Esglésies i monuments emblemàtics de París

Església de la Madeleine: Fitxa tècnica: Títol (Església de la Madeleine); Autor (Pierre Alexandre Vignon); Cronologia (S.XIX); Tipologia (església); Material (pedra); Estil (neoclàssic/neobarroc); Localització (París). Biografia de l'autor: L'actual església de la Madeleine va ser construïda per Vignon, un dels principals arquitectes neoclàssics de França. L'any 1806, Napoleó li va encarregar la realització d'un temple laic dedicat a la Glòria dels soldats. Posteriorment, va esdevenir l'embrió de l'església de la Madeleine. A l'interior del temple destaquen les tres cúpules.

Descripció formal: L'església s'eleva, a la manera d'un temple clàssic, sobre un podi al qual s'accedeix per una àmplia escalinata. És un temple perípter monòpter de planta rectangular. El pòrtic octàstil està presidit per columnes corínties de 20 m d'alçada, un entaulament amb un arquitrau de tres platabandes, fris amb decoració en relleu i la inscripció, i un frontó triangular amb ornamentació escultòrica que tenia una funció religiosa. El sostre es tanca amb una coberta de dos aiguavessos. L'interior de l'edifici s'estructura en una única nau amb un absis semicircular. L'espai es divideix en tres trams quadrats coronats per cúpules.

Entorn i integració urbanística: L'església de la Madeleine es troba en un dels extrems de la Place de la Concorde. Aquesta plaça es troba situada en un dels eixos urbanístics principals de París. Funció i significat: En el seu projecte original, la Madeleine era una església, però, arran dels esdeveniments produïts durant la Revolució Francesa, l'edifici fou transformat en el temple de la Revolució, per la seva proximitat a la Place de la Concorde, lloc on havien estat guillotinats Lluís XVI i la seva esposa Maria Antonieta. Posteriorment, amb l'arribada al poder de Napoléon, va passar a tenir una funció commemorativa. A partir del 1842, quan aquest ús cívic es traslladà a l'Arc de Triomf, recuperà la funció religiosa originària com a església consagrada a Santa Maria Magdalena.

Eros i Psique: Fitxa tècnica: Títol (Eros i Psique); Autor (Antonio Canova); Cronologia (S.XVIII); Tipologia (escultura exempta); Material (marbre); Mides (1,55x1,68 m); Estil (neoclassicista); Tema (mitològic); Localització (Museu del Louvre). Biografia de l'autor: Antonio Canova va ser l'escultor de més èxit del neoclassicisme. Descripció formal: Canova mostra l'ideal de bellesa masculina i femenina de l'època. Els dos cossos juvenils tracen una aspa, determinada per les ales del déu grec, el centre del qual passa entre els llavis dels dos amants. Aquest instant del petó, Canova l'enquadra en un cercle format pels braços de Psique i el cos de la seva estimada. L'escultor aconsegueix que l'espectador, inconscientment, entri la mirada i l'atenció en aquest punt focal. L'autor aconsegueix una obra plena de tendresa. Tractament acurat del material. Canova va aconseguir transformar la duresa del marbre en una textura suau i delicada polint amb pedra volcànica l'obra acabada i banyant-la en calç i àcid. Té realisme anatòmic. L'obra no està policromada.

Temàtica: L'escultura reflecteix el final de la història mitològica narrada per l'escriptor llatí Apuleu. Psique va acostar una llàntia de llum al rostre d'Eros per veure'l, ja que tenia curiositat, però una gota d'oli va caure en la seva cara i es va despertar. En aquell moment, Psique va marxar corrents per recórrer a un oracle de Venus, per recuperar el seu amor.

Torre Eiffel: Fitxa tècnica: Títol (Torre Eiffel); Autor (Alexandre Gustave); Cronologia (S.XIX); Tipologia (monument commemoratiu); Material (ferro forjat); Estil (arquitectura de ferro); Localització (Champs de Mars). Biografia de l'autor: Alexandre Gustave va ser un enginyer i arquitecte francès que va utilitzar els seus coneixements per elaborar arriscades construccions metàl·liques, com per exemple ponts, o l'espectacular torre que porta el seu nom i que s'ha convertit en el símbol més conegut de París. Entorn i integració urbanística: La torre Eiffel és el monument més alt de París.

Descripció formal: És una enorme estructura metàl·lica feta amb més de 18.000 peces de ferro encreuades i cargols, amb una alçada de 324 m; els 24 últims corresponen a l'antena de ràdio que s'hi va afegir posteriorment. La forma piramidal de la torre, dividida en quatre parts separades per tres plataformes, potencia la sensació de verticalitat. El primer bloc arriba fins a una alçada de 57 m i fa les funcions de base. Aquesta estructura de planta rectangular la formen quatre grans pilars inclinats que descansen damunt de vuit gats hidràulics cadascun i que estan units per mitjà de quatre arcs. Damunt d'aquesta planta rectangular s'aixequen unes altres quatre potes amb una lleugera inclinació cap endins, fins a una alçada de 115 m, on hi ha la segona plataforma. La curvatura iniciada al pis inferior fa que els pilars es trobin i que arribin fins a un mirador situat a 274 m d'alçada. Els quatre costats són idèntics. Aquesta característica va ser vista conceptualment com un prototipus de la simetria. Al seu interior hi ha escales i ascensors que permeten l'ascens i descens dels visitants, restaurants, magatzems i botigues, i fins i tot un museu, situat a les dues plataformes inferiors.

Funció, contingut i significat: La segona revolució industrial va facilitar el fet que a mitjan del segle XIX s'organitzessin, a diferents ciutats del món, exposicions universals. La torre Eiffel també va ser concebuda amb l'objectiu de ser el símbol de l'Exposició Universal de París, celebrada l'any 1889 en commemoració del centenari de la Revolució Francesa. En l'època, la torre Eiffel no va tenir gaire acceptació, i un gran nombre d'intel·lectuals, polítics i enginyers la van rebutjar. Malgrat tot, ha esdevingut actualment el símbol de París i fins i tot de França.