Espais naturals protegits i canvi climàtic a Catalunya i Espanya

Espais naturals protegits

Espais naturals protegits. Genèricament, un espai natural protegit està escassament modificat per l'acció humana i posseeix algun tipus de protecció.

Parcs nacionals o regionals: Àrees on els ecosistemes naturals estan poc alterats, posseeixen grans valors ecològics, estètics, educatius i científics. Un cop catalogada una zona com a parc, hi augmenta enormement el nombre de visitants, de manera que zones que haurien d'estar protegides per la seva fragilitat esdevenen les més freqüentades.

Parcs naturals: En aquests casos, el valor natural és compatible amb les activitats humanes, però exigeix una gestió estricta i un ús reglamentat, equilibrat i sostenible dels recursos.

Reserves naturals: Són espais en què es procura una protecció d'ecosistemes, comunitats o elements biològics que mereixen una valoració especial. La intervenció exterior hi hauria de ser mínima, restringida al personal científic.

Els espais protegits a Espanya

Els espais protegits a Espanya: La UNESCO va iniciar el projecte L'home i la biosfera, que tenia com a objectiu conciliar la necessitat d'un desenvolupament sostenible amb la possibilitat d'entendre el medi com un recurs natural. Amb aquesta finalitat es van seleccionar àrees representatives dels diferents hàbitats del planeta, tant ecosistemes terrestres com marítims. Aquestes àrees es coneixen com a reserves de la biosfera i tenen com a funció principal la conservació i la protecció de la biodiversitat. Espanya és un dels països d'Europa amb una major diversitat d'hàbitats, ecosistemes i espècies naturals.

Hi ha 15 parcs nacionals, 130 parcs naturals, 57 paisatges protegits, 121 reserves naturals i 230 monuments naturals. A Espanya hi destaquen les 644 ZEPA (zones d'especial protecció per a les aus), que suposaven que, l'any 2016, un 20% de la superfície total espanyola tenia algun nivell de protecció per als ocells.

Protecció paisatgística

La protecció paisatgística. El Conveni Europeu del Paisatge insta les diferents societats europees a definir els seus objectius de qualitat paisatgística de manera que serveixin com a referents per a les polítiques d'ordenació i planificació territorial, però també perquè siguin útils en la configuració de referents ciutadans i identitaris. La transformació d'un paisatge no ha de ser sempre intensa i degradant, i en els ambients més ben conservats s'hi pot trobar un nou equilibri ecològic estable.

Mesures de política ambiental

Mesures de política ambiental: La legislació espanyola obliga que, abans que s'aprovi i s'iniciï la construcció de grans obres públiques, es faci una avaluació d'impacte ambiental (EIA), és a dir, un estudi per analitzar les conseqüències que aquesta obra pot provocar al medi. Si l'EIA reconeix que la construcció altera de manera significativa el medi, les autoritats poden impedir-ne la realització o recomanar modificacions del projecte perquè l'impacte ambiental sigui menor. Certes empreses i activitats econòmiques estan obligades a fer auditories ambientals.

Canvis en els paisatges

Els canvis en els paisatges: Tal com es reconeix des de l'Observatori del Paisatge de Catalunya, el creixement econòmic, la generalització del model de vida urbà i la integració de Catalunya dins els fluxos globals han provocat grans transformacions en el territori català durant els darrers anys. Les ciutats han sofert notables processos de rehabilitació, millores urbanes i transformacions considerables que han canviat radicalment la seva fesomia. Aquest conjunt de canvis operats en el territori ha implicat una modificació substancial dels nostres paisatges. El Consell d'Europa va aprovar, l'any 2000, el Conveni Europeu del Paisatge, que considera els paisatges "un component important de la qualitat de vida de les poblacions".

Endreçant els paisatges de Catalunya

Endreçant els paisatges de Catalunya. El Conveni Europeu del Paisatge insta les diverses societats europees a definir uns objectius de qualitat paisatgística. Objectius de qualitat paisatgística per a Catalunya:

• Uns paisatges ben conservats, gestionats i ordenats
• Tranquil·litat
• Heterogenis
• Endreçats i harmònics
• Respectuosos
• Gaudits
• Uns paisatges vius i dinàmics
• Paisatges que mantinguin i potenciïn els seus referents i valors
• Atenguin la diversitat social

Pla Estratègic dels Espais Naturals Protegits

El Pla Estratègic dels Espais Naturals Protegits de Catalunya: Actualment el sistema d'espais naturals protegits a Catalunya depèn de la legislació catalana, espanyola i europea. En aquesta comunitat hi ha un parc nacional (Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). Més del 30% del territori de Catalunya té alguna o altra figura de protecció.

El Pla Estratègic dels Espais Naturals Protegits de Catalunya (2014-2024) consta de dues fases. La primera fase del pla (2014-2017) preveu l'aprovació de tres nous parcs naturals: Capçaleres del Ter i del Freser, el del Montsec i el de les Muntanyes de Prades. Una segona fase (2018-2024) se centrarà en la incorporació d'altres espais que millorin la representativitat i la distribució territorial dels espais de protecció natural específica.

El canvi climàtic

El canvi climàtic és la modificació del clima que experimenta el planeta en relació amb l'estat del temps a nivell global. Al llarg de la història del nostre planeta aquests fenòmens han anat variant de manera natural; això vol dir que, certament, sempre hi ha hagut canvis climàtics.

El canvi climàtic d'origen humà. Els éssers humans són un dels agents que poden influir sobre el canvi climàtic. Per referir-se al canvi climàtic d'origen humà, s'utilitza també l'expressió canvi climàtic antropogènic. Les accions humanes d'avui no solament estan condicionant el clima a llarg termini sinó també en el futur més pròxim.

Efecte d'hivernacle i escalfament global

L'efecte d'hivernacle i l'escalfament global: L'energia solar escalfa la superfície terrestre, que retorna a l'espai exterior una part d'aquesta energia, mentre que la resta és retinguda pels gasos de les capes superiors de l'atmosfera, i això provoca l'escalfament. És el que anomenem efecte d'hivernacle. De fet, sense aquest efecte la temperatura mitjana a la Terra seria d'uns -22 °C; gràcies a l'efecte d'hivernacle, la temperatura mitjana actual és d'uns 14 °C. El fet preocupant és que, en els darrers anys, la proporció dels gasos que provoquen aquest efecte (CO2, metà i clorofluorocarbonats o CFC, entre d'altres) s'ha elevat enormement, de manera que impedeix que part de l'energia que emet la superfície de la Terra surti cap a l'espai exterior. Com a conseqüència, puja la temperatura de l'atmosfera i s'origina un procés d'escalfament global i de canvi climàtic.

Escalfament global i oceans

L'escalfament global i els oceans: L'augment global de la temperatura té un efecte directe sobre els oceans. La temperatura mitjana dels oceans ha augmentat. Això, juntament amb l'augment de la temperatura de l'aire, provoca el desglaç de grans plaques glacials a les zones àrtica i antàrtica, així com de les glaceres terrestres. Les prediccions indiquen que, si no canvien les condicions, abans de 2050 el volum de les glaceres haurà disminuït més d'un 60%.

Amb l'augment de la temperatura global, l'aigua dels oceans tendeix a expandir-se i a reduir la seva enorme capacitat d'absorció de CO2, a més d'afectar ecosistemes bàsics com ara el de les algues, que estan a la base de la cadena tròfica dels animals marins. L'augment de la temperatura dels oceans pot transformar totalment no només el ritme i la força dels corrents sinó també la seva influència als continents.

Abast del canvi climàtic

Abast del canvi climàtic: La natura per si mateixa també provoca episodis d'escalfament global (a causa d'erupcions volcàniques, que llançen a l'atmosfera milions de tones de cendres i gasos) i de canvi climàtic. La diferència, però, és que ara la causa essencial és l'acció humana i el ritme accelerat impedeix a la natura la regeneració natural dels gasos.

Destrucció del paisatge

La destrucció del paisatge: Els paisatges són dinàmics i evolucionen de manera natural; moltes accions dels éssers humans hi introdueixen elements que distorsionen aquella dinàmica fins a destruir-los.

• La pluja àcida: Aigua de pluja amb major acidesa. Es produeix quan les emissions de sofre i nitrogen es mesclen amb el vapor d'aigua de l'aire provocant solucions diluïdes d'àcid sulfúric i nítric. Altera la vegetació, sòls, aigües i edificis. Els principals problemes causats són l'acidificació del sòl, de les aigües superficials i dels aqüífers, i la corrosió d'edificis, monuments i construccions.
• El desboscament: Actualment, el desboscament afecta, a escala mundial, uns 130.000 km² l'any. Això incrementa al voltant d'un 20% les emissions de CO2 que els arbres talats haurien frenant per mitjà del procés de fotosíntesi si haguessin estat conservats.
• L'erosió i la desertificació: Una de les conseqüències més evidents és l'erosió que, al seu torn, genera desertificació o degradació del sòl i pèrdua de recursos ecològics. Espanya és el país de la UE amb un índex de desertificació més alt, cosa que s'ha agreujat pel canvi climàtic.
• Els incendis forestals: Són una de les causes principals de destrucció dels paisatges. La sequedat dels estius mediterranis genera un gran dèficit de precipitacions; les altes temperatures i la manca d'humitat són factors per si mateixos perillosos que, a més, potencien que la vegetació llenyosa s'assequi encara més i esdevingui un combustible òptim.
• L'abandonament de les explotacions agràries: L'abandó d'explotacions no rendibles ha fet augmentar la quantitat de zones boscoses i, cosa més greu encara, la disminució de població i d'activitats rurals que en feien el manteniment, ja fos per mitjà de la pastura o de la recollida selectiva de llenya.
• L'augment de les segones residències i l'ús de vehicles tot terreny: Ha fet créixer el risc d'incendis per descurança o per accident.

L'empremta ecològica

L'empremta ecològica: L'anomenada empremta ecològica és un indicador de sostenibilitat que resumeix, per a cada individu, quina és l'àrea necessària per produir els recursos que utilitza i per assimilar els residus que genera. La biocapacitat mitjana del planeta per habitant s'ha estimat en 1,7 ha, és a dir, a cadascun dels més de 7.300 milions d'habitants li correspondrien 1,7 ha per tal de satisfer totes les seves necessitats durant un any. Malgrat això, cada ésser humà està gastant una quantitat mitjana de 2,9 ha, de manera que, a nivell global, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre.