Esclavitud i Dret a l'Antiga Roma: Societat i Lleis

L'esclavitud a l'Antiga Roma

L'esclavitud va jugar un paper crucial dins la societat i l'economia romanes. Els esclaus realitzaven treballs específics, principalment en granges, molins i mines. Eren considerats propietat per la llei romana i, per tant, no tenien personalitat jurídica. Podien ser maltractats, torturats, etc. Es calcula que a l'Imperi hi podia haver uns 5 milions d'esclaus. La major part pertanyia a les elits; aquells que no pertanyien a l'elit generalment no podien mantenir esclaus.

L'esclavitud a Roma va existir des dels temps de Ròmul; una llei antiga donava als pares romans el dret de vendre els seus fills. A partir de les Guerres Púniques, la necessitat d'una gran mà d'obra esclava va augmentar considerablement.

Formes d'arribar a l'esclavitud:

• Guerra: Els presoners de guerra eren convertits en esclaus.
• Naixement: Els fills de dones esclaves eren també esclaus (vernae).
• Venda: Algunes persones es venien a si mateixes o eren venudes (per exemple, fills venuts pels pares o deutors insolvents).
• Segrest: Pirates i bandits capturaven persones i les venien com a esclaus.
• Càstig: Certs crims greus podien ser castigats amb la pèrdua de la llibertat i la condemna a treballs forçats com a esclau de pena.

Els esclaus havien d'estar sempre disponibles per als seus amos. Els abusos i el maltractament físic eren nombrosos; eren colpejats habitualment i el càstig podia incloure l'empresonament en una cel·la (ergastulum). Inicialment, no hi havia lleis que els protegissin de forma efectiva, tot i que més tard es van introduir algunes normes que limitaven el poder dels amos. Tanmateix, no podien reclamar justícia efectivament, ja que sovint sortien perdent en qualsevol procés. Roma va prohibir ajudar els esclaus fugitius. Malgrat tot, hi va haver moltes revoltes d'esclaus al llarg de la història romana, sent la més famosa la liderada per Espàrtac. Alguns esclaus tenien l'oportunitat de guanyar diners (peculium) i, eventualment, comprar la seva llibertat (manumissió).

El Dret Romà: Fonament i Evolució

Els romans definien el dret com "l'art d'allò que és bo i just" (ius est ars boni et aequi). El dret romà és considerat una de les aportacions més importants de la civilització romana al món occidental.

A Roma, inicialment no existia un codi definit, sinó que les sentències judicials depenien d'un conjunt de normes consuetudinàries (costums, mores maiorum). L'any 451 aC, els plebeus van exigir i aconseguir l'elecció de deu magistrats (decemvirs) per redactar un codi de lleis escrites: la Llei de les XII Taules, que van ser escrites en taules de bronze i exposades al Fòrum Romà per al coneixement públic.

Fonts del Dret Romà

El dret romà va tenir diverses fonts al llarg de la seva història, com ara:

• Les lleis votades a les assemblees populars (leges).
• Els plebiscits (decisions de les assemblees de la plebs).
• Els senatusconsulta (decisions del Senat).
• Els edictes dels magistrats (especialment els pretors).
• Les constitucions imperials (decisions dels emperadors).
• La jurisprudència (opinions dels juristes experts).

No existia una professió jurídica com l'actual; els jutges i magistrats eren inicialment ciutadans romans sense formació específica. Més tard van sorgir diverses escoles de juristes que van interpretar i desenvolupar el dret.

Compilacions del Dret

L'acumulació de lleis, edictes i opinions de juristes va fer necessària l'elaboració de compilacions per organitzar i sistematitzar el material jurídic. L'emperador Valentinià III va promulgar la Llei de Cites (426 dC) per regular l'ús de les opinions dels juristes clàssics en els tribunals. L'emperador Teodosi II va encarregar una compilació de les constitucions imperials des de Constantí (Codi Teodosià, 438 dC).

Posteriorment, al segle VI dC, l'emperador Justinià I va encarregar a un equip dirigit pel jurista Tribonià l'elaboració d'una compilació completa i definitiva de tot el dret romà, coneguda com a Corpus Iuris Civilis. Aquesta obra magna inclou:

• Codex: Recull de constitucions imperials vigents.
• Digesta o Pandectae: Compilació d'extractes de les obres dels juristes clàssics.
• Institutiones: Manual elemental de dret destinat als estudiants.
• Novellae: Noves lleis promulgades per Justinià després de la publicació del Codex.

El Procés Judicial

En el procés civil primitiu (legis actiones), el rei podia actuar com a jutge. El procés judicial es dividia generalment en dues fases: in iure (davant el magistrat, que establia els termes del litigi) i apud iudicem (davant el jutge privat, que valorava les proves i dictava sentència). La sentència era la condemnatio o l'absolutio.

Posteriorment, aquest sistema es va modificar amb l'adopció del sistema de les fórmules (procés formulari), més flexible. Finalment, durant l'Imperi tardà, es va implantar el procés extraordinari (cognitio extra ordinem), on tot el procés es desenvolupava davant un funcionari imperial.

L'Estat va començar a intervenir més en les causes civils i penals. En el procés penal, l'Estat es va fer càrrec progressivament de la persecució del delicte. Així, l'acusador particular no havia de portar personalment l'acusat davant del tribunal, sinó que podia reclamar l'ajuda de l'autoritat pública.

A partir de la Llei de les XII Taules, es va desenvolupar un dret penal més estructurat. Les penes podien anar des de la compensació econòmica fins a càstigs corporals, l'exili, o l'aplicació de la llei del talió ("ull per ull, dent per dent") per a certs delictes, tot i que aquesta darrera va caure en desús.

Aquest complex sistema jurídic va sobreviure a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i va influir enormement en els sistemes legals posteriors. El dret romà es va convertir en objecte d'estudi principal a les universitats europees a partir de la redescoberta del Corpus Iuris Civilis a l'Edat Mitjana, formant la base del dret continental europeu.