Espriu, Mira i Monzó: Tres Autors Catalans

Salvador Espriu i Castelló (1913-1985)

Salvador Espriu i Castelló va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. La seua trajectòria literària ha estat vinculada amb el Simbolisme i la poesia adscrita al Realisme social. L'obra d'Espriu es caracteritza per la mescla d'un intel·lectualisme, riquesa idiomàtica, complexitat temàtica i la capacitat per a descriure la història col·lectiva.

Obres destacades

• Poemaris: La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963), Setmana Santa (1971), Per a la bona gent (1984).
• Obres teatrals: Antígona (1939), sobre el conflicte bèl·lic.

Els sis primers poemaris de Salvador Espriu tracten de manera obsessiva el tema de la mort, amb un to melangiós i elegíac.

Característiques de la poesia d'Espriu

1. És una poesia de símbols, però no dóna tanta importància a la musicalitat i l'harmonia.
2. L'estudi dels clàssics grecollatins i de cultures llunyanes influeixen en la seua poesia, que es caracteritza per la presència de mites com: Sepharad, Sinera i el Laberint.
3. La reflexió sobre la mort i el més enllà són temes centrals.
4. La preocupació pel destí de Catalunya després de la guerra és una de les seues constants.
5. Es troben també pinzellades d'humor dur i cruel.

Podem afirmar que la poesia d'Espriu, en l'evolució des del Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l'evolució pròpia de la poesia europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències de la Guerra Civil i de la dictadura.

Joan F. Mira (1939, València)

Joan F. Mira és un home compromés amb el país i la seua cultura. Va estudiar filologia clàssica i es va especialitzar en grec. La seua personalitat es defineix com a professor, traductor, antropòleg, escriptor, ciutadà compromés i polític ocasional. Destaca per la seua trajectòria en el projecte de construcció d'un espai cultural i cívic comú per al conjunt de les terres que compartim una mateixa llengua.

L'obra de Mira segueix una triple via: la reflexió, la ficció i la traducció.

• Com a novel·lista, s'inicia amb una narrativa realista que pretén la recuperació de la memòria històrica (El desig dels dies, Els cucs de seda, Viatge al final del fred) amb un fort component autobiogràfic.
• Com a traductor, destaquen les seues versions de la Divina Comèdia i els Evangelis, on aconsegueix plenament el seu objectiu d'apropar el text als lectors del segle XXI.
• Com a assagista, escriu articles publicats en diaris que són diàlegs sobre temes polítics, socials, literaris i comportaments humans. Són reflexions que parteixen d'una anècdota de la vida quotidiana i que analitza amb un llenguatge literari fent ús de la ironia.

Joan F. Mira és un dels intel·lectuals valencians contemporanis més importants del nostre àmbit cultural.

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

Quim Monzó és autor d'uns quants llibres, alguns excepcionals. La millor referència de la seua narrativa és Vuitanta-sis contes (1999). És l'autor més important de la narrativa breu actual i es troba dins de la tendència al·legòrica.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals. Els seus contes sorprenen i pertorben.

Trets i recursos principals

• Ambientació urbana: no és una ciutat concreta sinó abstracta.
• Personatges esquemàtics i anònims.
• Humor i ironia.
• Elements absurds i fantàstics.

La majoria de contes no tenen un argument amb plantejament, nus i desenllaç. La narració es construeix sobre una idea bàsica que s'amplia de forma circular o s'exagera, fins a arribar a un final sorprenent i ben absurd.