Escultures Greges: Anàlisi i Context Històric

Títol: Koúros i Kóre

Autor: Desconegut

Cronologia: 510 a.C/500 a.C

Tipologia: Escultura exempta

Materials: Marbre/marbre policromat de Paros.

Mides: Koúros, 1,95m alt; Kóre, 1,20m alt

Estil: Grec arcaic.

Tema: Votiu o escultura funerària

Localització: Museu Arqueològic Nacional/Museu de l’Acròpoli (Atenes)

Context

Aquesta obra pertany al període arcaic, que ocupa un espai de temps força dilatat, uns 300 anys, i el primer pròpiament grec. L’art grec comença a donar els seus primers passos, comencen a fixar-se les tipologies dels temples i les bases dels ordres arquitectònics.

Descripció Formal

Ambdues escultures presenten unes característiques formals comunes: la simetria, la frontalitat i l’ús de la geometria per determinar certs elements corporals. Pel que fa a la simetria, s’observa en les figures la possibilitat d’establir un eix central que divideix l’estàtua en dues meitats exactament iguals, a excepció del braç en el cas de la Kóre, i de la cama avançada de Koúros.

Temàtica

Segons les fonts escrites conservades, eren representacions que es feien, generalment, en honor dels grans atletes guanyadors als importants jocs d’Olímpia.

Models i Influències

L’escultura grega arcaica es desenvolupà a partir de l’evolució d’uns referents propis, les xòana, i de la influència de l’estatuària egípcia. Les xòanes eren escultures de fusta caracteritzades per la rigidesa i la geometria formal. Tot i això, l’escultura grega presenta algunes novetats respecte a l’art egipci, com ara la nuesa i no utilitzar suport posterior.

Títol: Guerrers de Riace

Autor: Desconegut

Cronologia: 460-430 a.C

Tipologia: Escultura exempta

Material: Bronze a la cera perduda

Mides: 2,05m alt

Estil: Grec Clàssic

Tema: Guerres

Localització: Museo Nazionale di Reggio di Calabria (Itàlia)

Context

Les Guerres de Riace pertanyen a la segona meitat del segle V a.C, dins del període clàssic, l’etapa de més esplendor de l’art grec. D’aquest període destaquen dos fets: el govern de Pèricles (443 a.C-429 a.C) i les guerres del Peloponès (431 a.C-405 a.C).

Descripció Formal

Cadascuna d’aquestes escultures representa un home nu en tensió i en posició frontal. Una vegada acabada la fosa de bronze, s’hi van afegir alguns petits detalls realistes fets amb uns altres materials, com les pestanyes de coure, les dents de plata o els ulls de vori. L’artista aconsegueix trencar el hieratisme propi de l’escultura del període arcaic amb un llegufer contrapposto. El modelatge dels cossos de totes dues escultures mostra un alt grau de coneixement de l’anatomia humana.

Temàtica

Les dues escultures van ser trobades el 1972 a 7m de profunditat entre les restes d’un naufragi a prop del poble de Riace, però recentment s’ha identificat cada escultura amb un dels dos guerrers de nom Àiax que van participar a la Guerra de Troia, que va combatre amb Aquil·les a la guerra de Troia i que, després de la mort d’aquest, i que les armes del seu amic i heroi fossin lliurades a Ulisses, va embogir i es va suïcidar.

Models i Influències

Els Guerrers de Riace encara apunten algunes de les característiques pròpies de l’època arcaica: la frontalitat, la rigidesa i l’ús de la geometria en certes parts del cos. No obstant això, la seva voluntat dinàmica i el gust per un naturalisme més gran va dominar l’època clàssica i cerca la bellesa ideal i l’equilibri del cos humà masculí.

Títol: Discòbol

Autor: Miró

Cronologia: 460 a.C

Tipologia: Escultura exempta

Materials: Original de bronze; còpia romana de marbre.

Mides: 1,55m alt

Estil: Grec Clàssic.

Tema: Ideal anatòmic atlètic

Localització: Museo Nazionale Romano.

Biografia de l'Autor

Miró va ser un dels escultors més importants de la Grècia clàssica. Segons Plini, fou deixeble d’Agelades, el fonedor d’Argos, i va treballar a Atenes en l’època esplendorosa del govern de Pèricles, a mitjan segle V a.C. Va fer la major part de la seva producció en bronze.

Context

Discòbol pertany a la segona meitat del segle V a.C, dins del període clàssic, l’etapa de més esplendor de l’art grec. D’aquest període destaquen dos fets: el govern de Pèricles (443 a.C-429 a.C) i les guerres del Peloponès (431 a.C-405 a.C).

El període clàssic és fruit de les noves corrents antropocèntriques de la filosofia grega que es resumeixen en la màxima de Pitàgores: L’home és la mesura de totes les coses.

Descripció Formal

El Discòbol trenca els principis bàsics de frontalitat i rigidesa de l’escultura arcaica i reflecteix la inquietud de l’artista per mostrar el moviment que aconsegueix mitjançant la complexa postura del personatge.

Malgrat la violència dinàmica que expressa l’acció, es fa evident l’habilitat de Miró per equilibrar la composició, fent que el braç que manté el disc faci de contrapès amb la cama en la qual es recolza l’altre braç.

Un altre aspecte significatiu és el bon treball anatòmic de l’escultor, que marca fidelment tots els músculs en tensió que participen en l’exercici atlètic.

Temàtica

El Discòbol és la imatge d’un jove atleta, Jacint, que va morir en uns jocs dedicats al déu Apol·lo, representat en el moment de màxima concentració abans de llençar el disc.

Miró es va arriscar i el va representar en el segon temps de l’acció, és a dir, quan, a més de balancejar el disc, l’atleta fa una volta amb tot el cos girant sobre si mateix. D’aquesta manera afegeix tot el pes del cos a l’esforç muscular que fa al tercer temps, el del llançament.

Models i Influències

Encara que Miró va trencar alguns cànons de l’escultura arcaica, aquesta va ser el punt de partida molt significatiu en la seva obra, tal com ho testifiquen alguns elements formals. També cal assenyalar la influència que van exercir en l’obra de Miró els vasos de ceràmica pintats i les estàtues petites de bronze, obres molt importants per entendre la gran escultura de marbre des dels punts de vista formal i temàtic.

En la ceràmica i en aquestes obres menors, l’artista gaudia més llibertat creativa i facilitat tècnica, i en conseqüència podia proposar solucions més formals i avançades que posteriorment eren reproduïdes en marbre.

Amb aquesta obra, Miró va fer un pas molt important en l’estudi del moviment escultòric. Aspectes com la tensió muscular o la interacció de l’obra amb l’espai circumdant van ser, sens dubte, innovacions decisives per al futur de l’escultura.

Dorifor

FITXA TÈCNICA

Títol: Dorifor

Autor: Policlet

Cronologia: 430 a.C

Tipologia: Escultura exempta

Materials: Obra original de bronze; còpia romana en marbre

Mides: 2,12m alt.

Estil: Grec clàssic

Tema: Esportiu

Localització: Museo Archeologico Nazionale a Nàpols.

Biografia de l'Autor

Policlet va ser dels escultors més aclamats de la Grècia clàssica. El seu material de treball principal va ser el bronze, però també va realitzar obres en marbre, or i vori, i es va especialitzar en estàtues d’atletes victoriosos, nus, que participaven als Jocs Olímpics.

Context

Dorifor pertany a la segona meitat del segle V a.C, dins del període clàssic, l’etapa de més esplendor de l’art grec. D’aquest període destaquen dos fets: el govern de Pèricles (443 a.C-429 a.C) i les guerres del Peloponès (431 a.C-405 a.C).

El període clàssic és fruit de les noves corrents antropocèntriques de la filosofia grega que es resumeixen en la màxima de Pitàgores: L’home és la mesura de totes les coses.

Descripció Formal

Policlet esculpeix la figura d’un jove atleta dempeus, totalment nu, que amb la mà esquerra sosté una llança, actualment perduda.

La composició de l’escultura ha estat executada mitjançant un càlcul precís de proporcions, dimensions i línies que constitueixen, per a l’autor, el cànon anatòmic perfecte, segons el qual l’alçada total ha de ser equivalent a set vegades el cap.

Policlet estableix un joc harmònic subtil entre les diferents parts del cos per tal d’aconseguir un equilibri clar, conegut amb el nom de contrapposto.

En el modelatge, el cos presenta més treball al tors, en el qual es marquen clarament les línies principals de la musculatura.

Temàtica

Aquesta escultura representa un atleta en actitud de repòs instants abans de participar en la seva prova de llançament. La imatge resumeix perfectament l’ideal antropològic dels grecs de l’època clàssica, un equilibri perfecte entre vigor físic i intel·ligència, destresa i voluntat, és a dir, els factors corporals en harmonia amb els espirituals.

Pel que fa a l’actitud mental, no es percep un gest d’orgull ni de vanitat de l’atleta.

Models i Influències

Policlet buscava un ideal anatòmic. El gran escultor grec, format d’idees pitagòriques sobre els nombres, va idear un conjunt de lleis matemàtiques de proporcionalitat que va combinar hàbilment.

El seu cànon ideal i la seva composició en contrapposto van instaurar un model que no només van adoptar i seguir els seus contemporanis, sinó que va exercir també una gran influència en l’art romà i va servir d’exemple per als escultors més insignes del Renaixement, com per exemple Miquel Àngel.

Hermes amb Dionís Infant

FITXA TÈCNICA

Títol: Hermes amb Dionís Infant

Autor: Praxíteles

Cronologia: 350-330 a.C

Tipologia: Escultura exempta

Material: Marbre

Mides: 2,13m alt

Estil: Grec postclàssic

Tema: Mitològic

Localització: Museu Arqueològic a Olímpia

Biografia de l'Autor

Fill de l’escultor Cefisòdot el Vell, Praxíteles va ser, juntament amb Fídies, un dels màxims exponents de l’escultura de l’antiguitat grega. Va treballar habitualment amb marbre i va fer que aquest material es posés de moda una altra vegada en detriment del bronze.

Se sap que el període màxim de la seva activitat artística va ser entre el 307 i el 340 a.C. La major part de la seva obra, en la qual destaquen les reproduccions de la deessa Afrodita.

Context

Situem aquesta obra quan Atenes es va veure involucrada en diversos conflictes després de la derrota contra Esparta: les guerres contra Corint i, posteriorment, contra Tebes i, per acabar, la invasió i la derrota soferta a mans de les forces macedònies.

El regnat d’Alexandre el Gran va durar entre el 336 i el 323 a.C.

Descripció Formal

La figura d’Hermes apareix dempeus -li falta una part del braç dret-, recolzant-se amb el braç esquerre en una roca coberta amb una túnica, mentre sosté el petit Dionís. Entre el tronc i la figura d’Hermes hi ha un suport transversal necessari per aguantar el pes de l’estàtua.

L’element més important de l’obra és l’estudi minuciós que l’artista fa de la compensació dels volums, anàlisi que fa evident en la utilització del contrapposto. L’escultor ha elevat un dels malucs de la figura i n’ha flexionat la cama contrària, corbant-ne tot el tors i fent que una de les espatlles estigui més alta que l’altra.

Temàtica

Segons la tradició grega, Dionís era fill de Zeus i de la princesa de Tebes Sèmele, i durant la seva infantesa i adolescència va ser perseguit per Hera, l’esposa gelosa de Zeus. En un moment en què el perfil d’Hera era especialment amenaçador, Zeus va retornar el jove Dionís una altra vegada a l’edat de la infantesa i va manar a Hermes que el portés al mont Nisa perquè en tinguessin cura de les nimfes. Historiadors afirmen que aquesta escultura va ser feta per commemorar la pau entre les polis d’Elis i Arcàdia, ja que eren respectivament els patrons d’aquestes dues ciutats.

Models i Influències

Praxíteles va seguir els cànons de bellesa imposats durant l’època clàssica i, en particular, la configuració anatòmica marcada per Policlet en el seu cànon. Tot i així, la seva obra està considerada com la precursora dels canvis que van donar origen al nou llenguatge de l’estil hel·lenístic.

La seva influència es va fer notar durant el període hel·lenístic en l’obra de Lisip i Escopes, i posteriorment, en el Renaixement, època en la qual la corba praxiteliana va ser molt imitada com a model d’equilibri.

Laocoont i els seus fills

FITXA TÈCNICA

Títol: Laocoont i els seus fills

Autor: Agesandre, Polidor i Atendor de Rodes

Cronologia: Segle III-II a.C

Tipologia: Escultura exempta

Mides: 2,42m alt

Estil: Helenístic grec

Tema: Mitològic

Localització: Museu Vaticani

Context

L’obra del Laocoont i els seus fills es situa cronològicament al període hel·lenístic, que és el que s’inicia a la mort d’Alexandre el Gran (323 a.C) i termina amb la conquesta d’Egipte per part dels romans (31 a.C), l’últim dels períodes de l’art grec després de l’arcaic i el clàssic.

El final del segle IV pot considerar-se una època de decadència cultural. La conquesta d’Orient proporciona un gran potencial econòmic, fet que repercutirà en l’art. Va ser l’època de Plató, d’Aristòtil i de Demàsteres, Lísias, Isócrates i Jenofonte.

En aquests moments es produirà una fusió entre la cultura grega i els gustos orientals. De les obres s’encarregaran aquests rics monarques o grans generals, amb un gran afany propagandístic, amb el desig de mostrar el seu poder i el seu luxe.

Biografia dels Autors

El grup escultòric de Laocoont i els seus fills fou trobat l’any 1506 entre les ruïnes del palau de Neró a Roma. L’any 1957, els estudiosos varen poder atribuir l’autoria d’aquesta obra als escultors de l’escola de Rodes Agesandre, Polidor i Atendor, que representaven esdeveniments de l’Odissea d’Homer en una cova que havia estat Tiberi a Sperlonga, a prop de Nàpols.

Descripció Formal

El grup presenta de manera frontal, s’organitza a l’entorn de la figura principal del sacerdot, que lluita per alliberar-se de l’atac de les dues serps, mentre els seus fills, a ambdós costats, semblen que no tinguin prou força per escapar-se’n. El dinamisme i l’expressivitat són les dues característiques principals d’aquest grup escultòric. L’obra s’estructura en la piràmide que dibuixen els caps dels tres personatges. També s’observa una diagonal que creua tot el grup aixecant per la part superior esquerra.

Aquest moviment del conjunt escultòric es veu reforçat pel dinamisme intens de les dues serps que serveixen com a nexe d’unió entre les figures. Aquests, amb la musculatura molt treballada, mostren la perfecció anatòmica.

Temàtica

Segons el mite de la guerra de Troia, el sacerdot troià, Laocoont, va advertir els seus conciutadans que no es fiessin del cavall de fusta ofert pels grecs al déu Posidó en una suposada retirada. De seguida, dues serps enormes van sortir del mar i el van matar juntament amb els seus dos fills. Els troians ho van interpretar com a càstig diví i van entrar el cavall a la ciutat.

Sobre el motiu de la mort de Laocoont hi ha dues versions diferents: segons la mitologia grega, Laocoont era un sacerdot d’Apol·lo, i el seu càstig no va tenir cap relació amb la guerra, sinó que va passar perquè es va casar en contra de les ordres de déu.

Però la versió recollida a l’Eneida pel poeta romà Virgili, va ser Atena qui va enviar les serps per convèncer els troians de la veracitat de la història que els explica Sinó.

Models i Influències

Aquest conjunt és un magnífic exemple de barroquisme escultòric de l’Hel·lenisme, que representa els cossos en el moment de màxima tensió i dinamisme, igual com va fer, segles després, el genial escultor barroc Bernini.

La Victòria de Samotràcia

FITXA TÈCNICA

Autor: Pithóritos. Escola de Rodes

Cronologia: 190 a.C

Tipologia: Escultura exempta.

Material: Marbre

Mides: 245 cm

Estil: Grec hel·lenístic

Localització: Museu del Louvre

Context

Pertany a l’època hel·lenística, que és una etapa convulsa que s’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran el 323 a.C. Una època en què el gran imperi format per Alexandre es divideix entre els seus generals, donant lloc a l’aparició dels regnes hel·lenístics.

Amb l’aparició dels regnes hel·lenístics, la cultura grega s’atomitza. Atenes deixa de ser la capital cultural i prenen importància les ciutats d’Orient. Apareixen així nous centres culturals i artístics com Rodes o Pèrgam a l’Àsia Menor o Alexandria al nord d’Egipte.

Descripció Formal

Victòria de Samotràcia és una escultura exempta de 2,45m d’alçada realitzada en marbre mitjançant la tècnica del tallat.

L’escultura figurativa és la representació d’una Niké o Victòria representada com una dona amb ales, just en el moment que es posa sobre la proa d’un vaixell mantenint les ales desplegades i amb vestimenta enganxada al cos per efecte del vent marí.

L’obra presenta una composició oberta en la qual predominen les línies diagonals i corbes que doten a l’escultura d’un gran dinamisme, el qual es veu reforçat per l’avançament de la cama dreta i el recargolament dels plecs de la vestimenta.

Temàtica

Victòria de Samotràcia és la representació d’una Victòria o Nike a través del cos d’una dona amb ales en el moment que es posa sobre la proa d’un vaixell. Per tant, el significat d’aquesta obra és la creença grega que la deessa Nike, col·locada sobre la proa d’un vaixell, els protegiria de les tempestes i dels enemics, afavorint el seu triomf en les batalles navals.