L'Escolàstica i la Qüestió dels Universals
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,25 KB
L'Escolàstica: Orígens i Context Històric
A finals del segle X, amb la institucionalització del feudalisme a França, Anglaterra i la resta de l'imperi carolingi, sorgeix l'Escolàstica. Aquest nom prové de les escoles fundades durant el regnat de Carlemany. L'Escolàstica era la filosofia cristiana que s'ensenyava a les escoles monàstiques, una filosofia elaborada pels Pares de l'Església.
La Qüestió dels Universals
La qüestió dels universals va ser un dels temes centrals de les reflexions escolàstiques. Plató pensava que els universals, les idees, existien amb independència de les coses, mentre que Aristòtil afirmava que existien en les coses mateixes, ja que constituïen la seva forma. La qüestió dels universals fa referència, doncs, a quina mena de realitat hi ha darrere de conceptes com home, triangle o bellesa.
Realisme vs. Nominalisme
Una primera resposta, de caràcter platònic, la dona el realisme, que considera que els universals existeixen amb independència de les persones. Defensen aquesta posició Joan Escot Eriúgena i Anselm de Canterbury (1033-1109). El realisme defensa l'existència real de les idees i, per tant, si la Bíblia afirma que la humanitat va cometre el pecat original, aleshores tots els humans naixem afectats pel pecat original.
Una posició radicalment oposada rep el nom de nominalisme i va ser defensada per Roscelin (1050-1120) i per Guillem d'Occam (1298-1349). El nominalisme afirma que només existeixen les coses singulars i individuals. Els universals són simples noms que inventem per referir-nos a una pluralitat d'objectes que comparteixen característiques semblants. No existeix la "humanitat", sinó que tan sols és una paraula: existeixen únicament éssers humans concrets.
L'Argument Ontològic d'Anselm de Canterbury
El problema dels universals no va ser l'única qüestió que va interessar els escolàstics; també van intentar demostrar l'existència de Déu. Anselm de Canterbury ho va provar amb el seu famós i polèmic argument ontològic. Segons Anselm, nosaltres tenim la idea d'un ésser tal que és impossible pensar-ne un altre de més gran. Si aquest ésser només existís a la nostra ment, aleshores no seria el més gran pensable. Per tant, Déu existeix. Segons Anselm, els qui neguen l'existència de Déu es contradiuen perquè el més gran pensable, a més d'existir en el pensament, ha d'existir realment. L'argument és polèmic perquè vol demostrar l'existència de Déu a partir de la pròpia idea de Déu.
La Influència de la Filosofia Àrab i Hebrea
Des de Còrdova, el nou sistema numèric es va anar estenent a poc a poc per tot el sud d'Europa i es va implantar definitivament gràcies a la difusió feta pel matemàtic italià Leonardo Pisano, conegut com a Fibonacci (1170-1240). Aquest sistema és de base 10, el que significa que partim de 10 unitats; quan arribem al 10, canviem de desena i tornem a començar. És posicional: el valor d'un número depèn del lloc que ocupa.