Espanya i Catalunya (1900-1930): Societat, Economia i Política

1. La Població i l'Economia (1900-1930)

1.1. La Població

Entre el 1900 i el 1930, la població espanyola va experimentar un creixement notable, passant de 18,6 a 23,6 milions d'habitants. Catalunya va tenir el creixement més important, d'1,9 a 2,6 milions d'habitants. També van créixer Madrid i la perifèria peninsular, mentre que a l'interior la població es va estancar o va retrocedir. La causa fonamental d'aquest augment va ser la disminució de la mortalitat.

Cal destacar, també, les migracions exteriors (a Sud-amèrica, Algèria i França) i les migracions interiors del camp a la ciutat. Barcelona va créixer amb població procedent de la resta de Catalunya, Aragó, el País Valencià, Almeria i Múrcia, atreta pel fort creixement de la indústria i les grans obres públiques, entre les quals destacava el metro.

1.2. Els Sectors Econòmics

A principis del segle XX, Espanya era un país agrícola, però va experimentar un important creixement industrial.

• L'agricultura: va augmentar la superfície cultivada. També es van millorar els rendiments reduint el guaret, incrementant el regadiu, utilitzant adobs químics i mecanitzant el camp.
• L'activitat industrial: es va produir una expansió de la producció d'energia elèctrica, controlada per capital basc i estranger. Amb la construcció de centrals hidroelèctriques a càrrec d'empreses com La Canadenca, Catalunya es va deslliurar de la dependència del carbó britànic. La siderúrgia va continuar en mans d'empreses basques. Les indústries del ciment, de la química o de béns de consum també van registrar una important expansió. La indústria catalana es va diversificar, amb l'aparició de noves indústries en els sectors químic, elèctric, cimenter i automobilístic.

1.3. L'Impacte Econòmic de la Primera Guerra Mundial

La neutralitat d'Espanya a la Primera Guerra Mundial va generar un gran benefici econòmic, amb un augment de les exportacions i una balança comercial positiva per primera vegada. Tanmateix, aquests beneficis van beneficiar principalment industrials, financers i propietaris, mentre que les classes populars van patir la pujada de preus, salaris estancats, jornades laborals més llargues i una major conflictivitat social. Els guanys es van destinar a l'especulació i el consum de luxe, sense invertir en modernització. Quan va acabar la guerra, la represa de la producció europea va provocar una forta crisi econòmica a Espanya.

1.4. Les Condicions de Vida dels Grups Socials

El creixement industrial va comportar l'enriquiment de la burgesia, que mostrava el seu estatus social portant un estil de vida propi. A Barcelona, les cases sumptuoses de l'Eixample i el Liceu van esdevenir símbols de la vida burgesa. Per contra, l'augment del nombre d'obrers va ser constant. Els proletaris, sense recursos ni formació, i molts acabats d'arribar del camp, es concentraven a les ciutats industrials. Els habitatges obrers, petits i en condicions higièniques molt precàries, es concentraven als suburbis.

2. Crisi de la Restauració i Regeneracionisme

2.1. El Regeneracionisme

La derrota militar del 1898 evidenciava l'estat d'endarreriment d'Espanya i la necessitat de reformes radicals. "Regeneració" i "regeneracionisme" eren paraules habituals a la premsa. Però el govern de la reina Maria Cristina, regent durant la minoria d'edat d'Alfons XIII després de la mort d'Alfons XII (1885), només va introduir una reforma destacada: la creació del Ministeri d'Instrucció Pública, encarregat del sistema educatiu del país.

2.2. La Descomposició del Règim de la Restauració

Durant el regnat d'Alfons XIII (1902-1931), el sistema de la Restauració va entrar en crisi. La mort de Cánovas (1897) i Sagasta (1903) va debilitar els partits dinàstics, i el rei va interferir en la política, nomenant governs inestables. Fins a 1917, hi va haver dos intents de renovació:

1. Antoni Maura: va intentar reformar l'administració amb la Llei d'administració local (1907), però la Setmana Tràgica i l'oposició del rei van frustrar el seu projecte.
2. José Canalejas (1910-1912): va limitar els ordes religiosos, va augmentar impostos i va implantar el servei militar obligatori, enfrontant-se als sectors conservadors.

L'oposició política es va reorganitzar:

• Els republicans: es van agrupar al voltant del Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, que va perdre suport per la corrupció i la moderació.
• El PSOE: va guanyar influència, obtenint el seu primer diputat el 1910 gràcies a una aliança amb els republicans (conjunció republicanosocialista).

2.3. La Setmana Tràgica

La Setmana Tràgica de Barcelona (1909) va ser una important protesta popular provocada per la mobilització de reservistes, majoritàriament pares de família, per lluitar al Marroc. Un comitè de vaga va convocar una vaga general, que va derivar en una insurrecció espontània i anticlerical, amb barricades i incendis d'edificis religiosos.

L'exèrcit va intervenir, deixant 113 morts i 341 ferits. Després de la revolta, el govern conservador de Maura va reprimir durament, executant cinc persones, inclòs el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat injustament de liderar la revolta. La seva execució va provocar protestes internacionals i va portar a la caiguda del govern de Maura.

3. El Catalanisme Polític i la Mancomunitat

3.1. El Catalanisme de Masses

Durant el primer terç del segle XX, el catalanisme, seguit fins llavors per intel·lectuals i professionals liberals, va aconseguir l'adhesió de propietaris rurals, fabricants i botiguers. La primera manifestació del catalanisme de masses va ser el Tancament de Caixes (1899): els botiguers de Barcelona es van negar a pagar els nous impostos aprovats pel govern. La repressió va provocar la dimissió de l'alcalde de Barcelona, el metge Bartomeu Robert, i l'adhesió al catalanisme de les classes mitjanes barcelonines.

3.2. Els Partits Polítics Catalanistes

Durant aquesta etapa, el partit catalanista majoritari a Catalunya era la Lliga Regionalista, de caire conservador, fundada el 1901 i liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Els intents d'organitzar un partit catalanista republicà i progressista van culminar amb la fundació del Partit Republicà Català (1917), de Lluís Companys i Francesc Layret, i de l'Estat Català (1922), de Francesc Macià.

3.3. La Solidaritat Catalana

L'animadversió dels militars espanyols envers el catalanisme va esclatar l'any 1905, quan la guarnició de Barcelona va assaltar els locals de la revista satírica Cu-cut! i del diari de la Lliga, La Veu de Catalunya. Davant de la passivitat del govern, els partits catalanistes van constituir la Solidaritat Catalana (1906). La coalició pretenia la derogació de la Llei de jurisdiccions, que preveia que els delictes contra l'exèrcit i la unitat de la pàtria serien jutjats per tribunals militars, i l'obtenció d'una autonomia per a Catalunya. A les eleccions a Corts del 1907, va obtenir 41 dels 44 diputats del Principat. Així, el catalanisme es convertia en un moviment de masses.

Tanmateix, el suport de la Lliga a la política de Maura, que l'esquerra considerava poc democràtica, va posar fi a Solidaritat.

3.4. La Mancomunitat de Catalunya

La lluita per l'autonomia de Catalunya va culminar amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), una federació de les quatre diputacions provincials, presidida per Enric Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch. Malgrat les seves competències limitades, va dur a terme una important obra de govern: normalització del català, millora de l'ensenyament professional i agrícola, i impuls a les obres públiques i la xarxa telefònica. Amb la dictadura de Primo de Rivera, la Mancomunitat va ser neutralitzada i finalment abolida el 1925.

4. Moviment Obrer i Conflictivitat Social

4.1. L'Evolució del Moviment Obrer

El sindicalisme anarquista es va reorganitzar amb la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el 1910, sorgida de Solidaritat Obrera. La CNT, liderada per Salvador Seguí ("el noi del sucre"), va esdevenir majoritària a Catalunya i es va expandir per Aragó, València i Andalusia. La seva reestructuració en sindicats únics va impulsar un ràpid creixement, passant de 74.000 a 345.000 afiliats en sis mesos.

Paral·lelament, la Unió General de Treballadors (UGT), d'orientació socialista, es va consolidar a Madrid, Castella, Astúries i Biscaia, augmentant els seus afiliats de 29.300 (1901) a 211.300 (1920). Al País Basc i Catalunya, van sorgir sindicats nacionalistes com el CADCI i el Sindicat Lliure, aquest últim de caràcter carlí i enfrontat violentament a la CNT amb suport de la policia i la patronal.

4.2. La Conflictivitat Social

Des de començaments de segle, es va reactivar la conflictivitat laboral. Es van convocar vagues generals a Gijón, Sevilla i la Corunya el 1901 i la vaga general a Barcelona el febrer del 1902, que va mobilitzar uns 80.000 obrers.

La Primera Guerra Mundial va agreujar la conflictivitat. Les classes treballadores van perdre poder adquisitiu i el descontentament popular va provocar una onada de vagues. L'any 1917 va tenir lloc la vaga general revolucionària, convocada per la CNT i la UGT i durament reprimida per l'exèrcit. La vaga de La Canadenca va afectar l'empresa els mesos de febrer i març del 1919. Es va interrompre el subministrament d'electricitat a Barcelona i es va declarar l'estat de guerra. La vaga va aconseguir el reconeixement de la jornada laboral de vuit hores.

4.3. La Crisi del 1917 i el Final del Règim

L'estiu del 1917 va tenir lloc una greu crisi política que va acabar d'esquerdar el règim, com a resultat de la coincidència de tres moviments reivindicatius que tenien objectius diferents:

• La protesta dels sectors militars descontents amb la política del govern.
• La vaga general revolucionària encapçalada pels dos sindicats més importants (CNT i UGT).
• El moviment polític que va aplegar les forces d'oposició al règim.

Davant el tancament de les Corts pel govern conservador, la Lliga Regionalista va organitzar l'Assemblea de Parlamentaris a Barcelona, reunint partits no dinàstics per promoure una nova constitució i un règim democràtic. No obstant això, la por a una revolució social va fer que la Lliga retrocedís, establint un acord amb els partits dinàstics i abandonant les seves reivindicacions reformistes.

5. La Dictadura de Primo de Rivera

5.1. L'Establiment de la Dictadura

La situació política, social i econòmica d'Espanya es va continuar deteriorant després del 1917: els governs eren dèbils i breus, i la fi de la Primera Guerra Mundial va causar una greu crisi econòmica. A aquesta situació s'hi va afegir un nou element: el juliol del 1921, l'exèrcit espanyol va patir 12.000 baixes en una derrota militar espectacular a Annual (nord del Marroc) davant els rifenys. El desastre va commocionar l'opinió pública, i els republicans i els socialistes en van responsabilitzar el rei. Davant la situació, el 12 de setembre del 1923, el general Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va fer un cop d'estat acceptat per Alfons XIII.

5.2. L'Obra de la Dictadura

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va començar amb suport popular, cansat de la inestabilitat política. Primo de Rivera va suspendre la Constitució de 1876, va prohibir partits polítics i va exiliar opositors com Miguel de Unamuno. Va resoldre el conflicte del Marroc amb el desembarcament d'Alhucemas (1925), guanyant popularitat. Va impulsar la modernització econòmica amb obres públiques, confederacions hidrològiques i la creació de CAMPSA per controlar el petroli. No obstant això, aviat va perdre suport per la repressió i el desig de tornada a un règim parlamentari. El descontentament va créixer entre obrers, classes mitjanes i estudiants, i després de diversos intents de cop d'estat, Primo de Rivera va dimitir el 28 de gener de 1930 i va marxar a l'exili.

5.3. La Dictadura i Catalunya

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va començar amb suport popular, però va suspendre la Constitució de 1876, va prohibir partits i va exiliar opositors. Va resoldre el conflicte del Marroc amb el desembarcament d'Alhucemas (1925) i va impulsar la modernització econòmica amb obres públiques i la creació de CAMPSA. Aviat va perdre suport per la repressió i el desig de tornada a un règim parlamentari. El descontentament va créixer, i Primo de Rivera va dimitir el 28 de gener de 1930, exiliant-se.