Espanya (1898-1931): Restauració, Regeneracionisme i Dictadura

Context Històric i Fonts d'Anàlisi (1898-1931)

Per comprendre el període de la Segona Restauració Borbònica (1898-1931), que abasta el Regnat d'Alfons XIII (1902-1931), és fonamental considerar diverses fonts i aspectes. Aquesta etapa es pot dividir en dues fases principals:

• Monarquia Parlamentària (1902-1923)
• Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

L'anàlisi d'imatges (fotografies, dibuixos, pintures, caricatures, públiques o privades), articles de revista, diaris o llibres, juntament amb la identificació de l'autor i el tema (social, polític, econòmic, religiós, bèl·lic), ens permeten contextualitzar els esdeveniments d'aquest marc temporal.

El Regeneracionisme i les Opcions Reformistes

Durant la Segona Restauració Borbònica (1898-1931) i el regnat d'Alfons XIII, va sorgir un corrent ideològic conegut com a Regeneracionisme. Aquest moviment es va desenvolupar a l'Estat Espanyol a finals del segle XIX i principis del XX, precipitat pel desastre colonial del 98.

El Regeneracionisme era un corrent reformista que promulgava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política, i fins i tot la necessitat d'un dictador per modernitzar el país. Les diferents opcions reformistes incloïen:

Els Partits del Torn Dinàstic: La "Revolució des de Dalt"

Aquests partits buscaven una "revolució des de dalt" per evitar una revolta popular i impedir una "revolució des de baix".

• Conservadors: Antonio Maura

  Maura va ocupar la presidència del govern en cinc ocasions. Els seus objectius eren:

  • Obtenir el suport de les masses neutres.
  • Desbancar els cacics.
  • Impedir el protagonisme de les classes populars.

  Entre les seves mesures destaquen:

  • La Llei d'Administració Local (1907).
  • La Llei Electoral (1907).
  • Una política proteccionista.
  • La "integració" del catalanisme.
  • La millora de la legislació laboral i la creació de l'Institut Nacional de Previsió (1908).

  El seu tarannà autoritari i la falta d'entesa amb els liberals van marcar el final de la seva etapa.

• Liberals: José Canalejas

  Canalejas va intentar atraure els sectors populars. Les seves propostes i reformes incloïen:

  • Plantejar la separació de l'Església i l'Estat, creant la "Ley del Candado".
  • Reformar el sistema d'impostos.
  • La Llei de Reclutament (1912).
  • Lleis per millorar les condicions laborals.
  • La Llei de Mancomunitats.

  Canalejas va ser assassinat el 1912 en un magnicidi.

Forces Polítiques d'Oposició

Més enllà dels partits dinàstics, diverses forces polítiques van configurar l'oposició al sistema.

Republicanisme

Va ser el principal grup d'oposició, amb una representació parlamentària significativa. Era un republicanisme de classes mitjanes i populars, amb diverses expressions:

• Unió Republicana (1903)

  Liderada per Nicolás Salmerón, sovint en coalició amb altres grups. Els seus objectius eren:

  • Donar dignitat al republicanisme.
  • Restaurar la Constitució de 1869.
  • Proclamar la República i convocar Corts Constituents.

• Partit Republicà Radical (1908)

  Es va separar de la Unió Republicana per la seva aproximació al catalanisme. Dirigit per Alejandro Lerroux, es caracteritzava per un discurs radical, demagògic, anticentralista i anticatalanista. Utilitzava una retòrica populista i es presentava com a revolucionari. Després de la Setmana Tràgica de 1909, va perdre influència, va moderar el seu discurs i es va traslladar a Madrid.

Carlisme

Va acceptar el sistema parlamentari i va començar a participar electoralment. Els carlins eren ultraconservadors, tradicionalistes i defensors d'una moral de costums. Defensaven el foralisme. Es van dividir en carlins, tradicionalistes i integristes, per a tornar a unir-se el 1931.

Socialisme

El PSOE va incrementar els seus afiliats. Defensava l'acció política i era partidari d'aprofitar les aliances amb altres partits. Durant un temps, es van aliar amb els republicans en la Conjunció Republicano-Socialista.

El 1917, el socialisme va experimentar una radicalització i un intens debat intern. El 1921, la negativa a integrar-se a la Internacional Comunista va provocar una escissió, donant lloc al Partit Comunista d'Espanya (PCE). A Catalunya, va sorgir la Unió Socialista de Catalunya (USC) el 1923.

Nacionalisme Basc i Gallec

• Nacionalisme Basc

  El Partit Nacionalista Basc (PNB) va augmentar la seva presència electoral i va intentar atraure la burgesia. Era un partit moderat, catòlic i defensor de la industrialització i el progrés econòmic. Presentava dues tendències: l'independentisme i l'autonomisme, la qual cosa va portar a una escissió anomenada Aberri (1921), tot i que es van reagrupar amb el PNB el 1930.

• Nacionalisme Gallec

  Va buscar la recuperació de la llengua i la cultura gallegues, culminant en una articulació política.

El Catalanisme i la Mancomunitat

La resposta del govern al Tancament de Caixes (1899) va provocar agitacions obreres a Catalunya fins al 1911. En aquest context, el sindicat Solidaritat Obrera va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT) el 1910. El 1919, la vaga de La Canadenca va aconseguir la jornada laboral de 8 hores i l'augment de sous.

El catalanisme es va radicalitzar durant l'època del pistolerisme (fins al 1923), període en què la Llei de Fugues es va posar en pràctica.

Evolució Política del Catalanisme

Els dirigents dels partits catalanistes eren possibilistes. El catalanisme conservador va formar part del govern de concentració, però les divisions internes van ser constants:

• El 1906 va sorgir el Centre Nacionalista Republicà.
• El 1910 es va fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), que es va aliar amb el partit de Lerroux.

La Solidaritat Catalana i la Llei de Jurisdiccions

Els Incidents del Cu-cut! (1905), provocats per un acudit d'una revista catalana que, segons l'exèrcit, els ofenia, van portar a la promulgació de la Llei de Jurisdiccions. Aquesta llei posava sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l'exèrcit, la pàtria i els seus símbols. Com a reacció, les forces polítiques catalanes van formar una aliança, la Solidaritat Catalana (1906). Van presentar una candidatura conjunta (1907) i un programa comú (el Programa de Tívoli) que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions. Van obtenir un gran triomf a les eleccions provincials i generals, però les discrepàncies ideològiques van provocar la seva dispersió el 1909.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

La Mancomunitat de Catalunya va ser la principal concessió d'autogovern. Va ser una proposta de les quatre diputacions catalanes que el govern central va acceptar, publicant un decret que autoritzava les diputacions a mancomunar-se, tot i que amb les mateixes funcions i pressupost de les antigues diputacions.

La Mancomunitat va impulsar un ambiciós programa de modernització:

• Infraestructures: Millora de la xarxa viària i dels sistemes telegràfic i telefònic.
• Desenvolupament Econòmic: Creació d'un pla d'acció agrària.
• Foment de la Llengua i Cultura Catalana:
  • Creació de l'Institut d'Estudis Catalans.
  • Unificació de l'ortografia per Pompeu Fabra (Normes Ortogràfiques, 1913), que culminaria amb l'elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).
• Renovació Pedagògica:
  • Creació de l'Escola Industrial (1910), l'Escola d'Administració Local i l'Escola de Treball.
  • Impuls a les biblioteques populars (1918), les escoles experimentals (1918) i els estudis normals (1919).

Les Grans Crisis del Període (1905-1917)

Incidents del Cu-cut! i Llei de Jurisdiccions (1905)

Els Incidents del Cu-cut! van ser provocats per un acudit d'una revista catalana que, segons l'exèrcit, els ofenia. Militars van assaltar la seu de la revista, i l'Estat va respondre amb la Llei de Jurisdiccions. Aquesta llei posava sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l'exèrcit, la pàtria i els seus símbols. (Vegeu també la secció de Catalanisme per a les conseqüències polítiques a Catalunya).

La Setmana Tràgica (1909)

Espanya, amb l'ajuda de França, va començar a penetrar el nord d'Àfrica el 1906, quedant-se amb el nord del Rif i una petita part de la costa atlèntica. El 1909, la derrota de les tropes espanyoles al Barranc del Llop va provocar una crida als reservistes, especialment a Catalunya. Això va generar protestes populars amb el suport d'anarquistes, socialistes i republicans, que van començar el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes.

El sindicat anarquista va convocar una vaga general el 26 de juliol, que es va descontrolar. Les autoritats van declarar l'Estat de guerra, i la situació va tornar a la normalitat el 29 de juliol.

Conseqüències:

• Més de 100 morts, més de 300 ferits i edificis destruïts.
• Políticament: Desestabilització dels partits del torn, caiguda dels conservadors i unió de liberals i republicans. El rei va dissoldre les Corts i va entregar el govern als liberals i republicans el 1912.

Aquest període va estar marcat per una acció-reacció d'extrema violència política i una inestabilitat permanent. El partit conservador va prendre el comandament per formar govern el 1913, i el seu líder, Eduardo Dato, va ser assassinat el 1921 en un magnicidi. L'oposició es va reorganitzar, però el republicanisme moderat i el lerrouxista van quedar desacreditats. A Catalunya, va comportar el tancament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana i un augment de la influència del catalanisme republicà.

La Crisi de 1917

La Primera Guerra Mundial va provocar una disminució del nivell de vida de les classes populars, mentre les empreses obtenien grans beneficis. Aquesta crisi va tenir múltiples dimensions:

• Socialment

  El conflicte es va centrar en l'increment del preu dels productes de primera necessitat sense un augment corresponent dels sous. La UGT i la CNT van convocar una vaga general el març de 1917 per aturar la pujada de preus. El govern va suspendre les garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va censurar la premsa. La vaga va ser reprimida pels militars, i en acabar la guerra, moltes empreses van tancar.

• Militarment

  El conflicte va sorgir per un nou sistema d'ascens dels oficials que estaven a la guerra, els quals van organitzar una Junta de Defensa.

• Políticament

  Els partits opositors es van reunir en una Assemblea de Parlamentaris Catalans. La reacció del govern central va ser repressiva, i membres del congrés van ser sotmesos a consell de guerra. Finalment, es va proposar un govern de concentració amb conservadors, liberals, reformistes i catalanistes.

La Descomposició del Sistema Parlamentari

Després de la Primera Guerra Mundial, l'economia espanyola va patir una forta crisi. Durant la guerra, Espanya havia exportat tot allò que els països bel·ligerants necessitaven, però en acabar el conflicte, les exportacions van disminuir dràsticament. L'economia va entrar en recessió, amb inflació i una demanda escassa, la qual cosa va provocar el tancament d'empreses i la pèrdua de milers de llocs de feina.

Els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. Les vagues de 1919, arran de la Canadenca, van estar marcades pel pistolerisme. Entre 1918 i 1921, es van produir mobilitzacions al sud d'Espanya, seguint l'exemple de la Revolució Russa, conegudes com el Trienni Bolxevic, amb ocupacions de terres i ajuntaments. El govern va reaccionar declarant l'Estat de guerra.

Els partits dinàstics es van fragmentar, donant lloc a governs de concentració inestables que no aconseguien la majoria per aprovar els pressupostos i governaven mitjançant decrets-llei. A Catalunya, el 1918, es va iniciar una campanya a favor de l'autonomia amb un projecte d'Estatut, que el govern central va negar. El monarca, algunes diputacions castellanes i entitats econòmiques van fer una campanya en contra.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

L'abril de 1923, el govern liberal va intentar reformar la Constitució i la Llei electoral. En aquest context, Miguel Primo de Rivera va impulsar un cop d'Estat militar el 13 de setembre de 1923, i el govern va dimitir. Rivera va culpar del desgovern els polítics i els partits tradicionalistes.

Objectius i Mesures Inicials

Les seves intencions declarades eren:

• Regenerar la política.
• Eliminar el caciquisme i la corrupció.
• Recuperar l'ordre públic i posar fi a la conflictivitat obrera.
• Garantir la unitat nacional.

Part de la població va acceptar la dictadura com a solució a la crisi, esperant que fos un règim temporal que posés fi a la incapacitat política. El rei va nomenar Primo de Rivera president del govern, i aquest va crear el Directori Militar, integrat únicament per militars. Les seves primeres mesures van ser:

• Suspendre la Constitució.
• Dissoldre el Parlament.
• Il·legalitzar els partits polítics i les organitzacions obreres.
• Substituir els ajuntaments per juntes vocals formades per contribuents locals.
• Instaurar un nou estatut municipal i provincial.
• Aplicar una política d'ordre públic molt repressiva.

Va aconseguir posar fi a la Guerra del Marroc amb una victòria.

Política Social i Econòmica

Primo de Rivera va concretar la legislació social, regulant el treball de la dona, promovent la construcció d'habitatges per a famílies obreres i impulsant obres públiques per reduir l'atur. Confiava en reactivar l'economia basant-la en el nacionalisme econòmic i el dirigisme estatal.

Institucionalització del Règim i Repressió

Va reorganitzar les institucions seguint el model corporatiu italià:

• Creació de la Unión Patriótica, a la qual es van afiliar funcionaris del règim, integrants d'organitzacions catòliques, militars i propietaris rurals.
• Institucionalització del Sometent (1919).
• Creació del Consell de Treball (1926) i l'Assemblea Nacional Consultiva (1927).

El 1923, va publicar un decret per a la repressió del separatisme, que incloïa:

• La prohibició d'institucions i manifestacions en llengua catalana.
• La prohibició de l'ús públic de la bandera catalana.
• La prohibició de la celebració de l'11 de Setembre i els Jocs Florals.
• La censura al Futbol Club Barcelona i als sectors eclesiàstics catalans.

A causa de totes aquestes reformes, lleis i prohibicions, la població es va adonar que no seria un règim temporal, i va sorgir una oposició clara per part de republicans, sectors de l'exèrcit, intel·lectuals i estudiants universitaris, sectors catalanistes, obrers i socialistes.