Eros i Psique de Canova: Anàlisi de l'Escultura Neoclàssica

Dades bàsiques

• Títol: Eros i Psique
• Autor: Antonio Canova (1757-1822)
• Cronologia: 1787-1793
• Estil: Neoclassicisme
• Dimensions: 1,55m x 1,68m
• Tema: Psique era una noia d’extraordinària bellesa de la qual es va enamorar Eros, personificació mitològica de l’amor. La noia va caure adormida quan destapà el càntir que havia de donar a Venus per encàrrec de Prosèrpina i no es va despertar fins que Eros la besà.
• Ubicació original: En un principi va estar ubicada en un saló de la vil·la de Lord Cawdor, prop del llac de Como (Itàlia); però, a començaments del s. XIX, va ser robada per l’exèrcit napoleònic per obsequiar l’emperador francès Napoleó.
• Ubicació actual: Musée du Louvre, París

Breu biografia d'Antonio Canova

Antonio Canova (1757 - 1822) fou un escultor italià.

Després de la mort del seu pare, quan ell tenia 3 anys, la seva mare el va deixar a cura del seu avi. La família Canova havia estat rica, tot i que especulacions desafortunades els havien arruïnat. A causa dels seus orígens familiars modestos, Antonio no va poder realitzar estudis artístics i va començar practicant altres oficis.

Per recomanació del senador Blaz, propietari de la mansió on el seu avi treballava de jardiner, el 1768 va començar a estudiar amb l'escultor Coballa a Venècia. Allà no li van faltar temes d'estudi, ja que tot embadalia la seva ànima d'artista.

Quan tenia 16 anys va morir el seu mestre, tot i que ja no necessitava més ensenyaments. El seu protector li va confiar l'execució de dues grans estàtues a mida natural. Es tractava d'*Orfeu* i *Eurídice*. Va ser una tasca àrdua per a un escultor tan jove, però ell no es va desanimar i aquestes estàtues figuren entre les seves grans obres. En els anys posteriors va esculpir nombrosos treballs. En lloc d'envanir-se, va decidir esforçar-se i perfeccionar encara més la seva producció. Va decidir instal·lar-se a Roma el 1781.

El príncep Rezzónico i els seus dos germans, ambdós cardenals, li van encarregar un monument funerari destinat a la Basílica de Sant Pere, per al Papa Climent XIII. Durant quatre anys es va consagrar a aquesta obra sense descans. En certes obres seves, la pedra ressuscita la mirada dels que ja no existeixen i fins i tot la seva ànima sembla aflorar en l'expressió humana i vívida.

Ja en el cim de la celebritat i la fortuna, fou cridat per Napoleó Bonaparte a París per executar el bust del Gran Cors. Poc després li fou encarregat el Mausoleu de Vittorio Alfieri. Els amplíssims tallers que tenia no donaven l'abast per contenir les seves obres.

Després del desterrament de Napoleó a l'illa de Santa Helena, Canova fou enviat especialment a París pel Papa per demanar la devolució dels monuments sostrets a Itàlia. De retorn a la seva pàtria va esculpir altres obres notables.

El 21 de setembre de 1821 va tornar a Possagno, la seva ciutat natal, amb el propòsit de recuperar la seva salut trencada. Però no va poder resignar-se a la inactivitat. Va morir a Venècia l'any següent.

Anàlisi formal de l'escultura

• Materials: Marbre
• Tipologia: Grup
• Tècnica: Talla. Consisteix a llevar i rebaixar material d’un bloc de pedra, de marbre o de fusta.
• Forma: Grup exempt
• Cromatisme: Monocroma
• Composició: Oberta i simètrica. El grup escultòric, que representa el moment culminant del tema mitològic d’Eros i Psique, mostra una composició en forma de X, determinada per dues diagonals: la que formen l’ala esquerra i la cama dreta d’Eros, i la que marquen l’ala dreta d’Eros i el cos de Psique.

Les dues boques dels personatges, a punt d’ajuntar-se, constitueixen el centre de la composició.

Es tracta d’una composició centrípeta: forma una espiral que dirigeix la mirada de l’espectador cap al lloc en què el bes està a punt de materialitzar-se, emmarcat pels braços de Psique.

Al mateix temps, la mà d’Eros recollint, amb delicadesa, el pit d’ella ens transporta a un món de passió, tendresa i desig carnal.

El contrast entre la matèria i el buit, i entre la llum i l’ombra, és força acusat.

Les figures es troben en una posició forçada, que n’accentua la complexitat psicològica i la càrrega eròtica.

Canova aconsegueix transmetre, a través del marbre (material fred), una sensació (càlida) de carnalitat, de pell que embolica teixits i venes. I això ho fa mitjançant un sfumato suau, resultat de polir un marbre molt blanc amb pedra volcànica i lletades d’àcid i calç. D’aquesta manera, la llum llisca per les superfícies i els atorga la qualitat de natura viva.

Canova, com els seus contemporanis, no incorpora la policromia a les seves obres, en la creença errònia que els clàssics no ho havien fet.

L’obra està pensada per ser contemplada des de múltiples punts de vista, tot i que el frontal és l’idoni per captar més exactament el punt àlgid de l’erotisme que exhala.

• Recursos tècnics: Amb la intenció d’aconseguir una textura pròpia de les escultures clàssiques, l’autor va treballar sobretot la superfície fins a aconseguir una superfície molt polida.
• Relació entre forma i funció: Com a obra de recerca estètica, Canova hi va esmerçar tots els esforços amb esbossos previs. El resultat és una obra amb un moviment harmoniós que la identifica amb el nou estil neoclàssic.

Significat de l'obra

Context històric i cultural

En la segona meitat del segle XVIII, un conjunt de canvis de caràcter econòmic donaren pas a l’etapa de la industrialització i el capitalisme.

Durant el segle XIX, la transformació econòmica, que s’havia iniciat a Anglaterra, s’estengué a molts altres països occidentals.

El creixement demogràfic, previ a aquesta situació, havia estat motivat, fonamentalment, per la important transformació experimentada per l’agricultura.

La mà d’obra sobrant al camp constituí el contingent de mà d’obra obrera que va fer possible el desenvolupament de la Revolució Industrial.

La societat estamental va desaparèixer amb la Revolució Francesa i l’ensorrament de l’Antic Règim, i fou substituïda per una societat de classes, dominada per la burgesia. Aquesta va ser la detentora del capital i dels mitjans de producció, que va organitzar mitjançant un nou pensament i una nova legislació.

Aquesta segona meitat del segle XIX anuncià també un important desenvolupament del comerç i dels transports.

El sentiment monàrquic era encara molt fort i Europa buscava, desesperadament, l’equilibri entre les forces tradicionals i les que demanaven monarquies constitucionals i parlamentàries.

Les idees cosmopolites de la Il·lustració contribuïren a propagar aquestes inquietuds.

Elements propis de l'estil neoclàssic

Eros i Psique és d’estil neoclàssic. Els artistes d’aquest període prenen com a model la concepció estètica de Grècia i Roma.

Els nous descobriments arqueològics (Pompeia i Herculà) i la publicació de la Història de l’art en l’antiguitat, de Winckelmann, es troben associats al sorgiment d’aquest estil.

D’altra banda, els nous plantejaments no s’entendrien sense les concepcions de la ideologia il·lustrada.

L’art aristocràtic, representat per l’art rococó, és fortament contestat. Les acadèmies es dediquen a subratllar el caràcter normatiu de l’art clàssic.

L’art neoclàssic, contrari a l’aristocràcia i als seus salons, es converteix en el llenguatge plàstic dels revolucionaris i es perllonga fins i tot amb l’arribada de l’estil Imperi. S’identifica amb la raó i vol expressar valors universals i eterns.

Pel que fa a l’escultura, podríem assenyalar-ne com a principals característiques les següents:

• Equilibri, harmonia i simplicitat;
• Puresa de la línia;
• Interès per la figura humana;
• Representació de temes mitològics;
• Idealització de l’objecte de representació, resultat d’una sublimació racional;
• Ús del marbre blanc.

El venecià Antonio Canova està considerat la figura més rellevant de l’escultura neoclàssica.

Al seu costat destaca també el danès Bertel Thorvaldsen, la producció del qual resulta més freda.

Canova es caracteritza per combinar l’ideal de bellesa clàssica amb la sensualitat i l’emoció heretades de la tradició barroca (Bernini), en la qual s’havia format.

Significat i mite d'Eros i Psique

L’escultura, que avui es conserva al Musée du Louvre, és una de les sis versions diferents que l’autor va fer sobre el mite clàssic d’Eros i Psique.

Aquest mite ens és relatat per l’escriptor llatí Apuleu en L’ase d’or.

La llegenda diu que a la Terra vivia una princesa molt bella, filla d’un rei d’Àsia i anomenada Psique. Eros, déu de l’amor, se n’enamorà i la prengué per esposa. Ella, com que era mortal, tenia prohibit veure la cara d’un déu, però la curiositat va fer que una nit, mentre Eros dormia, encengués una espelma per observar-lo.

Eros es despertà i en veure’s descoberta, Psique s’espantà i cremà la cara del déu amb cera calenta. Eros, ofès, l’abandonà. Desesperada, va recórrer tota la Terra cercant-lo, fins que va decidir visitar el temple d’Afrodita, mare d’Eros i deessa de l’amor, la qual, com que desitjava destruir-la, li va imposar tot un seguit de proves. L’última consistia a dur a Prosèrpina, esposa de Plutó i deessa de l’Infern, una petita capsa amb el prec que hi introduís una mica de la seva bellesa.

De tornada, tot i saber que no ho havia de fer, Psique no va poder resistir la temptació d’obrir la capsa i va caure en un somni profund, semblant a la mort.

Eros la va trobar i, enamorat, la va despertar amb el bes que està a punt de produir-se en l’escultura de Canova.

Zeus, commogut per la perseverança de tots dos per aconseguir la felicitat, va concedir a Psique la immortalitat.

La llegenda de Psique es refereix a l’ànima immortal del mite platònic, que considera l’assoliment de la transcendència en el moment de fusió de les ànimes en el pla intel·lectual.

Funció i encàrrec

Aquesta obra va ser encarregada pel coronel anglès John Campbell (Lord Cawdor). Posteriorment va ser adquirida pel col·leccionista holandès Henry Hoppe, del qual va passar a Joaquim Murat, mariscal de Napoleó.

Quan l’emperador francès va contemplar l’escultura va decidir convertir-se en mecenes del seu autor.

Models i influències

Des d’un punt de vista monogràfic i formal, l’obra de Canova té com a referent el món clàssic, que ell havia estudiat a través de l’estatuària clàssica de les col·leccions italianes, en particular les col·leccions del Campidoglio, el museu Pius Clementí del Vaticà i la col·lecció Farnese a Nàpols. Tanmateix, també s’ha d’analitzar com una reacció estètica contra els excessos del decorativisme rococó.

L’obra de Canova va exercir una gran influència sobre els integrants del moviment neoclàssic, principalment gràcies al prestigi i la fama internacionals que va aconseguir. No obstant això, la seva particular sensibilitat, present en aquesta obra, va sobrepassar els preceptes neoclàssics estrictes, i va anticipar un dels conceptes de l’escultura moderna.

A Espanya, el seu ideari artístic va ser seguit per alguns alumnes pensionats a l’Acadèmia de Roma, entre els quals, els catalans Damià Campeny i Antoni Solà.