L'Escriptura Visigòtica: Origen, Evolució i Característiques a la Península Ibèrica

L'Escriptura Visigòtica: Definició i Nomenclatura

Després de la caiguda de l’Imperi Romà, el nivell cultural peninsular ibèric es va mantenir bastant alt. La difusió de l’alfabetització era considerable durant l’època visigòtica. L’escriptura visigòtica és la variant que es va adoptar a la Península Ibèrica i a la Septimània. Aquesta escriptura va ser la preferent en el període alt-medieval, dins d’una cronologia variable.

L’escriptura visigòtica va ser la més usual i va conviure amb altres escriptures, com l’escriptura capital, uncial, semiuncial, i també la littera elongata (derivació cal·ligràfica de la minúscula cursiva). És una escriptura que perdurarà amb la carolina, la protogòtica i la gòtica. Aquesta escriptura elongata es va utilitzar a Catalunya al segle IX. També va conviure amb l’escriptura capital, que serà utilitzada per a la còpia d’alguns còdex.

Denominacions Històriques de l'Escriptura Visigòtica

L’escriptura visigòtica va rebre diversos noms:

• Litera gotica: Anomenada així al segle XIII.
• Littera Toledana: Esmentada en documentació antiga alt-medieval.
• Litera galega: Utilitzada a Portugal, ja que es pensava que havia arribat des del nord.
• Lletra rabuda: Denominació despectiva utilitzada des de Portugal.
• Altres noms: Lletra Ulfiliana (per Ulfiles, cristià arrià que va traduir la Bíblia a la llengua gòtica), lletra Ataúlfica, lletra Isidoriana, lletra hispana, lletra ibèrica, espanyola, mossàrab, i lletra del tipus TG.

Gairebé cap d’aquests noms no li escau. La denominació de visigòtica la va començar a utilitzar Joao Ribeiro. Posteriorment, Jesus Muñoz i el gran paleògraf espanyol Agustín Millares Carlo també van adoptar aquesta denominació.

Modalitats i Origen Genètic

L’escriptura que anomenem visigòtica presenta diverses modalitats:

• Visigòtica minúscula: Utilitzada per a la còpia de còdex i, eventualment, per a la còpia de documents. També és anomenada redonda o sentada.
• Visigòtica cursiva: Utilitzada principalment per a la còpia de documents.
• Visigòtica semicursiva: Utilitzada per a la còpia de documents.

Dins d’aquestes tres modalitats bàsiques, un dels problemes principals és establir l’origen genètic d’aquestes escriptures. La cursiva és una derivació de la minúscula cursiva romana que es feia servir en les cancelleries, adaptada localment. El major debat se centra en determinar l’origen de la visigòtica sentada.

Teories sobre l'Origen de la Visigòtica Sentada

1. Rovira: Aquest historiador català va malinterpretar un passatge d’un text de Sant Just d’Urgell on es parlava de literis minutis. Va pensar que l’escriptura visigòtica rodona derivava de la semiuncial reduïda de mida.
2. Lowe: Va exposar que l’escriptura visigòtica rodona derivava directament de la semiuncial espanyola, que tenia com a particularitat l’ús de la G uncial i, a més a més, influència directa de la minúscula cursiva.
3. Lehmann: Sostenia que provenia d’una semiuncial ruda amb influències de cursiva.
4. Mundó: Va pensar que la visigòtica rodona derivava de la semiuncial. Aquesta opinió va comptar amb el recolzament de Tomás Marín.
5. Esquiaparelli: La visigòtica rodona deriva de la cursiva visigòtica, previ procés de cal·ligrafització amb influències semiuncials.
6. Jesus Alturo: Una altra teoria diu que va derivar de la minúscula semicursiva. Aquesta era d’ús molt freqüent en els marges dels còdex, però a vegades també es feia servir per a la còpia de còdex. Es tracta d'un procés de cal·ligrafització de la minúscula semicursiva que usava la G uncial.

Cronologia i Extensió Geogràfica

L’origen cronològic de la visigòtica és debatut. Sembla que hi ha teories que diuen que va començar al segle V, però Millares Carlo va situar el seu inici al segle VIII. Tenim l’exemple de l’Oracional de Venècia (ca. 700), on l’escriptura ja està plenament formada.

Localització i Orígens Geogràfics

A la Septimània també s’escrivia amb visigòtica. A Aquitània també hi ha testimonis que són fruit d’hispans emigrats per la invasió sarraïna. Podríem situar l’escriptura visigòtica rodona cap a finals del segle VI o abans. Pel que fa al lloc d'aparició, segons Millares Carlo, va ser a Tortosa (a partir de palimpsestos trobats a Madrid). Després, Mundó va dir que venia de Toledo, i Díaz y Díaz va dir que venia de Sevilla.

Al segle XX, a Santa Caterina del Sinaí van aparèixer uns còdex en llatí que van ser estudiats per Lowe, que els va considerar del segle IX, tot i que eren del segle XII. Aquesta escriptura s’assembla molt a la visigòtica, tot i que no és ben bé visigòtica, sinó propera. Bishop va suggerir que l’origen de la visigòtica era el nord d’Àfrica. També es creu que prové de Narbona.

Decadència i Transició a la Carolina

En qualsevol cas, la visigòtica no té una cronologia idèntica a tots els llocs. El primer lloc on es va abandonar va ser a la Septimània, ja que Carlemany va impulsar una reforma per estendre la minúscula Carolina.

A Catalunya, arran de les conseqüències de la invasió sarraïna, també s’abandona (870-880). S’hi troba una escriptura mixta de transició (visigòtica-minúscula carolina). Pel que fa a Catalunya, s’observa una diferència territorial: els territoris marítims es mostren més permeables a la introducció de la Carolina, mentre que la zona de la Seu d’Urgell es mostra més impermeable.

A la resta de la Península Ibèrica, l’evolució és diferent: als regnes cristians del nord dura fins al segle XII. Però a Toledo, on la litúrgia visigòtica va perdurar més temps, es van continuar copiant els textos en escriptura visigòtica fins al segle XIV. El moment d’apogeu de l’escriptura visigòtica serà el segle X (tot i que a territoris com Septimània i Catalunya ja no hi arriba, sent arcaïtzant al sud).

La cronologia també és diferent per a la visigòtica cursiva, que és més tardana (segle VIII).