L'Esclat de la Guerra Civil Espanyola: Causes i Bàndols (1936)

L'Esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

El 18 de juliol de 1936, el general Franco va consolidar el cop d'estat a les Canàries i es va dirigir al Marroc. Un cop assegurat el control al Marroc, va arribar a la península, on el cop militar havia triomfat en zones d'interior, com ara ciutats com Sevilla i Saragossa, i regions com Galícia i Castella-la Manxa. En canvi, a les ciutats més industrials (Madrid, Barcelona, València) i al nord (Astúries, per exemple), el cop d'estat no va triomfar, ja que era on el moviment obrer tenia més força.

Entre els principals líders colpistes, a Sevilla hi trobem Queipo de Llano; a Pamplona, Mola; a Barcelona, Goded; i a l'Àfrica i Extremadura, Yagüe.

Quan es va produir el cop, el president de la República era Manuel Azaña i el cap de govern era Santiago Casares Quiroga. Casares Quiroga va dimitir i va ser substituït per José Giral. Giral va decidir dissoldre l'exèrcit, que estava dividit entre parts lleials a la República i parts colpistes. A més, Giral va armar les milícies dels sindicats (socialistes i anarquistes), ja que estava segur que aquests donarien suport a la República.

Després del cop d'estat, Espanya va quedar dividida en dos blocs principals: els que s'autodenominarien els nacionals i anomenarien els altres «els rojos», i els republicans, que anomenarien els colpistes «els rebels».

Els colpistes pensaven que en pocs dies tindrien Espanya sota el seu control, però això no va ser així, convertint el conflicte en una ferotge i cruenta guerra de tres anys.

El Fracàs del Cop d'Estat a Catalunya

A Catalunya, el cop d'estat va fracassar. La dreta espanyola tenia poca influència a Catalunya i el moviment obrer hi tenia molta força. La Lliga Regionalista no va donar suport als colpistes, però tampoc estava a favor de la revolució republicana.

Tot i això, molts membres de la Lliga es van decantar cap al bàndol colpista, com Francesc Cambó, que va finançar pràcticament tota la propaganda del règim.

Hi va haver una gran mobilització al carrer per evitar el cop, i el general Goded es va acabar rendint. La victòria popular a Catalunya va generar un gran entusiasme i va fer creure que el cop es podia vèncer a tot arreu.

Els Bàndols en Conflicte: Nacionals i Republicans

El Bàndol Insurrecte (Nacional)

Estaven dirigits per militars professionals i comptaven amb el suport de les classes altes, els grans propietaris, la Falange, els monàrquics, els carlins, etc. També van comptar amb el suport del nazisme alemany i el feixisme italià.

El seu objectiu era instaurar una dictadura militar que restablís l'ordre social i, per tant, acabés amb qualsevol possible revolució social.

Dins d'aquest bàndol, hi havia diferents visions polítiques:

• La CEDA tenia la intenció que, si el cop triomfava, es restablís la monarquia.
• La Falange volia instaurar a Espanya un règim feixista, similar al d'Itàlia.
• Els carlins, amb els seus requetès, volien que s'instaurés la monarquia, però amb el seu propi candidat carlí.

El Bàndol Republicà (Lleial)

Les forces republicanes estaven compostes per les classes populars: obrers, empleats urbans, pagesos, petita burgesia, etc. La majoria eren simpatitzants de partits socialistes, comunistes o anarquistes.

Dins del bàndol republicà també hi havia classes mitjanes i molts intel·lectuals, que defensaven la legitimitat de la República. Consideraven que l'única manera que Espanya esdevingués un país modern era mitjançant les reformes del Bienni d'Esquerres i la consolidació de la República.

En resum, el conflicte va ser un enfrontament entre dos bàndols clarament diferenciats: els republicans, que volien guanyar per transformar Espanya, i els colpistes, que volien establir un domini autoritari sobre la població.