L'escriptura com a activitat sociocultural i cognitiva

L'escriptura com a activitat sociocultural

Entendre l’acte d’escriptura com una activitat sociocultural implica reconèixer que la llengua escrita té un origen social. Aquesta apareix per resoldre la necessitat d’establir una comunicació diferida. Amb la pràctica, la societat n’ha anat determinant el funcionament per a cada cas, de manera que l’entorn social i cultural incideix directament en la comprensió de la lectura, en la producció de textos i en els usos que les persones fan del llenguatge escrit. En aquest sentit, el context ha esdevingut tan important com el subjecte i el mateix text.

Des de la perspectiva de l’escriptura com a activitat sociocultural, també es deriva la necessitat d’atendre la diversitat de gèneres discursius. No es tracta només d’ensenyar les característiques formals d’una carta, d’una notícia o d’una recepta de cuina, sinó de crear situacions diverses que permetin als alumnes escriure textos ajustats a les restriccions que imposa cada situació comunicativa.

El paper del joc simbòlic i l'aula

Convé destacar el potencial de les situacions comunicatives que ofereix el joc simbòlic, propi dels infants d’aquesta edat. Valgui com a exemple el cas de la Marina, de cinc anys, que, en portar la seva nina al metge, reclama que li escriguin una recepta per anar a la farmàcia. És necessària una certa sensibilitat del mestre d’educació infantil per descobrir totes aquelles situacions de la vida de l’aula que generen diversos gèneres discursius:

• La recepta quan juguen a metges.
• Els avisos per a les famílies.
• Les notícies de l’aula.

L'objectiu és convertir aquestes situacions en pràctiques socials d’escriptura que desvetllin l’interès per participar-hi i aprendre’n.

La sobrecàrrega cognitiva en l'aprenentatge

El concepte de sobrecàrrega cognitiva es refereix a la multiplicitat de demandes que concorren en la textualització i que poden bloquejar l’escriptor aprenent. En aquests casos, es manifesta una debilitació del procés i s’acostuma a desplaçar l’atenció cap als nivells més baixos, com ara la descodificació o la distribució en el full, oblidant les exigències globals i acabant el text de forma sobtada.

Estratègies de suport a la textualització

Per acompanyar aquest procés, el mestre pot recórrer a diferents estratègies:

• Escriure textos coneguts o memoritzats: Com ara rodolins o historietes, per poder atendre els aspectes formals ja que el contingut és conegut.
• Escriure textos breus amb sentit: Frases, síntesis, títols, llistes o sol·licituds verbalitzades prèviament.
• Dictar el text a la mestra: D'aquesta manera, ella resol els processos de baix nivell i permet que els infants se centrin en els processos d’alt nivell.
• Treball cooperatiu: Escriure per parelles o en grups reduïts és molt avantatjós per la interacció oral i el repartiment de rols, cosa que provoca una escriptura més reflexiva i alleugereix la sobrecàrrega.

La revisió com a part essencial del procés

Una vegada el text està escrit, convindrà emprendre la tasca de revisar-lo. És fonamental fer descobrir als nous escriptors la funció de la revisió com una part essencial del procés d’escriptura. Sovint, la revisió és percebuda pels alumnes com una tasca afegida o una recriminació si no obtenen el text previst al primer intent. Per evitar-ho, cal que la revisió sigui sempre una activitat prevista, programant un temps específic i oferint recursos per dur-la a terme de forma autònoma, com l'ús d'esborranys o el consens dels aspectes a revisar.