L'escultura grega: un ideal de bellesa

ESCULTURA UN IDEAL DE BELLESA

L'escultura grega es va realitzar essencialment en bronze i en marbre, encara que també s'hi van utilitzar pedres de menys qualitat, i altres materials com fusta, or i vori. Es distingeixen dues tipologies escultòriques principals:

• El relleu

  Utilitzat en la decoració de timpans i frisos en temples i altars.

• L'escultura exempta

  Que es va convertir en el reflex de l'evolució del cànon de bellesa hel·lènic, basat en diferents conceptes com ara la proporció, l'equilibri, la simetria, l'expressivitat, el volum i el dinamisme.

El tema central de l'escultura grega, tant en un tipus com en l'altre, va ser sempre la figura humana, amb la qual van ser representats els diferents déus i deesses, herois i heroines de la mitologia clàssica, a més dels atletes, la representació dels quals va ser considerada durant molt temps el model paradigmàtic de la bellesa física i espiritual.

Una altra característica de l'escultura hel·lènica va ser la policromia amb què estaven recobertes totes les peces, i que amb el pas del temps s'ha perdut.

PERÍODE ARCAIC

Període arcaic (segles VII-VI a.C.)

En el període arcaic, l'escultura grega es va caracteritzar per la representació de figures humanes masculines, anomenades koúroi o curos (atletes nus), i femenines, anomenades kórai o cores (dones vestides, generalment sacerdotesses).

Quant a formes i estil, aquestes figures reflecteixen clarament la influència dels models orientals de l'antic Egipte: rigidesa i frontalitat del cos -únicament trencada quan avança lleugerament la cama esquerra-, monumentalitat -algunes podien arribar a fer fins a 3 m d'alçada- i concepció esquemàtica de les diferents parts del cos i el rostre a partir de la geometria.

Obres: la dama d'Auxerre, Cleobis i Bitó, l'efeb de Crítios.

PERÍODE CLÀSSIC

Període clàssic (segles V-IV a.C.)

El període clàssic va mostrar en el seu conjunt la preocupació dels artistes (Policlet, Miró i Fídies) per reproduir l'anatomia humana amb proporcions equilibrades, en les quals s'intenta assolir el model ideal de bellesa humana. Per assolir aquestes qualitats d'equilibri i bellesa, els artistes d'aquest període, amb un domini absolut de la tècnica escultòrica, arrodonien la musculatura i representaven les figures en postures més naturals, com el contrapposto -paraula italiana que defineix la posició més natural i equilibrada d'una figura en repòs- o la corba praxiteliana -lleugera arcuació de l'escultura en forma de "S" invertida. A més, es van perdre la rigidesa i la frontalitat i es van adquirir cànons de proporció matemàtica entre el cap i la resta del cos. Cap al segle IV a.C., es configura el període anomenat postclàssic o segon classicisme. En aquest moment, les possibilitats de representació de l'home ideal s'esgotaven, i els artistes (Praxíteles, Escopas i Lisip) van mostrar una gran preocupació per reflectir sentiments i emocions per mitjà de l'expressivitat dels rostres.

Obres: el Diadumen (Policlet), el Discòbol (Miró), Apol·lo de Belvedere (Leòcrates).

PERÍODE HEL·LENÍSTIC

Període hel·lenístic (segles IV-I a.C.)

En el període hel·lenístic, l'escultura grega va sintetitzar tot el camí recorregut en l'etapa anterior i va culminar en composicions dinàmiques que trencaven amb els cànons de serenitat i equilibri clàssics. Malgrat que l'ideal d'harmonia i proporcionalitat encara és visible en l'Afrodita de Melos, aviat apareixen les noves formes caracteritzades per la tensió i el moviment. En aquest període, els rostres dels personatges es representen amb una gran expressivitat, mostrant sentiments de sofriment i passió (pathos). També hi van proliferar els grups escultòrics i van sorgir, a més, el retrat i l'anècdota, dues temàtiques en què l'idealisme deixa pas al gust pel realisme.

Obres: la Victòria de Samotràcia, Toro Farnese (Apol·loni i Taurisc), El nen de l'espina.