en valencíà molt restringides (; falta de formació del públic; predomini de la comèdia sentimental del XIX i dels sainets humorístics d’ideologia conservadora i pobresa tècnica i lingüística. Es representen autors com Eduard Escalante, Àngel Guimerà, Josep María de Sagarra. Èxit de sainets com La cotorra del mercat, de F. Barchino i Leopold Magentí. 

b) el teatre de renovació: Teatre inèdit i no representat fins als 60. Algunes institucions innovadoreses proposen connectar amb autors i directors de l’estranger, definir un canon de teatre nacional, publicar textos inèdits. El resultat més visible és la incorporació a la pràctica dels nostres autors de dos corrents internacionals: el teatre de l’absurd i el teatre èpic. El teatre de l’absurd, e, es caracteritza per l'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial. En la literatura catalana el trobem en les obres dels anys 50 de Manuel de Pedrolo. El teatre èpic, per una altra banda, és una tendència encapçalada per l’alemany Bertold Brecht i marcada pel distanciament, el missatge compromés i la concepció del teatre com a instrument de lluita social i política.

A València el Teatre Estudi de Lo Rat Penat practica teatre d’investigació (de cambra i assaig) i e s proposa dignificar i modernitzar el teatre valencíà.Per la seua banda, les companyies de teatre independent, sorgides en els anys 60, posen en practica sobretot les possibilitats del teatre èpic. En paral·lel al procés de modernització es creen premis que facilitaran la visibilitat dels nous autors.A final dels anys 70 les companyies independents s’enfronten a una sèrie de limitacions derivades de la crisi del Realisme històric