Espanya (1808-1898): guerra, reforma i restauració

1.1 La guerra del Francès i la Constitució de 1812

A inicis del segle XIX, Espanya —una monarquia absolutista governada per Carles IV— va ser ocupada per França després del Tractat de Fontainebleau (1807). Napoleó va imposar el seu germà, Josep Bonaparte, com a rei, fet que va provocar la Guerra del Francès (1808-1813).

El 1812, les Corts de Cadis van aprovar la Constitució de 1812, una carta liberal; però, després de la derrota francesa, Ferran VII va restaurar l'absolutisme el 1814.

1.2 El regnat de Ferran VII (1814-1833)

El 1814 Ferran VII va anul·lar la Constitució de Cadis i va restablir l'absolutisme. Els liberals van protagonitzar diversos pronunciamentos, fins que el 1820 el coronel Riego va impulsar el Trienni Liberal (1820-1823), una etapa de constitucionalisme.

Tanmateix, les potències absolutistes europees van intervenir amb l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va restaurar l'absolutisme. Això va donar pas a la dècada absolutista (1823-1833), marcada per la repressió i l'exili de molts liberals.

1.3 Independència de les colònies espanyoles a Amèrica

Entre el 1809 i el 1825, la majoria de les colònies espanyoles d'Amèrica van aconseguir la independència, inspirades per la Declaració d'Independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i les idees de la Il·lustració. La crisi de la monarquia hispànica i el creixement de la identitat nacional van impulsar moviments independentistes liderats per figures com Simón Bolívar, Antonio José de Sucre i José de San Martín. El 1825 Espanya només conservava Cuba, Puerto Rico i les Filipines com a colònies.

2.1 Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Després de la mort de Ferran VII el 1833, Isabel II va ascendir al tron; però el seu oncle, Carles Maria Isidre, es va proclamar rei amb el suport dels carlins, que defensaven l'absolutisme i els furs. Això va provocar la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Els carlins no van aconseguir grans èxits i la guerra va acabar amb el Conveni de Bergara (1839) al País Basc i amb la derrota de Ramon Cabrera a Catalunya el 1840.

2.2 Establiment de l'estat liberal (1833-1843)

Durant la guerra carlina, la monarquia va instaurar el règim liberal. La pressió social va portar Maria Cristina a nomenar Juan Álvarez Mendizábal, que va impulsar reformes per abolir l'Antic Règim. Entre les mesures més destacades hi ha:

• Desamortització eclesiàstica (1836): l'Estat va vendre les terres de l'Església en subhasta.
• Fi del règim senyorial: els senyors van perdre privilegis com l'administració de justícia, tot i que van conservar la propietat de les terres.
• Constitució de 1837: establia la sobirania nacional, drets individuals, divisió de poders i un sistema legislatiu bicameral elegit per sufragi censatari masculí, amb gran pes de la corona.

2.3 Triomf del conservadorisme (1843-1868)

Amb l'establiment de l'estat liberal, els liberals es van dividir entre moderats —que volien més poder per a la corona— i progressistes —favorables a un liberalisme més ampli. Els moderats van dominar entre 1843 i 1868, amb la majoria d'edat d'Isabel II i la Constitució de 1845, que restringia el sufragi i algunes llibertats. Només entre 1854 i 1856 els progressistes van governar breument gràcies a moviments populars i a un pronunciament.

3.1 La revolució de 1868

El 1868 una revolta va fer fora Isabel II i un govern provisional va convocar eleccions amb sufragi universal masculí. La Constitució de 1869 va establir una monarquia parlamentària. Amadeu I, amb el suport del general Prim, va ser rei (1871-1873), però la inestabilitat, la crisi econòmica, la guerra carlina i la revolta cubana el van forçar a abdicar el 1873.

3.2 Federalisme i la Primera República (1873)

Durant el Sexenni Democràtic es van formar els primers grups republicans, destacant el Partit Republicà Federal, liderat per Pi i Margall i Valentí Almirall, que defensava una república federal amb reformes socials. Després de l'abdicació d'Amadeu I es va proclamar la Primera República (1873). Els presidents Figueras i Pi i Margall van intentar crear una república federal amb 17 estats, però la inestabilitat, el cantonalisme i els conflictes carlins i cubans van agreujar la situació. Els intents de restablir l'ordre van fracassar i un cop d'estat militar liderat pel general Pavía va dissoldre la República el 1874, preparant el retorn de la monarquia borbònica.

4.1 La Restauració i el seu règim polític (des del 1874)

El 1874 el general Martínez Campos va proclamar Alfons XII rei d'Espanya, iniciant la Restauració borbònica. Antonio Cánovas del Castillo va establir un règim conservador amb la Constitució de 1876, que compartia la sobirania entre la corona i les Corts, amb el rei com a figura central. Inicialment les eleccions eren per sufragi censatari; el 1890 es va instaurar el sufragi universal masculí.

El sistema polític es basava en l'alternança pactada entre els partits conservador i liberal, controlada pel rei. Aquesta alternança es sustentava en el caciquisme i el frau electoral, que manipulaven els resultats per assegurar la victòria del partit designat.

4.2 La marginació de l'oposició

Fins al 1881, els partits polítics fora del sistema estaven marginats i tenien poca representació. Entre ells:

• Carlins: es van convertir en una força d'extrema dreta catòlica.
• Republicans: el Partit Republicà Federal, liderat per Pi i Margall, tenia suport a zones com Catalunya.
• Socialistes: Pablo Iglesias va fundar el PSOE el 1879, amb ideologia marxista i força a zones industrials com Astúries, Biscaia i Madrid.
• Regionalistes: van sorgir partits com el PNB al País Basc (1895) i moviments a Catalunya.

4.3 Guerra de Cuba i el desastre del 1898

El 1878 va acabar la primera insurrecció cubana, però el 1895 va començar una nova guerra d'independència, seguida per un moviment similar a les Filipines el 1896. Els Estats Units van intervenir el 1898 a favor dels independentistes, i les derrotes espanyoles a Cavite i Santiago van obligar Espanya a renunciar a Cuba, les Filipines i Puerto Rico. Cuba va quedar sota tutela nord-americana, mentre que Filipines i Puerto Rico van passar a ser possessions dels EUA. Aquesta derrota va posar de manifest la debilitat econòmica d'Espanya i va sacsejar el sistema de la Restauració.

5.1 Industrialització

A Espanya no hi va haver una revolució industrial tan contundent com en altres països; les excepcions van ser Catalunya i algunes zones del nord, com Astúries i Biscaia, centrades en la mineria i la siderúrgia. La industrialització espanyola es va veure limitada per una agricultura endarrerida, la manca de consum intern i de capitals.

La construcció del ferrocarril, impulsada per inversions estrangeres (Llei de ferrocarrils de 1855), va suposar un pas cap a la modernització. A Catalunya la industrialització es va centrar en el sector tèxtil, amb innovacions com les màquines de vapor i les colònies industrials, que aprofitaven l'energia hidràulica i oferien serveis als obrers. La manca de carbó, mercats i matèries primeres va portar al proteccionisme per protegir la indústria catalana.

5.2 La societat i el moviment obrer

El liberalisme va substituir l'Antic Règim per una societat marcada per fortes diferències econòmiques. A Catalunya, la industrialització va crear una burgesia dominant i un proletariat que va iniciar la lluita per millorar les condicions laborals. Des de 1868, les idees de la Primera Internacional van impulsar el moviment obrer.

El 1870, el Primer Congrés Obrer Espanyol, dominat pels anarquistes, va marcar l'organització del sindicalisme. El 1888 Pablo Iglesias va fundar la UGT, vinculada al PSOE. A finals de segle, atemptats anarquistes a Barcelona van derivar en el procés de Montjuïc, amb detencions i condemnes severes sovint sense proves suficients.

6.1 Redreçament cultural a Catalunya

A principis del segle XIX va sorgir a Catalunya la Renaixença, un moviment cultural que recuperava la identitat catalana mitjançant temes locals i l'ús del català. Intel·lectuals i literats van revalorar la història i les institucions catalanes i es va defensar el dret civil propi.

6.2 Orígens i consolidació del catalanisme polític

El catalanisme polític va sorgir a partir de la recuperació cultural, el federalisme i l'anticentralisme carlí, reclamant l'autogovern previ a 1716. Valentí Almirall va liderar el moviment d'esquerres i va presentar el Memorial de Greuges l'any 1885. El 1892 la Unió Catalanista va elaborar les Bases de Manresa, defensant una Catalunya autònoma. Josep Torras i Bages va promoure un catalanisme conservador basat en el catolicisme, mentre el moviment guanyava influència i controlava institucions com l'Ateneu Barcelonès.