Eros i Psique: una obra neoclàssica de Canova

Revolució Industrial i canvis econòmics

En la segona meitat del s.XVIII, un conjunt de canvis de caràcter econòmic donen pas a l’etapa de la industrialització i el capitalisme. Durant el s.XIX, la transformació econòmica, iniciada a Anglaterra, s’exten a altres països occidentals. La mà d’obra sobrant al camp constituí el contingent de mà d’obra obrera que va fer possible el desenvolupament de la Revolució Industrial. La societat estamental va desaparèixer amb la Revolució Francesa i l’ensorrament de l’Antic Règim, i fou substituïda per una societat de classes, dominada per la burgesia. Aquesta va ser la detentora del capital i dels mitjans de producció, que va organitzar mitjançant un nou pensament i una nova legislació. Aquesta segona meitat del s. XIX anuncià també un important desenvolupament del comerç i dels transports. El sentiment monàrquic era encara molt fort i Europa buscava, desesperadament, l’equilibri entre les forces tradicionals i les que demanaven monarquies constitucionals i parlamentàries. Les idees cosmopolites de la Il·lustració contribuïren a propagar aquestes inquietuds.

Composició de l'escultura d'Eros i Psique

Mostra una composició en forma de X , determinada per dues diagonals: la que formen l’ala esquerra i la cama dreta d’Eros, i la que marquen l’ala dreta d’Eros i el cos de Psique. Aquest recurs subratlla l’apropament entre els cossos i contribueix al moviment de la figura. Les dues boques dels personatges constitueixen el centre de la composició. Es tracta d’una composició centrípeta: forma una espiral que dirigeix la mirada de l’espectador cap al peto, emmarcat pels braços de Psique. Al mateix temps, la mà d’Eros recollint, amb delicadesa, el pit d’ella ens transporta a un món de passió, tendresa i desig carnal. Passió, i erotisme, ell li agafa el pit, ella li passa les mans per darrera del cap, aconseguint un apassionat moviment de matèria inert. El contrast entre la matèria i el buit, i entre la llum i l’ombra, és força acusat. Les figures es troben en una posició forçada, que n’accentua la complexitat psicològica i la càrrega eròtica. Canova aconsegueix transmetre, a través del marbre, una sensació de carnalitat, de pell que embolica teixits i venes. I això ho fa mitjançant un sfumato suau, resultat de polir un marbre molt blanc amb pedra volcànica i lletades d’àcid i calç. D’aquesta manera, la llum, clara i forta, llisca per les superfícies i els atorga la qualitat de natura viva de pell real. Cossos perfectament formats d’adolescents no hi ha cap desgast cap arruga, plens de tendres i lluny de la fredor neoclàssica. Canova, com els seus contemporanis, no incorpora la policromia a les seves obres, en la creença errònia que els clàssics no ho havien fet. L’obra està pensada per ser contemplada des de múltiples punts de vista, tot i que el frontal és l’idoni per captar més exactament el punt àlgid de l’erotisme que exhala. Eros i Psique és d’estil neoclàssic. Els artistes d’aquest període prenen com a model la concepció estètica de Grècia i Roma. Estètica de les classes dirigents sorgides de la Revolució Francesa. Els nous descobriments arqueològics (Pompeia i Herculà) i la publicació de la Història de l’art en l’antiguitat, de Winckelmann, es troben associats al sorgiment d’aquest estil, alemany suggestionat per la llum mediterrània, proposava tornar als cànons clàssics. En aquesta obra es deixar portar per la seva creativitat i supera la doctrina del primer D’altra banda, els nous plantejaments no s’entendrien sense les concepcions de la ideologia il·lustrada. L’art aristocràtic, representat per l’art rococó, és fortament contestat. Les acadèmies es dediquen a subratllar el caràcter normatiu de l’art clàssic. L’art neoclàssic, contrari a l’aristocràcia i als seus salons, es converteix en el llenguatge plàstic revolucionaris i es perllonga fins i tot amb l’arribada de l’estil Imperi. S’identifica amb la raó i vol expressar valors universals i eterns. És una de les sis versions diferents que l’autor va fer sobre el mite clàssic d’Eros i Psique. La llegenda diu que a la Terra vivia una princesa molt bella, filla d’un rei d’Àsia i anomenada Psique (bella, capritxosa i insociable). Eros, déu de l’amor, se n’enamorà i la prengué per esposa i li va regalar un palau majesuós. Ella, com que era mortal, tenia prohibit veure la cara d’un déu, però la curiositat va fer que una nit, mentre Eros dormia, encengués una espelma per observar-lo. Eros es despertà i en veure’s descoberta, Psique s’espantà i cremà la cara del déu amb oli calent. Eros, ofès, l’abandonà. Desesperada, va recórrer tota la Terra cercant-lo, fins que va decidir visitar el temple d’Afrodita, mare d’Eros i deessa de l’amor, la qual, com que desitjava destruir-la, li va imposar tot un seguit de proves. L’última consistia a dur a Prosèrpina, esposa de Plutó i deessa de l’Infern, una petita capsa amb el prec que hi introduís una mica de la seva bellesa i portar-lo a Venus. De tornada, tot i saber que no ho havia de fer, Psique no va poder resistir la temptació d’obrir la capsa i va caure en un somni profund, semblant a la mort. No va despertar fins que Eros la besà. És l’amor i la passió, és l’ interès màxim de Canova: representar els sentiments humans. Eros la va trobar i, enamorat, la va despertar amb el bes que està a punt de produir-se en l’escultura de Canova. Zeus, commogut per la perseverança de tots dos per aconseguir la felicitat, va concedir a Psique la immortalitat. La llegenda de Psique es refereix a l’ànima immortal del mite platònic, que considera l’assoliment de la transcendència en el moment de fusió de les ànimes en el pla intel·lectual. Aquesta obra va ser encarregada per Campbellper decorar el saló de la seva vil·la.