Església de la Madeleine: Història, Arquitectura i Simbolisme

Context històric

Els revolucionaris francesos van prendre com a model els antics valors de Grècia i Roma per enderrocar la fastuositat del Rococó, l'art dels salons aristocràtics. Era, doncs, la reacció profunda contra la frivolitat de l'art i la moral de principis de segle. L'actual edifici l'encarregà Napoleó a Pierre Vignon l'any 1806 amb la voluntat de construir un temple a la glòria dels exèrcits francesos (La Grande Armée), i Vignon va destruir una construcció anterior atribuïda a l'arquitecte Pierre Constant d'Ivry (1698-1777). A l'època revolucionària, havia estat considerat el Temple de la Revolució i havia tingut una localització preferent al costat de la Place de la Concorde, on havien estat guillotinats Lluís XVI i la seva esposa Maria Antonieta.

Anàlisi formal

Exteriorment, a manera de temple clàssic, és octàstil, perípter, amb columnes d'ordre corinti. Com a element de suport, aquestes columnes corínties, de 20 metres d'alçada, s'aixequen damunt un podi de 7 metres, salvat per una amplíssima graonada de 28 graons, situada a la façana principal. Quant a la decoració exterior, cal destacar-ne la temàtica religiosa present en el fris i en els frontons, i cal subratllar-ne el tema del Judici final en el frontó de la façana. Una porta de bronze amb baixos relleus inspirats en els deu Manaments ens condueix a l'interior. El joc racional de línies verticals de les columnes amb l'horitzontalitat de l'enteulament configura a l'edifici un equilibri grandiloqüent.

Exteriorment, les columnes són d'ordre corinti amb base, fust estriat i capitell amb fulles d'acant. Un mur delimita l'espai interior, en el qual trobem pilars i gegantines columnes corínties, que suporten el pes d'un sostre voltat. L'enteulament és amb una coberta a dues aigües a l'interior, i exteriorment una estructura voltada configurada per trams quadrats amb tres cúpules sobre petxines. Interiorment és una enorme i obscura cel·la decorada amb marbre, daurats i escultures que produeix als ulls de l'espectador efecte de raresa, nuesa i fins i tot rebuig. Al final d'aquesta llarga nau voltada amb cúpules sobre petxines localitzem un absis decorat amb un fresc on Crist i la Magdalena són acompanyats per personalitats històriques del temps de Napoleó.

Estil i influències

L'estil d'aquesta obra és el Neoclassicisme. L'arquitecte fou Pierre Vignon (1763-1828), un dels arquitectes neoclàssics que més recupera o imita el passat clàssic. L'aspecte que influeix decisivament en la formació de l'estil neoclàssic és l'impacte i l'autèntica passió produïda pels descobriments arqueològics de les ruïnes d'Herculà i Pompeia i el redescobriment a mitjans de segle de monuments grecs. Un clar exemple d'aquesta passió pel món clàssic el podem trobar en La Madeleine. Té l'aspecte exterior d'un temple clàssic i en ella es combinen elements (columnes, ordre, frontons, etc.) característics de l'arquitectura grecoromana, confirmant que el Neoclassicisme és l'estil iniciat en temps de Lluís XV i Lluís XVI, però durant l'època de la Revolució arribà a la màxima expressió.

Els revolucionaris francesos van prendre com a model els antics valors de Grècia i Roma per enderrocar la fastuositat del Rococó. Era, doncs, la reacció profunda contra la frivolitat de l'art i la moral de principis de segle. A l'època napoleònica, l'art neoclàssic pren un tret molt més classicista i es constitueix el que anomenem l'Estil Imperial. Napoleó, amb aquest retorn a l'antiguitat de llenguatge racionalista, ordenat i geomètric, transmetia ideals seriosos de justícia, honor i patriotisme. L'època de Napoleó és la més fecunda pel que fa a construccions classicistes i és evident la intenció d'identificar Napoleó amb els emperadors romans. Posteriorment, al segle XIX, la crisi religiosa, les revolucions liberals i econòmiques van suposar el triomf del Romanticisme com a resposta a la reacció burgesa que havia originat el Neoclassicisme.

D'altra banda, cal destacar que aquest estil també va néixer per la voluntat d'enfrontar-se a l'estil Barroc imperant a Itàlia. S'ha d'interpretar amb això el sentit d'afirmació del món o art francès enfrontat a l'art italià; aquest últim, fins ara amb un gran protagonisme.

Interpretació

És un temple laic per guardar-hi els trofeus i les banderes preses als enemics que esdevé un edifici religiós. Actualment és una església cristiana dedicada a la Magdalena. Tot l'exterior de l'edifici és un símbol de recuperació de l'època clàssica. La pedra com a material, així com les columnes, donen un aire de solidesa i noblesa. Aquesta aclaparadora solidesa ens pot assenyalar que Napoleó utilitza el Neoclassicisme com a símbol de glòria i immortalitat.

El temple de la Madeleine s'aixeca on a l'Edat Mitjana hi havia una petita església dedicada a la Magdalena. L'any 1763, Lluís XV va col·locar la primera pedra de l'actual església i, després de nombroses vicissituds, Napoleó, l'any 1806, va manar acabar-la, tot construint un temple de caràcter civil, “el temple de la Glòria”, en honor al seu exèrcit. Amb la caiguda de Napoleó, la construcció es perllongà fins a l'any 1842 i, per tant, el temple laic esdevé un edifici religiós, una església dedicada a la Magdalena. Napoleó va posar l'art al seu servei tal com ho feien els emperadors romans i per tal de justificar i legitimar el seu poder.