L'Església de la Magdalena de París: Arquitectura Neoclàssica

L'Església de la Magdalena de París

Obra arquitectònica de Bartolomé Vignon (1763-1828).

Napoleó, entre els anys 1806 i 1842, va decidir aixecar a París un temple cívic dedicat a la Fama, en honor del seu exèrcit, en un lloc on s'havia projectat construir una església dedicada a Maria Magdalena. Amb aquest propòsit, va escollir un projecte de l'arquitecte Vignon l'any 1806, basat en el temple romà de la Maison Carrée de Nimes. La construcció es va perllongar fins a l'any 1842, en què va ser consagrat com l'Església de la Madeleine, perdent així el sentit de temple laic que li volia donar Napoleó.

Anàlisi Material

Es tracta d'un temple cristià construït en pedra.

Estil: Neoclassicisme

A mitjan segle XVIII a Europa, l'arquitectura barroca entra en un procés de cansament pel recarregament de les seves formes i busca la simplicitat, l'equilibri i el repòs. Aquest cansament porta a l'aparició d'un estil artístic nou: el Neoclassicisme.

L'oposició i el cansament cap a l'arquitectura barroca fa que es busquin els models en l'Antiguitat Clàssica: l'art romà, però sobretot el grec, seran exemples a imitar, d'aquí el terme de Neo (nou) classicisme.

Anàlisi Formal

Elements Constructius

• La planta és de creu llatina i inspirada en els models romans i bizantins.
• Igual que les solucions constructives de la planta, l'alçat està inspirat en els models romans i bizantins.
• El temple s'aixeca sobre un gran podi, igual que els temples clàssics. A l'entrada, mitjançant una escalinata que dóna a un pòrtic octàstil.
• El temple és perípter (està envoltat de columnes) i amfipròstil (té pòrtics de columnes en tots els seus fronts).
• Sobre el podi s'assenten les enormes columnes corínties (descriure l'ordre corinti) i sobre les columnes va un entaulament (arquitrau dividit en tres parts iguals, fris corregut i esculpit amb escenes religioses i la cornisa).
• L'edifici es cobreix a dues aigües, rematat amb dos frontons. En el principal destaca l'escena del Judici Final, obra de l'escultor Lemaire.

Exterior

L'exterior presenta l'aspecte del temple clàssic que combina aspectes característics de l'art romà (podi, escalinata d'accés, ordre corinti) i de l'art grec (la columnata exempta en lloc d'adossada al mur). Desapareix el model d'església creat en l'Edat Mitjana, dotat de façana vertical amb dues torres laterals.

És una arquitectura principalment arquitravada, ja que utilitza columnes i entaulaments. La massa es disposa horitzontalment i dóna lloc a pressions que actuen verticalment. Els suports són les columnes i el mur.

Arquitectura Tectònica

És una arquitectura tectònica, ja que busca un equilibri entre les línies verticals de les columnates i les horitzontals del podi, l'entaulament i l'escalinata.

Espai Interior

L'espai interior es divideix en trams quadrats, separats per grans columnes corínties i coberts per cúpules sobre petxines.

Il·luminació

L'església està col·locada de manera que el sol la il·lumini en la seva totalitat.

Bellesa i Harmonia

L'arquitecte busca la bellesa clàssica en l'ordre, el nombre i la proporció, donant lloc a un equilibri i harmonia.

Factors que van influir en el Neoclassicisme

• El descobriment de les ruïnes d'Herculà i Pompeia, ciutats sepultades pel Vesuvi, que van treure a la llum aspectes totalment ignorats de l'art romà.
• El descobriment dels temples grecs de Paestum (Sicília) que van posar al descobert l'ordre dòric grec i van revolucionar les idees renaixentistes sobre els ordres arquitectònics.
• Els estudis teòrics sobre l'art de l'Antiguitat que van portar a la publicació d'obres com la Història de l'Art en l'Antiguitat de l'alemany J. Winckelmann, on defineix com la suprema aspiració estètica l'ideal artístic clàssic. Els tractadistes preconitzen l'ideal grec com a punt de partida de tota bellesa.

Així doncs, l'arquitectura grega i romana serà el model fonamental del Neoclassicisme, amb la incorporació de cúpules i espais circulars inspirats en el Panteó de Roma i en les grans cúpules del Renaixement i del Barroc.

Cronològicament, el Neoclassicisme s'inicia en la segona meitat del segle XVIII i la seva fase culminant d'expansió per tot Europa, i fins i tot pels EUA d'Amèrica, és la que va des de principis del XIX fins a 1830.

El país on l'arquitectura neoclàssica es va manifestar de forma més rica va ser a França.

Aproximació Històrica i Context

El Neoclassicisme va ser un estil artístic que es va identificar més clarament amb els ideals de la Il·lustració, sobretot perquè homes il·lustrats van criticar el gust rococó (exageració del Barroc) en considerar-lo un art sensual i frívol, expressió de la decadència moral i vital de l'aristocràcia. L'art per als il·lustrats ha de contribuir a canviar el món, reflectint models de conducta, exaltant virtuts com l'abnegació, el sacrifici, la noblesa de sentiments, la fidelitat a les pròpies idees.

El Neoclassicisme connecta amb els ideals de la Revolució Americana i Francesa, expressats en les respectives declaracions de drets de l'home. Per això, no és d'estranyar que sigui a la França napoleònica i als EUA d'Amèrica on l'arquitectura neoclàssica té una influència més important.

Diversos arquitectes es van comprometre en les empreses napoleòniques per eternitzar la glòria terrenal de l'emperador. Es tracta de diversos arcs de triomf que tornen a posar de moda el vell costum romà. El més important és el gegantí Arc de l'Estrella, d'una sola obertura, que és el més gran del món, obra de Chalgrin.