Església de la Madeleine: Estil Neoclàssic i Característiques Constructives

Cronologia: 1806-1842 Autors: Pierre Alexandre Vignon (1763-1828). Continuada per Jean Jacques Marie Huvé l'any 1829.

Context històric i cultural: L'ample cronologia de l'obra la situa entre els ideals neoclàssics i els romàntics; des de l'imperi napoleònic fins el regnat de Lluís Felip I. -Napoleó, emperador dels francesos (1804-1814). -Restauració de l’Absolutisme (casa de Borbó). Regnats de Lluís XVIII (1814-1824) i Carles X (1824-1830) -Monarquia de Lluís Felip (1830-1848). La Revolució de Juliol fou una sublevació popular contra el rei Carles X de França que es va conèixer com les Tres (jornades) lorioses en referència als tres dies, 27,28 i 29 de juliol de 1830. En una situació de contínua disputa entre liberals i monàrquics mentre governava Carles X, aquest va pretendre instaurar lleis repressores i va fracassar. A conseqüència de la revolta va ser substituït per Lluís Felip I qui, en principi, havia de respectar més el poble i va començar el que es conèixer com la Monarquia de Juliol (1830-1848).

Estil: Neoclàssic Un retorn als models arquitectònics de l’antiguitat clàssica L'arquitectura neoclàssica va: -cercar versions simplificades dels models grecs, etruscos, romans i a vegades fins i tot egipcis. Es van construir esglésies a la manera dels temples clàssics. -va rebutjar les ornamentacions supèrflues de tota mena. Les columnes van substituir els pilars, mentre que els murs es van deixar llisos o simplement es van recobrir amb motius senzills en estuc. Tipus d'edificis. Es va accentuar una tendència que s'havia iniciat ja en el període rococó i que va esdevenir la característica més rellevant de l'arquitectura moderna: l’hegemonia de l’arquitectura civil amb la construcció d'un gran nombre d'edificis de caràcter públic i d'espais urbans, com biblioteques, mercats, museus, pòrtics, places, escoles, hospitals etc. En aquest sentit va ser important l'aportació de Napoleó, que, seguint els costums imperials romans, va potenciar arquitectura civil.

Estil: Neoclàssic. Tipologia: Església

Materials: pedra amb aparell isòdom. Espai exterior: Temple clàssic, de planta rectangular, octàstil, perípter, monòpter (voltat per una filera de columnes no adossades al mur), amb 52 columnes d'ordre corinti (amb base, fust estriat i capitell amb fulles d'acant), de 20 metres d'alçada s'aixequen damunt un pòdium de 7 metres, amb 28 graons, situat a la façana principal. El temple només és accessible per aquesta gran escalinata de la façana principal. El sostre es tanca amb una coberta de dos aiguavessos. Quant a la decoració exterior, el fris i els frontons estan esculpits amb escenes religioses, entre les quals cal subratllar-ne el tema del Judici final en el frontó de la façana, obra com hem dit de l'escultor Henri Lémaire (1798-1880) i acabat el 1833. Representen el Judici Final, amb la figura de Crist a l'espai central, flanquejat, a la dreta, per l'arcàngel Sant Miquel, vencedor dels condemnats, que tipifiquen els vicis, i, a l'esquerra, per Maria Magdalena, representada com a dona pecadora, que simbolitza el penediment. Una porta de bronze amb baixos relleus inspirats en els deu Manaments ens condueix a l'interior. Espai Interior

L'espai interior és de planta rectangular d'una sola i llarga nau amb una coberta voltada configurada per tres trams quadrats amb tres cúpules (no visibles des de l’exterior) sobre petxines i sostingudes cadascuna d’elles per sobre grans columnes corínties. La nau acaba amb un absis semicircular (on hi ha el presbiteri) decorat amb un fresc on Crist i la Madeleine són acompanyats per personalitats històriques del temps de Napoleó. Destaca la seva foscor conseqüència de substituir les obertures laterals previstes per frescos representatius de la vida de Maria Magdalena. Els murs són decorats amb marbre, daurats i escultures.

Significat i simbologia. Tot l'exterior de l'edifici és un símbol de recuperació de l'època clàssica. Els revolucionaris francesos van prendre com a model els antics valors de Grècia i de la República romana com a referents històrics de les seves idees polítiques antiabsolutistes. El neoclàssic esdevé així un reflex estètic d’oposició a la fastuositat del Rococó que s’identifica amb la fastuositat aristocràtica. La pedra com a material, així com les columnes, donen un aire de solidesa, sobrietat i noblesa.