Eros i Psique de Canova: Anàlisi Completa Neoclàssica

Documentació General de l'Obra

• Cronologia: 1787-1793
• Material: Marbre
• Ubicació: Museu del Louvre
• Tipologia: Grup escultòric exempt

Antonio Canova (1757-1822): Mestre Neoclàssic

Antonio Canova és considerat l'escultor més important del Neoclassicisme. Des de 1779, es va traslladar a Roma, on aviat va realitzar encàrrecs de certa importància, encara influenciat per la tradició berniniana. Va arribar a ser gairebé un escultor de cambra per a Napoleó i la seva família, destacant obres com Paulina Borghese, germana de Bonaparte.

Anàlisi Formal d'Eros i Psique

La seva anàlisi formal presenta similituds amb obres clàssiques com el Dorífor.

Composició en Aspa i Dinamisme

La composició es presenta en aspa, amb una gran claredat. Les línies diagonals de les ales i la cama dreta d'Eros, juntament amb el cos de Psique, s'articulen sobre una peana que ofereix múltiples angles visuals. El centre d'interès es troba en l'espai que separa les dues boques, a punt d'ajuntar-se.

Tractament Idealitzat de les Figures

Canova utilitza una sèrie de recursos per a la representació d'una realitat ideal i perfecta:

• La superfície neta i polida de les figures.
• Gran virtuosisme en la representació de la qualitat tàctil de la pell.
• La nitidesa de la línia.
• La tersa i nítida textura del marbre.

Aquesta bellesa ideal, una perfecció sense cap irregularitat, recorda el neoplatonisme.

La serenitat del moviment, l'absència de gesticulació i l'eliminació de qualsevol excés recorden els models antics. No obstant això, l'hermetisme en l'expressió nega el coneixement d'una personalitat concreta. Aquesta afectada inexpressivitat el porta a esculpir estàtues belles, però amb una certa fredor de marbre. Malgrat això, Canova va saber dotar de sensualitat i un particular erotisme aquestes figures imponents. El seu naturalisme es troba proper a l'art francès, i Canova hi afegeix sensualitat, fantasia, flexibilitat, domini de l'ofici i un esperit creatiu.

Conclusió sobre l'Estil: Neoclassicisme amb Matisos

Eros i Psique és una obra neoclàssica inspirada directament en les escultures de la Grècia clàssica. No obstant això, Canova presenta un cert allunyament dels postulats purament neoclàssics, acostant-se a un cert barroquisme (influència de Bernini) o fins i tot al romanticisme. Les característiques estilístiques inclouen:

• Marbre blanc: Utilitzat com el material més pur.
• Austeritat i imitació de l'antiguitat: Un raonament intel·lectual de la bellesa que pot generar fredor i allunyament de l'espectador.
• Contenció expressiva: S'eliminen temes relatius a emocions, sentiments o passions en benefici d'una perfecció formal.
• Absència de moviments violents: No hi ha escorços ni diagonals dramàtiques.
• El despullat: Entès com a representació ideal de l'home.
• Domini de la tècnica: Amb la gràcia especial que caracteritza Canova.

Cal destacar que, cap a mitjans del segle XVIII, es produeix l'últim gran moment d'exaltació classicista en l'art occidental.

Aquesta obra de Canova recorda L'Amor i Psique de Bernini i anticipa el Cupido i Psique de Rodin, establint un diàleg entre diferents èpoques.

Interpretació de l'Obra

Descripció Iconogràfica: El Mite d'Eros i Psique

La iconografia de l'obra es basa en el mite d'Eros (conegut com a Cupido a Roma), fill de Venus i de Mart, el seu amant (no de Vulcà, el seu marit). Vulcà va acceptar el nen i, sent ferrer, li va fabricar un arc i dues classes de fletxes:

• Fletxes d'or: Per despertar l'amor apassionat entre els amants.
• Fletxes de plom: Per insensibilitzar el cor i crear fredor i apatia.

Eros es va enamorar de Psique. Venus, que la veia com una rival, li va manar disparar-li una fletxa de plom, però ell la va canviar per una d'or. Davant l'oposició i les traves dels pares i germanes d'ella, i de la mare d'ell, els amants van passar per diverses peripècies. Finalment, Eros, amb un petó, va aconseguir despertar Psique del seu somni mortal i la va portar a l'Olimp, on Zeus / Júpiter els va unir per sempre.

L'escultura de Canova recull el moment culminant en què el déu alat aixeca amb gràcia i lleugeresa la jove encara adormida, que eleva els seus braços responent al seu amor, just abans del petó.

Descripció Iconològica: L'Ànima i l'Amor Diví

Iconològicament, es tracta d'una fàbula que recull les peripècies que han de patir els ferits per les daurades fletxes d'Eros abans del triomf de l'amor. En aquesta obra, Psique encarna l'ànima immortal, mentre que Eros representa el déu de l'amor.

D'aquesta escultura de gènere mitològic, es desconeix l'encàrrec original, però probablement tenia una funció estrictament decorativa. L'obra va suposar un gran èxit per al seu autor, Antonio Canova, qui a partir d'aleshores va rebre nombrosos encàrrecs de tota Europa.

Causalitat: Neoclassicisme, Il·lustració i Revolució Francesa

El Neoclassicisme és un estil artístic que es relaciona directament amb la Il·lustració i la Revolució Francesa. La seva defensa de la raó portava els artistes a criticar el Barroc i el Rococó, i a proposar un retorn a un art més pur. Aquest retorn es basava en el concepte d'«art per l'art», sense connotacions religioses, trobant el seu model ideal en l'art grec clàssic.