Espanya al Segle XX: Crisi, República, Guerra Civil i Franquisme

La Crisi de la Restauració (1917-1923)

Espanya va viure una greu crisi que va portar a la descomposició del règim. Aquesta crisi es va manifestar en tres aspectes clau: la inestabilitat política, l'augment de l'activitat sindical i el desastre militar al Marroc.

Inestabilitat Política i Governs Feble

El primer gran senyal de crisi va ser la greu inestabilitat dels governs. Entre 1917 i 1923, Espanya va tenir tretze canvis totals i trenta de parcials, amb executius molt febles i de curta durada. Per intentar evitar l'esfondrament del sistema, es van formar diversos governs de concentració, formats per membres dels partits dinàstics i també per dirigents de la Lliga Regionalista catalana. El primer d'aquests governs el va presidir García Prieto, i el segon el conservador Antonio Maura. L'any 1918, en un context d'agitació social creixent, es va formar un govern presidit pel comte de Romanones, que es va veure desbordat per la campanya autonomista de Catalunya, impulsada per la Lliga. Aquesta campanya reclamava un parlament i un govern catalans elegits per sufragi universal. Tot i així, les Corts s'hi van oposar i el rei tampoc li va donar suport, cosa que va frustrar l'intent. La política es tornava cada vegada més inoperant. Els governs recorrien sovint a mesures d'excepció, com la suspensió de garanties constitucionals o la clausura del Parlament, governant per decret i reforçant la desconfiança ciutadana envers el règim.

Creixement de l'Activitat Sindical

La crisi econòmica posterior a la Primera Guerra Mundial va empitjorar la situació social: la producció i les exportacions van baixar, l'atur va augmentar i molts empresaris van reduir salaris o van fer acomiadaments massius. Aquest context va fer créixer molt el moviment obrer, sobretot la CNT, d'ideologia anarquista, i la UGT, vinculada al socialisme. A les zones agrícoles del sud d'Espanya, com Andalusia i Extremadura, els jornalers es van mobilitzar fortament durant el conegut Trienni Bolxevic (1918–1920). Van fer vagues generals, ocupacions de terres i van tenir enfrontaments amb la Guàrdia Civil, inspirats en el context revolucionari internacional.

A Catalunya, especialment a Barcelona, el conflicte obrer-industrial va ser encara més intens. L'any 1919, la vaga de la Canadenca, convocada per la CNT, va paralitzar el 70% de la indústria catalana durant més de cinc setmanes. La vaga va acabar amb un acord favorable als treballadors, que incloïa la readmissió dels acomiadats, pujada de sou i la jornada laboral de vuit hores. Tot i això, els empresaris van incomplir l'acord i la vaga es va reprendre, provocant una forta repressió governamental. La situació es va agreujar amb la creació del Sindicat Lliure, impulsat pels empresaris i amb el suport del govern i la policia. Aquest sindicat va organitzar accions armades contra militants de la CNT, iniciant una etapa de violència: el pistolerisme (1919–1923). En aquest període, van ser assassinats dirigents com Salvador Seguí i Francesc Layret. Per part seva, els anarquistes van crear grups armats de defensa, com Els Solidaris, amb figures com Buenaventura Durruti. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va aplicar una dura repressió mitjançant la llei de fugues, que permetia matar detinguts “quan intentaven fugir”, convertint la ciutat en un focus de terror i enfrontament social permanent.

El Conflicte del Marroc i el Desastre d'Annual

Un altre factor clau de la descomposició del règim va ser el fracàs militar a la guerra del Marroc. Malgrat que molts sectors de la societat rebutjaven la presència militar per motius econòmics i humans, el rei Alfons XIII i l'exèrcit defensaven la continuació de la guerra per qüestions de prestigi.

El Desastre d'Annual (1921)

L'any 1920, les tropes espanyoles van ocupar la ciutat de Xauen, i l'exèrcit va continuar l'ofensiva cap al territori controlat pel líder rifeny Abd el-Krim. Aquesta operació, dirigida pel general Silvestre, es va fer de manera precipitada, sense preparació ni logística suficient.

Al juliol de 1921, l'ofensiva va acabar en catàstrofe: a la batalla d'Annual, les tropes espanyoles van ser derrotades, el general Silvestre va morir (probablement suïcidat), i van morir més de deu mil soldats. A més, es va perdre gairebé tot el territori controlat i la ciutat de Melilla va estar a punt de ser conquerida, cosa que es va evitar gràcies a la intervenció del general Sanjurjo.

Aquest desastre va provocar una forta crisi política i militar, i l'opinió pública va demanar responsabilitats. El govern va encarregar una comissió d'investigació presidida pel general Picasso, que va descobrir greus negligències i responsabilitats militars. Però el cas va quedar enterrat per evitar que s'impliqués el mateix Alfons XIII, que havia donat suport directe a Silvestre. Això va agreujar encara més el desprestigi de la monarquia i del sistema.

Davant aquesta situació caòtica amb governs febles, violència als carrers, crisi social i militar, i una opinió pública descontenta, l'11 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera, amb el suport de l'exèrcit i la complicitat del rei Alfons XIII, va protagonitzar un cop d'Estat a Barcelona. Dos dies després, el 13 de setembre, es proclamava la dictadura militar, fet que posava fi al règim parlamentari de la Restauració.

L'Oposició Política al Règim de la Restauració

Durant el regnat d'Alfons XIII (1902–1931), l'oposició política al règim de la Restauració es va estructurar al voltant de tres grans moviments: el republicanisme, el moviment obrer i els nacionalismes perifèrics, especialment el catalanisme. Tots ells qüestionaven un sistema dominat pel bipartidisme, el caciquisme i la repressió, i defensaven una reforma profunda o, en alguns casos, la ruptura total amb el règim monàrquic.

El Republicanisme

El republicanisme va renéixer després del Sexenni Revolucionari, amb figures com Nicolás Salmerón, fundador de la Unió Republicana. A Catalunya, el moviment es va reorganitzar sota el lideratge d'Alejandro Lerroux, que va fundar el Partit Republicà Radical, de discurs populista, anticlerical i anticatalanista. Va crear les anomenades “Cases del Poble” i va tenir una gran influència entre la classe obrera de Barcelona, especialment durant la Setmana Tràgica de 1909. A València, el republicanisme es manifestà a través del blasquisme, liderat per Vicente Blasco Ibáñez. Malgrat el seu dinamisme, el republicanisme va patir divisions internes i va ser objecte de repressió, cosa que limità la seva capacitat de transformar el sistema polític.

El Moviment Obrer

D'altra banda, el moviment obrer va adquirir un gran protagonisme social i polític. El corrent socialista, representat per la UGT i el PSOE, defensava una via més legalista i reformista, especialment present a Madrid i zones industrials del nord. Tanmateix, el moviment obrer que realment va tenir més incidència va ser l'anarcosindicalisme, amb la fundació de la CNT el 1910. Aquest sindicat defensava la independència de la classe obrera respecte a l'Estat, l'abstenció electoral, l'acció directa i l'expropiació del capitalisme mitjançant la vaga general. Va tenir una forta implantació a Catalunya, Aragó, València i Andalusia. La vaga de la Canadenca (1919) fou una de les seves grans accions, aconseguint la jornada laboral de vuit hores. La reacció de la patronal, que va crear el Sindicat Lliure amb suport policial, va iniciar un període de violència social coneguda com a pistolerisme, amb enfrontaments armats, assassinats i una repressió molt dura per part de les autoritats, especialment sota el general Martínez Anido.

El Catalanisme Polític

El catalanisme polític es va desenvolupar com a resposta al centralisme de l'Estat liberal i a la negativa de reconèixer la personalitat nacional catalana. El catalanisme conservador, encapçalat per la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó, va defensar una autonomia administrativa per a Catalunya i va liderar la coalició Solidaritat Catalana el 1906, després de l'incident del Cu-Cut! i l'aprovació de la Llei de Jurisdiccions. La Lliga va tenir èxits electorals importants però va perdre suport popular arran del seu suport a la repressió de la Setmana Tràgica. Paral·lelament, el catalanisme d'esquerres, representat per la UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) i figures com Pere Coromines, defensava una república federal i una Catalunya autònoma. Malgrat alguns èxits inicials, aquesta opció va desaparèixer el 1916 després del fracàs del Pacte de Sant Gervasi amb els republicans radicals de Lerroux.

La "Dictablanda" de Berenguer i Aznar (1930-1931)

Després de la dimissió de Miguel Primo de Rivera el 30 de gener de 1930, el rei Alfons XIII va nomenar el general Dámaso Berenguer com a nou president del govern. L'objectiu principal d'aquest nomenament era retornar progressivament al sistema constitucional anterior a la dictadura, reprenent la vigència de la Constitució de 1876. Aquest període és conegut com la “Dictablanda”, en contraposició al caràcter autoritari de la dictadura anterior.

Intent de Retorn a la Normalitat

Berenguer va intentar desvincular-se del règim dictatorial de Primo de Rivera mitjançant algunes mesures que pretenien retornar a una certa normalitat política. Entre les accions més destacades hi ha la substitució dels regidors municipals imposats durant la dictadura pels que ocupaven els càrrecs abans del cop d'estat de 1923. També va dissoldre l'Assemblea Nacional Consultiva, òrgan creat per Primo de Rivera, i va decretar una amnistia que permeté el retorn de figures exiliades o represaliades, com Antoni Maria Sbert i diversos catedràtics universitaris.

Dificultats i Fracassos

Tot i aquests intents, el govern de Berenguer es va veure immers en nombroses dificultats. En primer lloc, comptava amb molt escassos suports polítics. Només una petita part de la vella classe política dinàstica mostrava interès per col·laborar en la restauració del règim parlamentari. En segon lloc, la situació econòmica del país era molt negativa: la crisi de 1929 havia colpejat Espanya amb força, provocant un augment de l'atur i la inflació. Aquest context afavorí la convocatòria de nombroses vagues generals, moltes d'elles promogudes per la CNT, que es trobava revitalitzada per la nova tolerància del règim.

Un dels fets més destacats durant aquest període fou la celebració del Pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930). Aquest pacte reuní diverses forces republicanes —com Alcalá Zamora, Manuel Azaña, Alejandro Lerroux, Marcel·lí Domingo, representants del PSOE i altres federalistes i regionalistes— que acordaren una estratègia conjunta per instaurar la República. Dins d'aquesta estratègia es preveia la participació de sectors de l'exèrcit i la creació d'un govern provisional. També es va fixar la data del 15 de desembre per a una insurrecció coordinada. Tot i això, els intents insurreccionals van fracassar. El primer fou l'aixecament militar de Jaca, liderat pels capitans Fermín Galán i García Hernández el 12 de desembre de 1930. Van proclamar la República, però no van aconseguir estendre la revolta a Osca i foren detinguts i afusellats. El segon intent, el 15 de desembre, va ser protagonitzat per membres del govern provisional republicà a la base de Cuatro Vientos, però també fracassà per manca de suport militar i sindical. La suma d'aquestes tensions i fracassos, juntament amb la incapacitat del govern per reconduir la situació política, va portar a la dimissió de Berenguer el 14 de gener de 1931. El rei el va substituir per l'almirall Juan Bautista Aznar, qui formaria el darrer govern monàrquic abans de la proclamació de la Segona República Espanyola.

El Bienni Reformista (1931-1933)

El Bienni Reformista, comprès entre desembre de 1931 i novembre de 1933, va ser el període durant el qual el govern presidit per Manuel Azaña va aplicar un ambiciós programa de reformes amb l'objectiu de modernitzar l'Estat espanyol. Aquestes reformes es van dur a terme en diversos àmbits clau.

Reformes Clau de la Segona República

• Reforma laboral: En primer lloc, es va intervenir en el món laboral, reconeixent drets als treballadors i potenciant el paper dels sindicats, així com la negociació col·lectiva.
• Política educativa: En segon lloc, es va impulsar una política educativa decidida, amb la creació de milers d'escoles públiques, especialment en zones rurals, i la contractació massiva de mestres per tal de combatre l'analfabetisme i garantir una educació laica i gratuïta.
• Reforma de l'exèrcit: També es va abordar la reforma de l'exèrcit amb la intenció de reduir el seu pes i assegurar la seva fidelitat al règim republicà; es va reduir dràsticament el nombre d'efectius i es va exigir lleialtat expressa al nou règim.
• Política religiosa: Una altra mesura destacada va ser la política religiosa, encaminada a reforçar el caràcter laic de l'Estat. Es va legalitzar el divorci, es va autoritzar el matrimoni civil i es va limitar l'ensenyament religiós. A més, amb l'aprovació de la Llei de Congregacions Religioses al maig de 1933, es va procedir al tancament de molts centres religiosos.
• Reforma agrària: Pel que fa a la reforma agrària, es va crear l'Institut de Reforma Agrària i s'aprovà la llei corresponent el setembre de 1932, que permetia expropiar grans propietats amb o sense compensació per distribuir la terra als camperols. Tot i això, la lentitud del procés, la manca de recursos i l'oposició de la gran propietat van fer que els resultats fossin molt limitats.
• Qüestió autonòmica: També es va avançar en la qüestió autonòmica amb l'aprovació de l'Estatut de Núria per a Catalunya, després d'un referèndum en què més del 99% dels vots foren favorables. L'Estatut fou aprovat pel Parlament espanyol el setembre de 1932 i es restituí la Generalitat de Catalunya.

Tensions i Desgast del Govern

Tot aquest programa reformista es va desenvolupar en un context d'enorme tensió política. L'intent de cop d'estat del general Sanjurjo a l'agost de 1932, la radicalització d'una part del moviment anarquista i revoltes com la de Casas Viejas, reprimida amb duresa el gener de 1933, van desgastar greument el govern d'Azaña. Aquest, cada cop amb menys suport parlamentari, va acabar dimitint, i el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va convocar noves eleccions generals per al novembre de 1933.

El Bienni Negre (1933-1936)

Les eleccions generals del novembre de 1933 van suposar una clara victòria de les forces conservadores i de centredreta. Per primera vegada, van votar les dones, tot i que la participació global fou baixa i la CNT havia fet una crida a l'abstenció. La CEDA, liderada per Gil Robles, i el Partit Republicà Radical de Lerroux van obtenir els millors resultats. Malgrat tot, el president Alcalá Zamora va encarregar la formació de govern a Lerroux per evitar que la CEDA, un partit de caràcter confessional i autoritari, accedís directament al poder.

Victòria Conservadora i Reversió de Reformes

Durant aquest període, conegut com a Bienni Negre, es van paralitzar les reformes del bienni anterior i es van aprovar mesures de caràcter regressiu. Es va aprovar una llei d'amnistia que permetia el retorn i la reintegració als seus llocs de militars implicats en la Sanjurjada. Es va restaurar el finançament públic a l'Església catòlica i es va derogar la Llei de Congregacions Religioses. També es va frenar la reforma agrària i es van revertir diverses mesures laborals i educatives.

Revolució d'Astúries i Proclamació de l'Estat Català

L'augment del malestar social i la por d'un retorn a l'autoritarisme van conduir a una onada de protestes. L'octubre de 1934 es produí una vaga general revolucionària a Astúries, que es convertí en una insurrecció obrera liderada per la UGT i la CNT. El moviment va ser durament reprimit per l'exèrcit, especialment per la Legió enviada pel govern. A Catalunya, Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins d'una República Federal Espanyola, fet que comportà la suspensió de l'autonomia i l'empresonament dels membres del govern català. Aquest context de repressió, corrupció —amb escàndols com l'estraperlo, que afectà directament al Partit Radical— i descontentament generalitzat, va provocar una crisi institucional profunda. Això va afavorir la unificació de les forces d'esquerra en el Front Popular, que acabaria guanyant les eleccions del febrer de 1936.

La Proclamació de la Segona República (1931)

La Segona República es va proclamar el 14 d'abril de 1931 després de les eleccions municipals del 12 d'abril, que, tot i no ser concebudes com un plebiscit sobre la monarquia, van acabar funcionant com a tal. Malgrat que en el conjunt d'Espanya els regidors monàrquics superaven els republicans, la victòria republicana a les grans ciutats i capitals de província va tenir un impacte decisiu.

Eleccions Municipals i Exili d'Alfons XIII

Davant aquesta situació, Alfons XIII va decidir exiliar-se voluntàriament, i l'endemà, a Barcelona, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament. Poc després, Francesc Macià proclamava la República Catalana dins d'una futura Federació de Repúbliques Ibèriques.

El Govern Provisional i la Nova Constitució

A Madrid, el Comitè Revolucionari sorgit del Pacte de Sant Sebastià es convertí en govern provisional amb Niceto Alcalá Zamora al capdavant. Aquest nou govern va començar una etapa de reformes i mesures com la dissolució de l'Acadèmia Militar General de Saragossa, la creació de la Guàrdia d'Assalt per garantir l'ordre públic i la protecció dels camperols davant els desnonaments. Paral·lelament, esclatava una crisi anticlerical arran de les declaracions del cardenal Segura, que donava suport a la monarquia. Aquestes declaracions van desencadenar una onada d'incendis d'edificis religiosos, especialment a Madrid, Andalusia i València. Les eleccions generals convocades pel juny de 1931 van donar la victòria a la coalició republicano-socialista, que es va posar a treballar en la redacció d'una nova Constitució. Aquesta fou aprovada el 9 de desembre del mateix any i definia Espanya com una república democràtica de treballadors de tota classe, amb sobirania nacional, sufragi universal masculí i femení, drets i llibertats àmpliament reconeguts, separació de poders, laïcitat de l'Estat i reconeixement del dret d'autonomia de les regions. Amb aquest marc constitucional, s'obria pas a una etapa de reformes anomenada Bienni Reformista.

Catalunya i la Segona República

La proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931 va tenir un fort ressò a Catalunya. El mateix dia, Lluís Companys, en nom d'Esquerra Republicana de Catalunya, proclamava la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona, i poques hores més tard, Francesc Macià proclamava la República Catalana dins d'una futura Federació de Repúbliques Ibèriques.

Proclamació de la República Catalana i la Generalitat

Aquesta iniciativa va desbordar el govern provisional de Madrid, que va enviar una delegació encapçalada per Fernando de los Ríos i Marcel·lí Domingo per negociar amb Macià. Finalment, aquest va acceptar transformar la República Catalana en una Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional fins a l'aprovació d'un Estatut d'Autonomia.

L'Estatut de Núria i les Polítiques Autonòmiques

Durant el Bienni Reformista, la Generalitat provisional va funcionar com a govern autònom, i es va iniciar el procés per establir un marc legal propi. Es va redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, conegut com a Estatut de Núria, que va ser sotmès a referèndum el 2 d'agost de 1931 i obtingué un 99% de vots favorables. Tot i les reticències d'una part del Congrés espanyol, l'Estatut fou finalment aprovat pel Parlament espanyol el setembre de 1932. Amb això, es restituïa la Generalitat de Catalunya com a institució d'autogovern amb competències en àmbits com l'ensenyament, l'agricultura i la sanitat, i amb un parlament propi. L'aplicació de l'Estatut permeté dur a terme polítiques pròpies des del govern català. Es creà un sistema educatiu públic i laic, es promogué l'ús del català i es van implementar polítiques socials i agràries.

La Proclamació de l'Estat Català (1934)

Tanmateix, durant el Bienni Negre, a partir de 1934, la situació política va empitjorar. L'entrada de ministres de la CEDA al govern espanyol va ser percebuda com una amenaça per les conquestes republicanes i catalanes. El 6 d'octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins d'una República Federal Espanyola. L'intent va fracassar ràpidament: el govern central va enviar l'exèrcit, suspengué l'autonomia i empresonà els membres del govern català. La Generalitat no va recuperar les seves funcions fins després de les eleccions del febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular. Companys i els altres presos foren alliberats i l'Estatut restituït. Tanmateix, la crisi política i social ja era molt profunda i, només cinc mesos després, el 18 de juliol, l'aixecament militar de Franco marcaria l'inici de la Guerra Civil.

La Guerra Civil Espanyola: Fases del Conflicte

L'esclat de la Guerra Civil es va produir amb l'aixecament militar que s'inicià el 17 de juliol de 1936 a Melilla i es va estendre ràpidament pel Protectorat marroquí, les Canàries i diverses ciutats de la península. Tot i que el pla dels colpistes era fer un cop ràpid i generalitzat per acabar amb la República en pocs dies, aquest fracassà i Espanya va quedar dividida en dos bàndols: el republicà i el sublevat.

Fase 1: L'Aixecament Militar i la Divisió (1936)

Durant aquesta fase inicial, que abasta de juliol a octubre de 1936, els nacionals van aconseguir unir els territoris controlats al sud i al nord mitjançant l'avanç per Extremadura, dirigit pel general Yagüe. Un dels episodis més sagnants fou la batalla de Badajoz, amb milers de morts. Paral·lelament, Franco decidí no avançar directament cap a Madrid sinó consolidar el control territorial. El setge de l'Alcàsser de Toledo i l'intent de prendre Madrid marcarien el final d'aquesta primera etapa, en què els republicans aconseguiren resistir malgrat la superioritat militar dels rebels, especialment gràcies al suport popular i l'arribada de les primeres Brigades Internacionals.

Fase 2: La Batalla per Madrid (1936-1937)

La segona fase, entre finals de 1936 i l'estiu de 1937, es caracteritzà per l'intent de Franco de conquerir Madrid. Les batalles del Jarama, Guadalajara i la carretera de la Corunya, totes elles al voltant de la capital, buscaven aïllar-la i asfixiar la resistència republicana. Malgrat l'ajuda de tropes feixistes italianes i armament alemany, els intents de conquerir Madrid van fracassar, destacant especialment la derrota dels italians a Guadalajara. Davant aquesta situació, Franco decidí canviar d'estratègia i centrar-se en el front nord, amb l'objectiu de conquerir el País Basc, Cantàbria i Astúries.

Fase 3: La Conquesta del Front Nord (1937)

Aquesta tercera fase, coneguda com la del front nord, s'estengué des de la primavera fins a la tardor de 1937. El País Basc, tot i haver aconseguit un Estatut d'Autonomia, caigué sota els atacs de l'aviació alemanya, amb episodis com el bombardeig de Guernica, perpetrat per la Legió Còndor. L'ofensiva culminà amb la caiguda de Bilbao al juny i Gijón a l'octubre. Amb això, els nacionals s'asseguraven el control d'una zona clau per la seva riquesa industrial i minera.

Fase 4: La Batalla de l'Ebre i la Ruptura (1938)

Un cop consolidat el nord, Franco es proposà l'objectiu de trencar la zona republicana en dos. Aquest període comença amb l'ofensiva d'Aragó a la primavera de 1938, on les tropes franquistes, dirigides pel general Yagüe, van aconseguir ocupar Lleida, Vinaròs i tallar la connexió entre Catalunya i la resta de territori republicà. En aquest context desesperat, la República llançà la gran ofensiva de l'Ebre, entre juliol i novembre de 1938. Aquesta batalla, una de les més dures i prolongades del conflicte, va ser dirigida pel general Rojo i va comptar amb soldats molt joves, anomenats la “quinta del biberó”. Tot i els primers èxits republicans, la reacció franquista va ser contundent i la derrota final deixà un balanç devastador: setanta-set mil baixes republicanes i trenta-tres mil entre els nacionals, a més de la pèrdua de gran quantitat de material de guerra per part de la República.

Fase 5: La Caiguda de Catalunya i el Final (1938-1939)

Amb la derrota de l'Ebre, la situació del bàndol republicà esdevingué insostenible. La cinquena i última fase de la guerra començà amb l'ofensiva sobre Catalunya el desembre de 1938. Les tropes franquistes ocuparen ràpidament Tarragona el 15 de gener de 1939, Barcelona el 26 i Girona el 4 de febrer. El 10 de febrer, arribaren a la frontera francesa. Més de tres-centes seixanta mil persones, entre elles molts dirigents polítics com Lluís Companys, van marxar a l'exili. Després de la caiguda de Catalunya, l'atac a la zona de Llevant fou ràpid i definitiu. A Madrid, el 5 de març, el general Segismundo Casado organitzà un cop d'estat contra el govern de Negrín amb l'objectiu de negociar la rendició. Malgrat això, Franco es negà a qualsevol pacte i exigí la rendició incondicional. Madrid caigué el 28 de març i l'1 d'abril de 1939 Franco signava l'últim comunicat oficial anunciant el final de la guerra.

La Internacionalització de la Guerra Civil

La Guerra Civil no només va ser un conflicte intern, sinó que aviat es va internacionalitzar i es convertí en un camp de proves i enfrontaments indirectes entre les potències europees que es preparaven per a la Segona Guerra Mundial. Tot i que formalment la Societat de Nacions declarà una política de no-intervenció, aquesta fou ineficaç i constantment violada, especialment pels països totalitaris.

Suport als Sublevats: Alemanya i Itàlia

Els sublevats van rebre ajuda militar directa de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista des dels primers moments del conflicte. Hitler hi veié una oportunitat d'aturar l'expansió del comunisme i, alhora, d'experimentar amb la seva aviació. L'Alemanya va proporcionar tropes d'aviació a través de la Legió Còndor, que participà en bombardejos massius com el de Guernica, així com material bèl·lic i logística. Per la seva banda, Mussolini va enviar a Franco més de setanta mil soldats voluntaris (el Corpo Truppe Volontarie), a més d'avions, artilleria i tancs, que resultaren decisius en campanyes com la de Màlaga i Guadalajara. Aquesta ajuda va ser essencial per consolidar l'avantatge militar del bàndol franquista.

Suport a la República: Unió Soviètica i Brigades Internacionals

En canvi, el govern republicà només va rebre suport directe de la Unió Soviètica, que va enviar armament, consellers militars i avions. Stalin va veure en la defensa de la República una forma de frenar el feixisme a Europa, tot i que també va aprofitar l'ocasió per estendre la influència comunista dins del bàndol republicà. El cost de l'ajuda soviètica fou elevat: la República va haver d'enviar una gran part de les seves reserves d'or a Moscou. Al mateix temps, la presència soviètica va generar tensions internes dins del bloc republicà, especialment entre comunistes, anarquistes i trotskistes. Una altra forma destacada de suport a la República foren les Brigades Internacionals, formades per voluntaris d'arreu del món —principalment de França, Alemanya, Itàlia, Estats Units i la Gran Bretanya— que acudiren a Espanya per defensar la causa republicana i combatre el feixisme. Es calcula que uns trenta-cinc mil brigadistes van participar en diferents fronts de batalla, i malgrat el seu entusiasme, molts moriren o quedaren ferits. Aquestes brigades es van integrar especialment a la defensa de Madrid i a la batalla de l'Ebre.

La No-Intervenció i el Paper d'altres Països

Per la seva banda, França i el Regne Unit van impulsar el Comitè de No-Intervenció, que pretenia evitar la internacionalització del conflicte, però en la pràctica es mostraren inactius i van deixar la República sola. França, malgrat la presència d'un govern del Front Popular, només permeté l'entrada puntual de material o voluntaris, i el Regne Unit optà per una política de neutralitat estricta, preocupat sobretot per evitar un enfrontament amb Hitler i Mussolini. Finalment, Portugal, sota la dictadura de Salazar, donà suport actiu als sublevats amb l'enviament de tropes irregulars i facilitant el pas de material i tropes pel seu territori. Així doncs, la Guerra Civil es convertí en un avançament de la gran guerra que esclataria el 1939. Els règims feixistes van utilitzar Espanya per provar tàctiques i armament, mentre que les democràcies liberals van mirar cap a una altra banda. La intervenció estrangera acabaria sent decisiva per al triomf de Franco i deixaria la República progressivament aïllada i debilitada.

Causes de la Guerra Civil Espanyola

Les causes de la Guerra Civil Espanyola van ser diverses i es van acumular en un context de molta tensió social i política.

• Clima de violència creixent: Primerament, hi havia un clima de violència creixent entre grups polítics i socials enfrontats, que provocava disturbis, assassinats i un ambient molt polaritzat.
• Ascens del feixisme: A més, va destacar l'ascens del feixisme i dels moviments d'extrema dreta, que es van fer més forts com a resposta a l'avanç de les esquerres i del comunisme a Espanya i a Europa.
• Resultat de les eleccions de febrer de 1936: Un punt clau va ser el resultat de les eleccions de febrer de 1936, en què les forces d'esquerres, agrupades en el Front Popular, van guanyar. Aquesta victòria va generar molta oposició i por entre els sectors conservadors i dretes, que van començar a preparar-se per fer front a la situació.
• Atemptat contra José Calvo Sotelo: Finalment, l'atemptat contra José Calvo Sotelo, líder de la dreta, va ser el detonant immediat que va provocar l'inici del conflicte. Aquest assassinat va trencar definitivament el diàleg i va impulsar el cop d'Estat que desembocaria en la Guerra Civil.

El Règim Franquista: Característiques i Pilars

El sistema franquista es va establir a Espanya després de la Guerra Civil (1936-1939), quan Francisco Franco va imposar una dictadura que es mantindria fins a la seva mort el 1975. Aquest règim va ser una resposta autoritària a la crisi política, social i econòmica que havia viscut el país durant els anys anteriors, i es va caracteritzar per una forta repressió i un control total sobre la societat.

Característiques del Franquisme

• Caràcter antiliberal i totalitari: Una de les característiques principals del franquisme va ser el seu caràcter antiliberal i totalitari. El règim rebutjava els principis democràtics de llibertat política, pluralisme i separació de poders, i imposava una estructura d'Estat centralitzada i jeràrquica on Franco concentrava tot el poder. La llibertat d'expressió, d'associació i de reunió van ser suprimides, i la censura es va estendre a tots els mitjans de comunicació, l'educació i la cultura, per tal de controlar el pensament i evitar qualsevol forma d'oposició. El franquisme aspirava a modelar tota la societat segons els seus valors autoritaris, conservadors i nacionalistes.
• Anticomunisme radical i visceral: Un altre element fonamental va ser l'anticomunisme radical i visceral. El règim va identificar el comunisme i les esquerres polítiques com els principals enemics de la nació i responsables, segons la seva visió, de la guerra i del desordre. Aquesta por al comunisme va servir de justificació per a una repressió dura i sistemàtica contra tots els grups d'esquerra, sindicats, i qualsevol dissident polític, amb detencions, judicis sumaríssims, exili i execucions. Aquesta política d'anticomunisme va ser un eix vertebrador de la política interior i exterior del règim.
• Partit únic oficial: Falange Tradicionalista de les JONS: El sistema polític franquista es basava en un partit únic oficial, la Falange Tradicionalista de les JONS (Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista), que va sorgir de la fusió forçada entre la Falange i els carlins per ordre de Franco l'any 1937. Aquesta organització política tenia el monopoli de l'activitat política, i tenia com a objectiu unificar i controlar totes les forces afins al règim. La Falange promovia un ideari nacional-sindicalista, que combinava el nacionalisme espanyol més radical amb una crítica al liberalisme i al comunisme, i advocava per una societat jeràrquica i autoritària sota el lideratge de Franco.
• Defensa aferrissada del catolicisme: Finalment, una de les bases ideològiques més importants del franquisme va ser la defensa aferrissada del catolicisme. L'Església catòlica es va convertir en un pilar essencial del règim, que la va reconèixer com a religió oficial de l'Estat i li va retornar els privilegis perduts durant la Segona República. L'Església controlava l'educació, la moral pública i gran part de la cultura, i col·laborava activament en la legitimització política de Franco. Aquesta aliança entre Estat i Església va consolidar una moral conservadora, tradicionalista i nacionalista que s'imposava en tots els àmbits de la vida social.

Pilars Fonamentals del Règim

El règim franquista es va sustentar en quatre pilars fonamentals que van garantir la seva estabilitat i permanència durant gairebé quatre dècades.

• L'Exèrcit: El primer d'aquests pilars va ser l'exèrcit, que va jugar un paper clau des del cop d'estat que va iniciar la Guerra Civil i durant tota la dictadura. L'exèrcit no només va ser l'instrument bàsic per a la victòria i el manteniment del control polític, sinó que també va exercir un paper decisiu en la repressió de qualsevol oposició, garantint la seguretat del règim i actuant com a garant de l'ordre i la disciplina. La seva presència i influència en les institucions de l'Estat eren molt importants i els militars ocupaven càrrecs clau en l'administració i el poder polític.
• La Falange Tradicionalista de les JONS: El segon pilar va ser la Falange Tradicionalista de les JONS, que era el partit únic oficial del règim. Aquesta organització política va ser creada per unificar totes les forces feixistes i carlines sota una única bandera i ideologia, la qual estava basada en el nacionalisme autoritari i el sindicalisme vertical. La Falange va tenir la funció de controlar la mobilització política i social, organitzar la propaganda del règim i promoure els valors nacionals i anticomunistes. Aquesta unificació política va permetre a Franco tenir un control absolut sobre la vida política i eliminar qualsevol forma d'oposició o dissidència.
• L'Església Catòlica: El tercer pilar fonamental del règim franquista va ser l'Església catòlica, que tenia un paper central tant en la legitimització ideològica com en el control social. L'Església va recuperar la seva influència i els seus privilegis després de la Segona República, esdevenint la religió oficial de l'Estat i participant activament en l'educació, la cultura i la moral pública. La col·laboració entre l'Església i el règim franquista va ser essencial per imposar una moral conservadora, tradicionalista i nacionalista, i per justificar la repressió ideològica i social. Aquesta aliança va proporcionar una legitimitat addicional a un règim que es basava en la força militar i la repressió.
• Els Monàrquics: Finalment, els monàrquics. Tot i que la monarquia no es va restaurar immediatament després de la guerra, els sectors monàrquics van ser un suport polític important per a Franco, ja que representaven la tradició i la continuïtat de l'Estat espanyol. Aquests grups van contribuir a donar un marc de legitimitat i estabilitat al règim, i van preparar el camí per a la restauració monàrquica que tindria lloc després de la mort de Franco, amb la instauració del rei Joan Carles I. La presència dels monàrquics en el règim ajudava a equilibrar les diferents forces internes i a projectar una imatge d'ordre i normalitat davant la societat.