Espanya (s. XIX): reforma agrària, industrialització i societat

1. L'agricultura: reforma i estancament

Objectius de l'Estat liberal

Durant la primera meitat del segle XIX es va produir la reforma agrària liberal, part del procés de substitució de l'Antic Règim per la societat capitalista. L'Estat liberal tenia diversos objectius, com ara:

• modificar les fórmules de propietat de la terra, transformant propietats feudals en propietats capitalistes lliures i individuals;
• crear una classe mitjana de nous compradors compromesos amb el liberalisme;
• modernitzar i mecanitzar les explotacions per augmentar la productivitat i alliberar mà d'obra per a la indústria;
• augmentar les rendes agràries per convertir els llauradors en consumidors de productes industrials;
• reduir el poder de l'Església i la noblesa al camp.

Mesures adoptades

Aquestes inclouen diverses reformes legals com la Llei d'abolició del règim de senyories, la Llei de desvinculació i la privatització de terres comunals (reformes agràries anteriors al 1833); el restabliment de les lleis de 1820-1823, la dissolució dels ordres religiosos i la desamortització de Mendizábal (Regència Maria Cristina); la desamortització de Pascual Madoz (Bienni Progressista); i la Llei de mines (Sexenni democràtic), que desamortitzava el subsol.

Conseqüències

La conseqüència més significativa va ser la roturació de terres abans incultes, que va augmentar la producció agrària, millorant l'alimentació de la població i incrementant el cultiu de taronja, creïlla, dacsa, així com l'exportació de la vinya i la venda internacional de l'oli d'oliva andalús. La terra es va transformar en mercaderia i es va consolidar la propietat privada, ajudant a pal·liar els problemes de la Hisenda pública. En contraposició, la ramaderia va patir un retrocés per la supressió dels privilegis de la Mesta i la davallada de l'exportació de llana.

Límits de la reforma agrària liberal

Les parcel·les van quedar en mans d'antics propietaris o de nous inversors, sense arribar als cultivadors directes. La modernització de les tècniques de cultiu va ser parcial i limitada respecte a la resta d'Europa. Aquesta limitació es va deure a l'orografia i, principalment, a l'estructura de la propietat: els minifundis es destinaven a l'autoconsum, i els propietaris dels latifundis buscaven beneficis ràpids sense fer grans inversions, la qual cosa va frenar la innovació agrícola. Després de la reforma, molts llauradors es van convertir en arrendataris o assalariats sense drets sobre la terra.

3. Els inicis de la industrialització

El sector tèxtil català

La indústria cotonera a Catalunya

L'expansió de la indústria moderna va començar a Catalunya amb el sector cotoner, que es va dedicar des d'un principi a produir per al mercat. El seu inici va ser impulsat per la manufactura d'indianes, per empresaris disposats a invertir i per capitals procedents de l'agricultura i el comerç. Els primers canvis van arribar amb les màquines de filar angleses, consolidant-se definitivament el 1802, quan es va prohibir l'entrada de cotó filat. A partir del 1830, la indústria va progressar ràpidament amb la mecanització i la introducció de la màquina de vapor.

Els límits de la indústria tèxtil

El desenvolupament es va enfrontar a dues limitacions importants: l'escassetat de carbó (de la mineria catalana i les dificultats del transport de l'hulla asturiana), que va estimular la proliferació de colònies industrials a la riba dels rius per aprofitar l'energia hidràulica; i la feblesa del mercat espanyol, amb una demanda molt dèbil per la pobresa dels camperols. Això va comportar que les indústries tèxtils exigissin mesures proteccionistes. Tot i la fase expansiva, el sector cotoner català sols va poder industrialitzar-se a Catalunya.

4. Mineria i siderúrgia

L'expansió de la mineria

La Llei de Mines (1868) va permetre la liberalització i el lliurament de concessions a nombroses companyies, sobretot estrangeres, motivada per la demanda internacional, el progrés tècnic i l'endeutament de la Hisenda. Els jaciments més importants foren el carbó a Astúries i el ferro al País Basc. Altres jaciments destacats eren el plom, el coure, el mercuri i el zinc. La major part del mineral extret va ser exportada.

Carbó i ferro

La demanda de carbó va ser afavorida per la màquina de vapor. Astúries fou el principal jaciment d'hulla, malgrat ser de baixa qualitat. El convertidor Bessemer va expandir la indústria del ferro a Biscaia pel seu ferro sense fòsfor. L'escassetat de la demanda interior va propiciar l'exportació massiva cap a Europa.

La indústria siderúrgica

A la segona meitat del segle XIX, la siderúrgia acompanyà el tèxtil. Després d'intents fracassats a Màlaga (per l'ús de carbons vegetals) i la preeminència d'Astúries, la indústria més important es va desenvolupar a Biscaia. Es va consolidar gràcies a l'entrada del carbó gal·lès/coc a través de l'eix comercial Bilbao-Cardiff, impulsant la creació d'empreses com Altos Hornos de Vizcaya.

5. Diferències de la industrialització espanyola respecte a l'europea

Al començament del segle XX, l'economia espanyola era principalment agrària. Els factors que van provocar l'endarreriment respecte a Europa foren la posició geogràfica, l'escassetat de recursos naturals (carbó de qualitat, ferro, recursos hídrics), l'endarreriment agrari (escassetat de recursos econòmics per adquirir productes industrials) i el deute públic que impedia invertir. Catalunya i el País Basc van ser l'excepció, concentrant la industrialització.

6. La població: un creixement limitat

El creixement de la població

L'augment de població al segle XIX (alta natalitat, fi d'epidèmies, millora de l'alimentació) va ser menor que en altres països d'Europa degut a una mortalitat més elevada i menor esperança de vida. Es va mantenir la tendència del creixement a la perifèria (excepte Madrid).

Èxode rural i urbanització

A partir de 1860 s'inicia un lent èxode rural que va augmentar la població urbana, amb un creixement important a Madrid (centre polític) i Barcelona (nucli industrial), impulsat per la misèria rural.

L'emigració a ultramar

El desequilibri entre l'augment de població i les escasses oportunitats de treball va obligar a molts a emigrar, principalment a Amèrica Llatina (Argentina, Mèxic, Cuba) i al nord d'Àfrica, sent els focus principals Galícia, Astúries, Cantàbria i Canàries.

7. Transports, ferrocarril i mercat

La insuficiència dels transports

Espanya patia un gran endarreriment dels transports (orografia, manca de xarxa fluvial, escassetat de carreteres). El ferrocarril es va veure com una oportunitat per vertebrar el mercat.

La construcció del ferrocarril

El primer tram fou Barcelona-Mataró (1848). La Llei General de Ferrocarrils (1855) inicià una etapa important de construcció. Decisions estatals condicionants foren: l'estructura radial amb centre a Madrid; l'ample de via més gran (dificultant intercanvis amb Europa); i l'autorització per importar materials lliures d'aranzels (perjudicant la siderúrgia nacional). Tot i això, fou indispensable per al transport massiu, barat i ràpid.

Ferrocarril i mercat interior

Contribuí a millorar els intercanvis, però l'escàs desenvolupament industrial i la escassa capacitat adquisitiva del camperolat van limitar el creixement de la demanda interior.

Ferrocarril i mercat exterior

La navegació fou clau per a l'augment del comerç exterior. El pes dominant dels productes agraris (oli, vi) i minerals, per davant dels teixits de cotó, evidencià els límits de la transformació econòmica. Espanya es va vincular a França i Gran Bretanya.

8. Lliurecanvisme i proteccionisme

El lliurecanvisme defensava la lliure entrada de productes estrangers per estimular la competitivitat. El proteccionisme era partidari de protegir la indústria estatal, posant obstacles a la competència exterior. Industrials tèxtils catalans, cerealistes, carbonífers i siderúrgics van pressionar pel proteccionisme. La política aranzelària va viure diferents fases al llarg del segle XIX.

9. Hisenda, banca i moneda

9.1. Els problemes de la Hisenda

Els problemes de la Hisenda pública per fer front al deute van ser constants pel manteniment dels privilegis fiscals que eximien la noblesa i el clero de pagar impostos.

9.2. Reforma Mon-Santillán

Reforma fiscal que creà impostos directes (immobles, cultius, bestiar, indústria) i indirectes (consum). Fou insuficient per la falta d'impostos sobre les rendes personals (treball i capital) i un sistema de recaptació ineficient (frau).

9.3. La persistència del deute

Les finances de l'Estat van perpetuar el dèficit, finançat amb crèdit exterior i l'emissió constant de deute públic, que drenava les inversions productives.

9.4. Unificació monetària i banca

La reforma monetària de 1868 unificà amb la pesseta com a moneda nacional. La Llei de Bancs i Societats de Crèdit (1856) va crear el Banco de España (monopoli d'emissió de bitllets), societats de crèdit i el Banco Hipotecario.

1. La configuració d'una societat de classes

1.1. La fi de la societat estamental

Les lleis liberals van imposar la igualtat jurídica (tots ciutadans), però el liberalisme censatari limitava la participació política, basant les diferències socials en la riquesa.

1.2. Situació de la noblesa i el clero

La petita noblesa va patir un deteriorament. La mitjana i alta noblesa va mantenir la seva importància social, econòmica i política, fusionant-se amb la burgesia per formar la nova classe dominant. L'Església va mantenir el poder social i ideològic.

1.3. La societat de classes

Els estaments van ser substituïts per classes socials (grups oberts per diferències econòmiques): classes dirigents (aristocràcia, alta burgesia), classes populars i classe mitjana.

1.4. Un nou tipus de conflicte social

Les classes populars van passar de reclamar millores a denunciar la injustícia del capitalisme, donant pas als conflictes de classe.

3. Els nous grups dirigents

3.1. Una nova elit privilegiada

L'elit dirigent era una oligarquia (aristocràcia i burgesia) que monopolitzava el poder polític (censatari).

3.2. L'alta burgesia

Vinculada als negocis (deute públic, borsa, concessions, terres). El seu centre de negocis i residència era Madrid.

3.3. La burgesia industrial

Bàsicament basca i catalana, arrelada als territoris, amb interès principal a obtenir una política proteccionista.

3.4. Les classes mitjanes

Grup intermedi i petit, format per comerciants i professionals liberals. Eren defensors de l'ordre i la propietat (conservadors).

4. Els nous hàbits socials

Les noves elits van imposar l'ostentació pública de la riquesa i nous hàbits socials (educació, premsa, estiueig, tertúlies, espectacles) a les ciutats. El rol de les dones de classe mitjana contrastava amb el de les dones de les classes populars, que treballaven fora de casa.

5. Les classes populars

5.1. Artesans i treballadors de serveis

El sector artesà persistia. El creixement urbà va concentrar els treballadors de serveis i, en les classes més humils, predominaven les dones en el treball domèstic i els venedors autònoms.

5.2. El proletariat industrial

Mà d'obra assalariada, amb salaris ínfims. Concentrat inicialment en el tèxtil català, s'expandí a Astúries i al País Basc.

5.3. El camperolat

La reforma agrària no va canviar l'estructura de propietat. Els llauradors estaven sotmesos al poder del notable o cacic.

5.4. El problema jornalier

Gran grup de llauradors sense terra o amb parcel·les menudes, que romangueren com a jornalers a canvi de salaris molt baixos.

6. Les condicions de vida dels treballadors

Els salaris eren molt baixos (especialment per a dones i nens), les jornades laborals molt llargues (fins a set dies) i no hi havia protecció per atur, malaltia o vellesa. Les condicions de treball eren insegures i els habitatges miserables.

7. Els orígens del moviment obrer

Els treballadors van prendre "consciència de classe" i van plantejar la necessitat d'associar-se, tot i que la legislació liberal ho prohibia.

7.1. El naixement del moviment obrer

Les primeres protestes (dècada de 1820) van ser ludites (crema de màquines: Alcoi, Bonaplata). Prontament va sorgir l'associacionisme obrer (Catalunya, anys 1830) com a societats de protecció mútua (caixes de resistència), sent la primera la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors de Cotó. Després van sorgir els sindicats amb programa reivindicatiu.

7.2. L'expansió de l'obrerisme

Les vagues van ser un instrument clau, destacant la primera vaga general a Espanya (1855) a Barcelona.

7.3. Les revoltes agràries

La desamortització de Madoz va frustrar les esperances. Va haver-hi un fort moviment d'ocupació i repartiment de terres (Andalusia, Aragó, Castella), amb crema de registres notarials.

8. L'arribada de l'internacionalisme: marxistes i anarquistes

8.1. Els precursors: el socialisme utòpic

Pensadors com Saint-Simon, Cabet i Fourier denunciaven les injustícies i proposaven societats igualitàries (falansteris de Joaquín Abreu).

8.2. L'AIT: marxisme i anarquisme

L'AIT (Associació Internacional de Treballadors, 1864) fou el primer intent d'agrupament. Dues ideologies van prendre protagonisme:

• Marxisme (socialisme científic o comunisme): defensava l'acció política mitjançant un partit de classe obrera per conquerir el poder, creant una dictadura del proletariat amb propietat col·lectiva, amb l'objectiu final de la desaparició de l'Estat.
• Anarquisme (socialisme llibertari): amb Mikhaïl Bakunin. S'oposava a l'acció política, defensava l'individualisme i buscava l'abolició de l'estat i la jerarquia, mitjançant la revolució espontània i l'acció sindical.