L'Espanya Moderna: De la Unió Dinàstica a Felip II

La Unió Dinàstica dels Reis Catòlics

La unió dinàstica i de corones dels Reis Catòlics (Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó) va ser fonamental per a la creació d’una monarquia més centralitzada i potent a la península Ibèrica. Tot i que el matrimoni entre Isabel i Ferran el 1469 va unir les dues cases reials, Castella i Aragó no es van fusionar políticament immediatament, mantenint cadascun el seu propi sistema legal i institucional.

Unió Dinàstica (1469)

El matrimoni entre Isabel i Ferran va unir dues de les corones més poderoses de la península, però no va implicar una unió política directa. Cada regne va conservar la seva independència, amb institucions pròpies com les Corts i el sistema judicial. Tot i això, la unió va permetre als Reis Catòlics coordinar les seves polítiques internes i externes, com la conquesta de Granada (1492) i l'expansió a Amèrica.

Centralització del Poder Reial

Els Reis Catòlics van promoure la centralització del poder a través d’una sèrie de reformes que van reforçar l'autoritat reial. A Castella, Isabel va eliminar molts dels privilegis de la noblesa i va establir una administració més eficient. Tot i que Aragó mantenia més autonomia, Ferran va governar de manera efectiva, especialment en qüestions de política exterior i defensa.

Unió Religiosa i Cohesió

La unió també va ser clau per consolidar una unitat religiosa. Isabel i Ferran van iniciar una política d'unitat religiosa mitjançant la Inquisició i l’expulsió dels jueus (1492), per evitar conflictes religiosos i garantir la cohesió dins del regne.

Impacte Internacional i Expansió

A nivell internacional, la unió dinàstica va permetre que Castella i Aragó actuessin conjuntament en política exterior. Això es va reflectir en la creació de l’Imperi Espanyol a través de l'expansió ultramarina, amb el viatge de Colom a Amèrica (1492) i la creació d’un imperi que es va estendre per vastes zones del món.

En resum, la unió dinàstica dels Reis Catòlics va ser crucial per a la creació d'una Espanya moderna, malgrat que els regnes seguien sent políticament separats fins al segle XVIII. Va establir les bases per a una monarquia centralitzada, la unió religiosa i l’expansió imperial, tot i que la unió de corones no va comportar una fusió immediata dels dos regnes.

Monarquia Universal i Monarquia Eucarística

La Monarquia Universal es va forjar durant la regència de Ferran el Catòlic (1507-1516) i els primers anys del regnat del seu net, Carles V (1517-1556). Va ser el resultat de la confluència de diferents corrents ideològics que, aparentment, pretenien un mateix objectiu, però els seus orígens i les seves justificacions van ser molt diversos. Aquesta monarquia es va establir a través de l'estructura de poder que va consistir en la subordinació del poder del Papa als interessos polítics del rei hispà, després de la conquesta d’Amèrica. Aquestes concessions papals van estar relacionades amb la religió cristiana i amb l'organització política medieval (la Cristiandat).

Factors de la Monarquia Universal Hispana

La Monarquia Hispànica es va apoderar de la idea de la «monarquia universal» recolzant-se en dos factors essencials:

• La pèrdua de lideratge de l'Imperi com a força política a Europa (tenia menys poder que la Monarquia Hispànica).
• L'aspiració de Castella a desenvolupar competències paraimperials en virtut de la seva pròpia història (croada medieval) i dels privilegis concedits pel Papa per expandir el cristianisme (bules alexandrines = privilegis per dominar i evangelitzar Amèrica), que li van permetre subordinar la religió en el seu propi profit polític.

Així doncs, la preeminència política de la branca espanyola sobre l'Imperi i la resta de monarquies europees es justificava des del punt de vista pràctic: la Monarquia Hispànica era la més poderosa. Per tant, el concepte de «Monarquia Universal» va ser omplert amb les idees polítiques i religioses castellanes.

La Monarquia Eucarística

A poc a poc, es va imposar un nou discurs legitimador de la Monarquia centrat en la Casa d'Àustria, rebutjant la ideologia castellana dels «godos» i les aventures militars de la Monarquia Hispànica com a difusora del cristianisme. Per segellar aquesta aliança d'igualtat entre les dues branques de la dinastia, se li va aplicar un fi transcendent, reflectit en la devoció a l'Eucaristia, símbol de l'Església. La grandesa de la dinastia s’havia generat per la defensa que tots els seus monarques havien realitzat de l'Església. Calia, per tant, que la Monarquia Hispànica abandonés les seves vel·leïtats de poder universal (Monarchia Universalis), inserides en la cultura castellana, i emprés les forces en la defensa de l'Església de Roma.

Polèmica Historiogràfica: L'Espanya Moderna

La polèmica historiogràfica de la primera Edat Moderna sobre Espanya es refereix a la sèrie de percepcions negatives i estereotips que es van desenvolupar a Europa durant els segles XVI i XVII, principalment sobre Espanya i els territoris sota el seu domini. Aquests estereotips van ser perpetuats per la propaganda política, rivalitats internacionals, conflictes religiosos i la competència colonial.

Aspectes Clau de la Polèmica

• La Inquisició Espanyola: La seva persecució als considerats heretges i l'expulsió de jueus i moriscos van alimentar la percepció d'una Espanya intolerant des del punt de vista religiós.
• Accions a les Colònies Americanes: La conquesta i el tractament dels pobles indígenes van ser presentats de manera negativa, destacant episodis de violència i explotació, contribuint a la visió negativa de la colonització espanyola.
• Reforma Protestant: Espanya, com a fervent defensora del catolicisme, es va trobar en conflicte amb les nacions protestants del nord d'Europa. La propaganda protestant sovint retratava Espanya com un poder catòlic autoritari i sanguinari.
• Guerra de Flandes: Aquest conflicte bèl·lic va enfrontar el territori neerlandès sota domini espanyol i la monarquia espanyola. Guillem d'Orange, líder de la resistència, es va convertir en el principal defensor de la causa protestant i de l'autonomia dels Països Baixos.
• La Llegenda Negra: Aquesta percepció negativa de la colonització espanyola als segles XVI i XVII, destacant accions com la conquesta, l’explotació econòmica, les polítiques religioses i la repressió ferotge, s'ha format a través de literatura i informes estrangers, persistint en la historiografia i sent un tema de debat recurrent. La polèmica rau en rivalitats polítiques i econòmiques, revisionisme històric i ús polític d'estereotips.

Segons Serge Gruzinski, la descoberta d’Amèrica va provocar la formació de les primeres elits globalitzades. Aquestes elits, tant civils com religioses, van començar a desenvolupar les seves funcions a diferents parts del món, reflectint un cosmopolitisme catòlic que es va manifestar amb la planetarització dels horitzons de les monarquies ibèriques durant el segle XVI.

La Polèmica dels Naturals a Valladolid (1550)

És la denominació habitual del cèlebre debat que va tenir lloc el 1550 al Col·legi de Sant Gregori de Valladolid, dins de l'anomenada “polèmica dels naturals” (indígenes americans o indis). Va enfrontar dues formes antagòniques de concebre la conquesta d'Amèrica, interpretades romànticament com la dels defensors i la dels enemics dels indis.

Bartolomé de las Casas vs. Juan Ginés de Sepúlveda

• Bartolomé de las Casas: Frare dominic i defensor dels drets dels indígenes, va argumentar que els nadius americans eren éssers humans amb ànimes, iguals als europeus, i que havien de ser tractats amb justícia i caritat. Va proposar que se'ls evangelitzés pacíficament i se'ls protegís de l'explotació i l'esclavitud.
• Juan Ginés de Sepúlveda: Defensava el dret i la conveniència del domini dels espanyols sobre els indígenes, al·legant que, si no seguien la llei natural (considerant els sacrificis humans i cultes pagans), tampoc no se'ls havia d'aplicar. Argumentava que els indígenes americans eren naturalment inferiors i estaven destinats a la servitud, practicant el canibalisme i altres actes que justificaven la dominació europea.

No hi va haver una resolució final, tot i que va ser l’inici d’un canvi que es va traduir en més drets per als indígenes.

Qüestions Centrals del Debat

Aquest debat es va centrar en dues qüestions principals:

• Propietat de la Terra i Títols de Dominació: Quina era la legitimitat de la possessió de les terres conquerides per part dels colons i la Corona?
• Naturalesa Humana dels Indígenes i Drets Polítics: Quina era la naturalesa dels indígenes i, en conseqüència, quins drets polítics podien tenir?

Aquest debat es va alimentar del redescobriment de les obres d’Aristòtil, que parlaven del dret natural de les persones.

Lleis i Regulacions Clau

• El Requerimiento: Document que explicava als indígenes la raó de la presència espanyola, en nom del Papa i del rei, intentant justificar la conquesta amb termes religiosos i legals.
• Les Leyes de Burgos: Van establir que els indígenes cristians eren fills de Déu i, per tant, no podien ser esclavitzats. Es van definir com a súbdits de la monarquia catòlica, obligats a treballar la terra a canvi d'un salari, amb la prohibició de maltractaments.

Aquestes lleis van formalitzar una societat dual amb la República dels Espanyols (constituïda per ciutats "castellanes") i la República dels Indis (formada per pobles d'"indis"). Aquest model dual reflectia la complexitat de la integració dels nous territoris i la dificultat de reconciliar les pràctiques colonials amb els principis legals i morals de l'època.

El debat sobre el tracte als indígenes americans va continuar més enllà de la Junta de Valladolid i va tenir implicacions duradores en la política colonial espanyola. Encara que es van promulgar lleis per protegir els indígenes, la realitat a les colònies americanes sovint era diferent. Factors com la distància entre Espanya i Amèrica, la corrupció i la manca de supervisió efectiva sovint dificultaven la implementació d'aquestes lleis.

Tractats d'Alcaçovas-Toledo i de Tordesillas

Els Tractats d’Alcaçovas-Toledo (1479) i de Tordesillas (1494) van ser acords fonamentals entre Castella i Portugal que van marcar les fronteres de les seves esferes d’influència en l’expansió ultramarina, consolidant les respectives potències colonials.

Tractat d'Alcaçovas-Toledo (1479)

Signat el 1479 després de la Guerra de Successió de Castella, en la qual Isabel I de Castella i el seu marit Ferran d'Aragó van aconseguir la victòria, consolidant-se com a monarques de Castella. Va tenir dues conseqüències importants:

• Reconeixement de les Zones d'Influència: Va establir les àrees d’influència a l’Àfrica i les Canàries. Portugal va obtenir el control de les rutes marítimes cap a l’Àfrica i les terres al sud del continent, mentre que Castella va quedar amb les Illes Canàries i es va comprometre a no intervenir en les rutes portugueses.
• Pau i Unió Dinàstica: Va consolidar la pau entre els dos regnes i va establir una nova aliança política entre Castella i Portugal. A més, va marcar la fi de la Guerra de Successió i va afavorir la unió dinàstica entre Isabel i Ferran, que va donar lloc a la creació d’una monarquia més forta i unificada.

Tractat de Tordesillas (1494)

Signat el 1494 entre Castella i Portugal per resoldre les disputes sobre les terres descobertes a Amèrica i les rutes d’exploració. Aquest tractat establia una línia imaginària que dividia el món en dues zones d’influència:

• Línia de Tordesillas: Situada a 370 llegües a l'oest de les Illes Canàries, dividia el món en dues àrees. A l’oest de la línia, tot el que es descobrís seria de Castella (incloent-hi Amèrica), mentre que a l’est de la línia, les terres serien de Portugal (incloent-hi les rutes cap a l'Índic i l’Àfrica).
• Impacte a Amèrica: Va ser fonamental per a l'expansió de l'Imperi Espanyol a Amèrica, ja que va establir que Castella seria la potència dominant en la colonització del continent americà, mentre que Portugal mantenia el control sobre les terres d’Àfrica i l’Índic.

En resum, els Tractats d’Alcaçovas-Toledo i de Tordesillas van ser fonamentals per establir les fronteres entre les àrees d'influència de Castella i Portugal, i van jugar un paper crucial en la distribució de les terres descobertes durant l’època de les grans exploracions i en la formació dels imperis colonials d’ambdós regnes.

L'Humanisme a Castella (S. XIV-XVI)

L'Humanisme a Castella durant els segles XIV, XV i XVI va ser part d'un moviment cultural i filosòfic més ampli que es va estendre per Europa durant el Renaixement. Aquest moviment es va caracteritzar per un interès renovat en les obres literàries i filosòfiques de l'antiguitat clàssica, així com per una valoració més gran de l'educació, la retòrica i la recerca del coneixement.

Impacte i Característiques de l'Humanisme Castellà

• Desenvolupament de les Lletres: Va fomentar l'estudi i la imitació de les obres clàssiques gregues i llatines. Els humanistes castellans van buscar reviure les formes literàries i estilístiques de l'antiguitat, incorporant elements clàssics a les seves pròpies obres.
• Traducció d'Obres Clàssiques: Un aspecte important va ser la traducció d’obres clàssiques al castellà, permetent l'accés a les idees d'autors com Aristòtil, Plató i Ciceró per a un públic més ampli.
• Centres de Difusió: Les universitats, com la Universitat de Salamanca, es van convertir en centres importants per a la difusió de les idees humanistes, amb l'ensenyament del llatí, el grec i la retòrica clàssica esdevenint essencial.
• Mecenatge Reial i Nobiliari: El mecenatge de les arts i les lletres per part de la noblesa i les corts reials va ser crucial. Alguns monarques, com els Reis Catòlics, van donar suport activament als humanistes i van fomentar l'estudi de les llengües clàssiques.
• Influència de la Reforma Catòlica: Es va veure profundament influenciat per la Reforma Catòlica, oferint discursos renovadors, tot i que també es va caracteritzar per la confessionalització religiosa i la creació d’un miratge androcèntric basat en experiències teològiques.
• Ascètica i Mística Castellana: En aquest context, l'ascètica i la mística castellana es van convertir en elements distintius de l'humanisme a la regió, encara que molts humanistes van ser perseguits per l'Església.

Figures Destacades de l'Humanisme i la Mística Castellana

• Fray Luis de León
• Fray Luis de Granada
• Teresa de Jesús
• Juan de la Cruz

A mesura que avançava el segle XVI, la monarquia hispànica va blindar les fronteres culturals i intel·lectuals per evitar la influència d'idees heterodoxes. La Pragmàtica de Felip II de 1559 va ordenar el retorn de tots els residents de la península a l’estranger i va prohibir que en sortissin, incloent-hi professors. Durant aquest període, l'imaginari religiós es va convertir en una expressió clau de la devoció popular, amb una iconografia centrada en figures com Maria Magdalena i la Verge Maria, en resposta als rebutjos protestants. Aquesta iconografia es va consolidar en el Barroc, el primer moviment artístic de masses, dissenyat per arribar a tota la població independentment del seu nivell de formació.

El Bé Comú i la Ciutat Castellana (S. XIV)

Al segle XIV, la ciutat castellana va exercir un paper crucial com a centre de poder al Regne de Castella, i diversos aspectes van contribuir a la seva importància en la configuració política, econòmica i social de l'època.

La Ciutat i la Revolta Comunera

Les ciutats castellanes, com Toledo, Valladolid i Salamanca, es van convertir en centres importants de resistència durant la Revolta Comunera. Les ciutats eren llocs on es concentraven diverses classes socials, moltes de les quals estaven descontentes amb les càrregues fiscals imposades pel govern central i la pèrdua d'autonomia i privilegis. El moviment comuner es va mobilitzar principalment en entorns urbans, amb líders representatius d'una coalició de diferents estrats socials urbans que buscaven resistir la creixent influència del poder central. Els Comuners van presentar propostes de reforma que cercaven limitar el poder del monarca, reduir els impostos i restaurar certs privilegis i llibertats tradicionals, reflectint les preocupacions i demandes de les comunitats urbanes.

Participació Política i Influència del Renaixement

Les ciutats castellanes, a través dels seus representants i gremis, podien tenir certa participació en les decisions polítiques locals, contribuint a la gestió dels assumptes comuns de la comunitat urbana. En aquest marc, la monarquia es consolida com un poder que pot garantir aquesta estabilitat cívica. Les ciutats, per la seva part, esdevenen espais on es manifesten les tensions i les col·laboracions entre diferents grups socials. El Renaixement impulsa el redescobriment dels clàssics i les idees humanistes, que reforcen aquestes concepcions republicanes i la importància del bé comú dins de la ciutat. Aquest context cultural i social es reflecteix en diverses obres literàries i artístiques de l'època.

La Celestina i el Rol Econòmic

La Tragicomedia de Calisto y Melibea (coneguda com La Celestina), escrita per Fernando de Rojas, és un exemple clar d'aquesta nova visió. Rojas, estretament connectat amb Isabel i Ferran, mostra a través dels seus personatges les diferents concepcions socials i els graus d'integració o exclusió que aquests experimenten dins de la ciutat. La ciutat es presenta com un espai transversal on tothom té un lloc i una funció específica, reflectint les complexitats de la societat urbana del Renaixement.

Al mateix temps, les ciutats es convertien per la seva ubicació estratègica en centres que facilitaven l'intercanvi comercial, i els mercaders van tenir un paper essencial en la connexió entre el mercat local i l'internacional. Durant aquesta època, es va observar una major participació local en la política.

Eixos de la Política de Felip II (1556-1598)

La política de Felip II (1556-1598), fill de Carles I, es va centrar en la consolidació i defensa de l’Imperi Espanyol, la unitat religiosa i l'expansió territorial. El seu regnat va ser un dels més llargs i complexos de la història d'Espanya, amb un conjunt d’eixos principals que van definir la seva política interna i externa.

Consolidació Imperial i Centralització

Felip II va treballar per centralitzar l’administració de l’Imperi Espanyol, tant a Castella com a les terres d'ultramar, amb l’objectiu de reforçar el control reial. Va confiar en un conjunt de consells per gestionar els diferents regnes, com el Consell d'Estat i el Consell d’Índies per a les colònies, intentant mantenir la unitat del vast imperi.

Unitat Religiosa i Defensa del Catolicisme

Felip II es va veure com el defensor del catolicisme davant de les amenaces protestants i els moviments herètics. Va mantenir una política de persecució i intolerància religiosa, reforçant la Inquisició i combatent la Reforma Protestant a Europa. Aquest eix religiós va portar Espanya a implicar-se en diversos conflictes, com les guerres amb els protestants als Països Baixos (Guerra dels Vuitanta Anys) i la guerra amb Anglaterra.

Consolidació del Poder a Europa

Felip II va ser un dels principals protagonistes de la política europea, mantenint una política exterior expansionista. Va defensar la unió dinàstica amb Portugal, que va aconseguir el 1580, ampliant considerablement els dominis de l’Imperi Espanyol. També va intentar assegurar el control de les terres del Mediterrani, enfrontant-se als otomans a la Batalla de Lepant (1571), i va lluitar contra la pirateria otomana i els venecians per garantir el domini de les rutes comercials.

Guerra amb Anglaterra i l'Armada Invencible

Un altre dels eixos importants va ser la guerra amb Anglaterra, que va culminar amb l'enviament de l’Armada Invencible contra l'illa britànica el 1588, una expedició que va fracassar. Felip II va veure la monarquia anglesa protestant com una amenaça per a la unitat catòlica i va intentar derrocar Isabel I.

Crisi Econòmica i Fallides

A pesar del gran poder territorial, Felip II es va enfrontar a greus problemes econòmics. La guerra constant, l’enorme despesa per mantenir l’exèrcit i la flota, i la caiguda de les rendes de les colònies van portar a diverses fallides financeres. Això va afectar l’estabilitat econòmica del regne i va minvar la capacitat per gestionar el vast imperi.

La política de Felip II va ser marcada per la defensa de la unitat religiosa (catòlica), la centralització del poder reial i l'expansió imperial. Malgrat els èxits com la unió amb Portugal, la victòria de Lepant i el control dels Països Baixos, també va afrontar nombrosos fracassos com la derrota de l'Armada Invencible i els problemes financers, que van generar tensions internes i externes en el seu regnat.

L'Erasmisme a Espanya (S. XVI)

L'Erasmisme a Espanya fa referència a la influència i la recepció del pensament d'Erasme de Rotterdam, l'humanista i teòleg neerlandès del Renaixement, en el context espanyol durant el segle XVI. Erasme va ser una figura clau en el moviment humanista i la seva obra advocava per la reforma de l'Església i una atenció més gran a les fonts clàssiques. Tot i que l'erasmisme va tenir un impacte considerable en alguns cercles intel·lectuals i religiosos d'Espanya, la recepció va ser complexa i sovint va estar subjecta a la interacció amb les tensions polítiques i religioses de l'època.

Principis i Difusió de l'Erasmisme

En general, l’erasmisme va trobar seguidors en alguns cercles humanistes a Espanya, especialment entre els erudits i els pensadors que buscaven una renovació intel·lectual i religiosa. Aquests cercles erasmistes es van centrar en la promoció de l'educació clàssica, la crítica a la corrupció eclesiàstica i la cerca d'una espiritualitat més personal. Així doncs, Erasme apostava per un enfocament més directe i crític de l'estudi de les Escriptures Sagrades.

• Religiositat Personal: Un dels eixos centrals de l'erasmisme era la religiositat més personal, que apostava per una connexió directa entre l'individu i Déu, sense la necessitat d'intermediaris com els sacerdots o la jerarquia eclesiàstica. Aquesta nova visió de la religió posava l'accent en la pietat interior i en la vivència personal dels valors cristians.
• Accés al Coneixement Religiós: Promovia un accés al coneixement religiós més culte i elaborat, basat en un estudi profund de les Escriptures i un enfocament crític cap a les pràctiques religioses establertes.
• Interpretació Evangèlica Veritable: Defensava una interpretació evangèlica veritable, en la qual l'Evangeli era vist com la "bona nova" que s'havia de difondre i aplicar de manera directa i sincera, sense el pes de les pràctiques externes i formals. Aquesta visió va promoure una extensió del bé cristià sense els excessos jurídics i externs que caracteritzaven altres formes de religiositat de l'època. L'erasmisme criticava l'acumulació de lleis eclesiàstiques i les pràctiques ritualistes que no tenien fonament en l'Evangeli.

L'expansió de l'erasmisme a Espanya va ser possible gràcies a la invenció de la impremta, que va permetre la difusió massiva dels textos d'Erasme i d'altres humanistes. Dues figures importants associades a l'erasmisme a Espanya van ser Lluís Vives, un humanista i educador, i Juan de Valdés, escriptor i teòleg. Tots dos compartien idees erasmistes i van contribuir a la difusió d'aquestes idees a la península Ibèrica.

Recepció i Declivi

En general, la recepció de l'erasmisme va ser diferenciada a diferents regions d'Espanya. Mentre que en algunes àrees urbanes i entre els intel·lectuals es va observar un interès i acceptació, en altres regions, especialment on la Inquisició tenia una presència forta, les idees erasmistes van ser percebudes amb més sospita i recel. Més endavant, a mesura que avançava el segle XVI, la Contrareforma Catòlica, una resposta de l'Església catòlica a la Reforma Protestant, va guanyar força. Això va portar a la creixent desconfiança cap a qualsevol forma de pensament que pogués ser percebuda com a qüestionadora o crítica cap a l'ortodòxia catòlica, incloent-hi les idees erasmistes.

La Companyia de Jesús: Origen i Impacte

La Companyia de Jesús, fundada per Ignasi de Loiola el 1534, és una ordre religiosa catòlica amb un enfocament en la reforma de l’Església, l’educació i la missió global. Va ser establerta per combatre el protestantisme durant la Contrareforma i per defensar el poder del Papa. Els membres, coneguts com a jesuïtes, es van caracteritzar per la seva disciplina, devoció i compromís amb l'educació, la predicació i les missions arreu del món.

Principals Característiques dels Jesuïtes

• Educació: La Companyia de Jesús va ser fonamental en la creació d’escoles i universitats de gran prestigi a Europa i en altres parts del món. Van defensar un sistema educatiu basat en la formació acadèmica i moral, amb un enfocament en les humanitats i les ciències, que va influir en l’elit intel·lectual de l'època.
• Missió Global: Els jesuïtes van establir missions a Amèrica, Àsia i Àfrica, on van convertir-se en pioners de l’expansió del cristianisme. Van adaptar les seves pràctiques a les cultures locals, predicant en llengües natives i integrant elements de la cultura local en les seves missions. Va ser clau en llocs com l'Índia, el Japó, la Xina i el Brasil.
• Exercicis Espirituals: Ignasi de Loiola va desenvolupar els Exercicis Espirituals, un conjunt de pràctiques religioses dissenyades per a la formació espiritual dels jesuïtes i altres fidels, ajudant-los a aprofundir en la seva relació amb Déu i a discernir la seva vocació.
• Defensa del Papa i la Contrareforma: Els jesuïtes van ser defensors ferms de la unitat catòlica, combatent el protestantisme i les heretgies. Van ser una de les ordres més actives en la Contrareforma, ajudant a consolidar el poder del Papa i a reformar l’Església des de dins. A més, van participar en la política i en els afers religiosos dels regnes europeus, guanyant influència a les corts.

Impacte i Dissolució

La Companyia de Jesús va tenir una gran influència, però també va generar controvèrsia per la seva potència política i educativa. Els seus enemics van veure'ls com una amenaça a l'autoritat reial, i així, va ser dissolta pel Papa Clement XIV el 1773 sota pressions dels monarques europeus. Malgrat això, el 1814, el Papa Pius VII va restaurar l'ordre.

En resum, la Companyia de Jesús va deixar un llegat important en la formació religiosa i intel·lectual, l’expansió global del cristianisme i la defensa del catolicisme davant de la Reforma Protestant. Els jesuïtes van jugar un paper fonamental en l’Església catòlica del segle XVI i XVII i continuen tenint influència en l’educació i les missions religioses fins als nostres dies.