L'Esmorzar Campestre (Manet): Anàlisi de l'Obra Escandalosa

L'Esmorzar Campestre (Le Déjeuner sur l'herbe)

Fitxa Tècnica de l'Obra

• Autor: Édouard Manet (1832-1883)
• Any de realització: 1863
• Estil: Realisme
• Gènere i tema: Figura humana i paisatge / Temàtica realista
• Material i tècnica: Oli sobre llenç
• Dimensions: 264 x 208 cm.
• Ubicació: Museu d’Orsay, París, França

Context Històric i Recepció (1863)

L’esmorzar campestre, del pintor realista francès Édouard Manet, fou pintat i mostrat per primera vegada al Saló dels Rebutjats de 1863. L'obra mostra la reconstrucció d'una escena anecdòtica viscuda pel pintor, segurament durant una excursió a Argenteuil.

En ella podem veure una escena protagonitzada per un grup de joves burgesos en un ambient molt diferent al rigorós context social habitual, motiu pel qual l’obra fou enèrgicament criticada i titllada d’escandalosa, obscena i vulgar.

Per a Manet, el motiu i el tema no tenen importància intrínseca; els pinta precisament per deixar constància de la llibertat de l'artista a l'hora de triar. Per això, el quadre ha estat considerat una declaració de principis per part de l'art del seu temps: d'ara endavant, els artistes, i no els seus comitents, triaran els seus temes.

Anàlisi Denotativa: Descripció i Tècnica

L’esmorzar campestre és una pintura de dimensions considerables que mostra un grup de quatre personatges esmorzant a l’aire lliure en un clar d'un bosc:

• Dos homes joves vestits a la manera de dandis.
• Dues dones, una completament nua amb el grup dels homes i una altra lleugerament vestida en segon terme.

Aspectes Tècnics Destacats

L'obra destaca tècnicament per diversos motius:

• Aplicació de la pintura: Grans i denses pinzellades planes mancades de profunditat.
• Contrast: Fortíssim contrast entre els plans lluminosos (gairebé blancs) i els foscos (pràcticament negres).
• Il·luminació: Dura i artificial, fins al punt que se sospita que la pintura estigui basada en una fotografia o muntatge de fotografies d'estudi.
• Composició: Tensa i desequilibrada, amb la piràmide descentrada formada pels quatre personatges i un fons excessivament pla i poc profund, de nou molt artificial.

Cromàticament, malgrat el clar protagonisme del blanc i el negre, també abunden els colors intensos:

• El blau de la tela del racó esquerre.
• Els ataronjats i vermells de les fruites.
• El verd maragda de l'herba en el clar del fons.
• Els ocres daurats de l'últim terme.

Anàlisi Connotativa: Realisme Provocador

La pintura de Manet, un realista convençut, pot ser qualificada com a tal només si la considerem d'un realisme provocador. No busca mostrar les tensions socials (a la manera de Daumier), sinó tot el contrari: mostrar una escena perfectament anecdòtica com si es tractés d'un fet transcendent, gairebé històric.

Així, el quadre de Manet esdevé una declaració de principis per part del pintor: l'artista pinta el que desitja, més enllà del tema i del gust dels seus clients.

No és estrany que una pintura així causés irritació i controvèrsia, ja que no només s'atrevia a parafrasejar en clau 'moderna' pintures clàssiques (per exemple, El concert campestre de Giorgione), sinó que a més es permetia desafiar l'ordre establert, pintant en un gran format (reservat habitualment als temes 'seriosos') una escena quotidiana i, a ulls de molts, també indecorosa.

Personatges Reconeixibles

L'obra trenca amb els cànons habituals i ens mostra a uns personatges reconeixibles:

• La noia nua és la model preferida del pintor, Victorine Meurent.
• Els homes vestits de dandi són el germà de Manet, Gustave, i el seu cunyat, l’escultor holandès Ferdinand Leenhoff.

Relacions i Influències de l'Obra

En aquest quadre en concret, Manet pren com a referència:

• El concert campestre de Giorgione.
• Les escenes galants de la pintura rococó (per exemple, Watteau).

D’altra banda, el deute tècnic del pintor amb Goya va ser sempre reconegut pel mateix Manet. Naturalment, com a realista, Courbet es troba entre els referents més clars.

Influència en l'Art Posterior

Pel que fa a les influències exercides, cal destacar el pes que Manet va tenir en els pintors impressionistes i posteriors, especialment en:

• Degas
• Morisot
• Tissot
• Monet
• Picasso
• Matisse

Aquests últims pintaren les seves pròpies versions de l’escena.