Església de la Madeleine i altres obres d'art neoclàssiques

Església de la Madeleine

Edifici: Església de la Madeleine

Autor: Pierre Alexandre Vignon (1763 - 1828), Jean-Jacques Marie Huvé (1783 - 1852)

Cronologia: 1806 - 1842 (segle XIX)

Tipologia: església

Material: pedra

Estil: neoclàssic (per fora) i neobarroc (per dins)

Localització: París (França). L’església s’eleva, a la manera d’un temple clàssic, sobre un podi al qual s’accedeix per una àmplia escalinata.

La seva tipologia correspon a la d’un temple perípter monòpter de planta rectangular.

El pòrtic octàstil està presidit per columnes corínties de 20 m d’alçada.

Hi ha un entaulament amb tres platabandes, un fris amb decoració en relleu i la inscripció D. O. M. SVB. INVOC. S. M. MAGDALENAE.

El sostre es tanca amb una coberta de dos aiguavessos.

L’interior s’estructura en una única nau amb un absis semicircular al presbiteri.

L’espai es divideix en tres trams quadrats coronats per cúpules sobre petxines, i que descansen damunt quatre parells de columnes corínties.

Els alts relleus decoren el frontó, que representen el Judici Final, amb la figura de Crist a l’espai central, flanquejat per l’arcàngel. Sant Miquel i, a l’esquerra, Maria Magdalena, representada com a dona pecadora simbolitza el penediment.

L’església de Madeleine es troba en la place de la Concorde. Aquesta plaça es troba situada en un dels eixos urbanístics principals de París.

Eros i Psique

Autor: Antonio Canova (Possagno, 1757-1822)

Cronologia: 1787-1793

Tècnica: escultura exempta

Mides: 1,55x1,68 m

Estil: neoclàssic

Tema: mitològic

Localització: Musée du Louvre (París)

Ideal de bellesa masculí i femení.

Els dos cossos juvenils tracen una aspa, determinada per les ales del déu grec el centre de la qual passa entre els llavis dels dos amants.

Aquest instant fugisser del petó l’enquadra en un cercle format pels braços de Psique, que abraça el cap del seu estimat, i els d’Eros, que envolten i agafen el cap i el cos de la seva estimada.

L’escultor aconsegueix que l’espectador, inconscientment, centri la mirada i l’atenció en aquest punt focal.

L’autor aconsegueix una obra plena de tendresa.

Canova va aconseguir transformar la duresa del marbre en una textura suau i delicada polint amb pedra volcànica l’obra acabada i banyant-la en calç i àcid.

Gràcies a aquest acabat, aconseguí una intensa sensació de realisme anatòmic.

L’obra no està policromada

Eros, déu de l’amor, es va enamorar de Psique, la bella i capriciosa filla d’un rei d’Àsia, i per seduir-la Eros va construir un palau on es trobaven cada nit sense que Psiques sabés qui era el seu amant ni li pogués veure el rostre.

Un dia encuriosida, va acostar una llàntia al seu amant mentre dormia però se’n va desprendre una gota d’oli i va caure sobre Eros, que es despertà i en veure descoberta la seva identitat, va fugir. Desolada Psique va recórrer a un oracle de Venus. Per recuperar el seu amor li va imposar 3 condicions: l’última de les quals consistia a recollir l’atuell de Prosèpina que contenia el secret de la bellesa. Encuriosada va obrir l’atuell: Aquesta acció va ser castigada amb un son profund del qual no es despertaria fins que Eros la besés.

El jurament dels Horacis

Autor: Jacques-Louis David (París,1748-Brussel·les, 1825)

Cronologia: 1784

Tècnica: oli sobre tela

Mides: 3,30 x 4,25 m

Estil: neoclàssic

Tema: literari

Localització: Musée du Louvre (París)

Gran equilibri en tota la composició.

Perfecta integració de les figures dins de l’espai arquitectònic i assigna a cada figura una de les tres arcades del fons.

Claredat expositiva.

Estil depurat i subordina el color al dibuix, té molta cura de perfilar.

Modelatge anatòmic perfecte.

Prioritza la línia recta en personatges masculins i la línia ondulada en els femenins.

Al cromatisme, predominen les tonalitats grises, ocres i vermelles. Colors foscos per al fons i els clars per les figures. El vermell s’utilitza en les tres parts del quadre.

Llum tènue, entra des de l’esquerra sense que hi hagi cap focus visible.

David evoca el moment en què els tres germans Horacis (fills de Roma) juren davant el seu pare que combatran fins a la mort contra els tres guerrers de la ciutat veïna d’Alba Longa, els germans Curiacis, per decidir quin bàndol serà el vencedor de la guerra pel control de la Itàlia central. A la dreta, apareixen tres dones ploroses: De blanc, Camil·la. Al seu costat, Sabina. Al fons, la mare dels germans Horaci amb els dos fills de Sabina.

La llibertat guiant el poble

Autor: Delacroix

Cronologia: 1830 (segle XIX)

Tècnica: oli sobre tela

Mides: 2,60 x 3,25 m

Estil: romàntic

Tema: al·legòric i històric

Localització: Musée de Louvre (París)

Delacroix estructura la composició a partir d’un triangle en què la bandera tricolor de França ocupa el vèrtex superior i els cossos morts ocupen la base.

La figura femenina esdevé l’eix central en relació amb el qual es distribueixen els altres personatges.

Un aspecte molt remarcable d’aquesta pintura és la gran mobilitat a l’escena.

Al fons s’intueix la silueta d’alguns edificis de París, així com les dues torres de Notre-Dame.

Cromàticament, l’obra està dominada per tonalitats fosques i ocres. Trenca aquesta monotonia amb la inclusió dels colors de la bandera francesa: blanc, vermell i blau.

Aquests colors són il·luminats per un focus irreal que l’artista disposa expressament per destacar aquestes zones.

La llum crea un dinamisme intern que reforça el caràcter abrandat al quadre.

Aquest quadre transforma en al·legoria els fets revolucionaris que es van produir a París l’any 1830. Hi ha representades classes i categories socials diferents: la burgesia, personificada en la figura que porta barret de copa alta i que agafa un fusell; la classe menestral, amb camisa blanca, un barret amb l’escarapel·la i un sabre a la mà dreta; els joves, que simbolitzen el canvi futur, armats amb pistoles. Guiant tots aquests personatges hi ha una figura femenina mig nua i armada amb un fusell, que fa onejar la bandera tricolor. És la personificació de la llibertat. Se li va atribuir un caràcter commemoratiu a l’obra.

Els tres de maig de 1808

Autor: Francisco Goya

Cronologia: 1814

Tècnica: oli sobre tela

Mides: 2,68 x 3,47 m

Estil: neoclàssic - romàntic

Tema: històric - al·legòric

Localització: Museo del Prado (Madrid)

La composició s’articula en dos grups: A l’esquerra una filera de persones que ha estat, és o serà executada. A la dreta, l’escamot de soldats arrenglerats en diagonal. La llum que ilumina els personatges de l’esquerra i deixa en la penombra els soldats de la part dreta. La figura amb els braços oberts que sembla encarar-se als soldats: Esdevé el focus central de l’obra. Goya descriu l’expressivitat dels personatges: A partir d’escorços violents i amb una sàvia descripció de les actituds: por horror, resignació, heroisme. Els soldats francesos semblen autòmats, figures no humanes que representen màquines de matar. La gamma cromàtica és força reduïda: Ocre, negre, blanc, groc i vermell. Goya escriu al cardenal Lluís de Borbó per oferir-se a “perpetuar per mitjà de pinzell les més notables i heroiques accions o escenes de la nostra gloriosa insurrecció contra el tirà d’Europa”, referint-se a Napoleó. L’acció se situa a la muntanya del Príncipe Pío de Madrid des d’on és visible: La caserna del Conde-Duque, l’arquitectura del qual es dibuixa al fons de la composició. La inclusió en l’escena d’una dona i d’un frare és tret de versemblança, perquè les dones s’havien afegit a la lluita i van ser també víctimes de la repressió. I perquè aquella nit va ser afusellat l’eclesiàstic Francisco Gallego y Dàvila. La figura de l’home amb els braços en creu es relaciona amb la crucifixió de Jesús. Alhora que els colors groc i blanc símbols del papa, simbolitzen l’Església. La llum → metàfora de l’assistència divina als represaliats. No se sap quina va ser la funció dels quadres pintats per Goya possiblement per commemorar el Dos de Maig.

La Revolució Francesa (1789) i la Revolució Industrial van endegar els processos de transformació política, econòmica i social que es van desenvolupar al llarg del segle XIX. La Revolució Francesa va suposar el triomf de la burgesia mentre que la Revolució Industrial afavoreix l’aparició d’una nova figura el proletari. En molts llocs d’Europa i a les colònies americanes neix una consciència nacionalista. La consolidació de la classe burgesa i el procés d’industrialització van provocar un augment notable dels transports i l’aparició de noves formes d’energia. La població va créixer considerablement. Aquest creixement demogràfic fou el resultat de factors diversos: retrocés de la mortalitat, augment de la producció d’aliments, progrés de la higiene i de la medicina. D’altra banda els problemes derivats de la societat industrial van generar el sorgiment de noves doctrines socials, com el socialisme i l’anarquisme, i moviments reivindicatius i revolucionaris.

Localització i evolució artística

==Nuclis bàsics de tot aquest període són les ciutats → Roma i París. París durant tot el període romàntic va esdevenir:El lloc de referència obligat de l’art europeu.El Neoclassicisme es va desenvolupar en paral·lel a la Il·lustració i va coexistir amb la fi del Rococó. Els límits cronològics dels dos moviments són poc clars i els trobem barrejats en artistes d’una mateixa època.
Neoclassicisme: característiques generals==L’interès per l’antiguitat grecoromana, pel model polític republicà, per les teories filosòfiques del món clàssic.El Neoclassicisme va ser:::Una reacció contra els excessos del Barroc i del Rococó...L’art neoclàssic basat en els models grecs:::Que es consideren superiors, més purs que els del món romà//Equilibri i l’harmonia ideal de les formes clàssiques...L’art neoclassicista, o s’ha d'entendre com una simple imitació del món romà, sinó:Com la revisió o l’adaptació d’aquest model al món del segle XIX...La necessitat d’ajustar-se a unes normes establertes per les acadèmies:Va ser un tret fonamental del Neoclassicisme.
idealització de l’escultura neoclàssica==Equilibri i proporcionalitat..Escultura més harmoniosa, basada en els models de l’antiguitat. La temàtica mitòlogica és omnipresent en l’escultura neoclàssica. Els materials escultòrics més habituals són El marbre i el bronze → deixant de banda la fusta... D’una banda el fet que la monarquia, la alta noblesa i l’Església deixessin de ser els únics clients i la irrupció en el mercat de l’art d’una burgesia de gustos més posaics va comportar Un canvi substancial en l’escultura. Escultors més destacats → Antonio Canova.
L’ordre i la fredor de la pintura neoclàssica==La pintura neoclàssica es va inspirar en::L’ordre i l’equilibri de l’antiguitat...Tres característiques principals:::Aplicació estricta de la perspectiva lineal.//Predomini del dibuix sobre el color.//Predilecció per la temàtica del món clàssics.. iEls temes tractats → clàssics, històrics i mitològics.
principals pintors → Ingres i sobretot David.