Epistemologia i Metafísica: Comparativa entre Hume, Plató, Aristòtil i Descartes

Epistemologia: Límits del Coneixement Humà

David Hume: Empirisme Radical i Escepticisme Moderat

L’epistemologia estudia l’origen, els límits i la validesa del coneixement. En aquest sentit, David Hume manté una postura clarament diferent de la dels filòsofs clàssics i racionalistes.

Hume defensa un empirisme radical, segons el qual tot coneixement prové de l’experiència sensible. Nega l’existència d’idees innates i afirma que la ment només conté impressions i idees que són còpies d’aquestes impressions.

A més, distingeix entre:

• Relacions d’idees: Veritats necessàries (lògica, matemàtiques) que no informen sobre el món.
• Qüestions de fet: Coneixements que depenen de l’experiència i no ofereixen certesa absoluta, sinó només probabilitat.

Per això, Hume adopta una posició escèptica moderada, ja que considera que el coneixement humà té límits clars.

Visions Epistemològiques Oposades

Plató: Racionalisme i Reminiscència

En canvi, Plató defensa una epistemologia racionalista. Segons Plató, el coneixement vertader no prové dels sentits, que enganyen, sinó de la raó. Les idees són innates i l’ànima les recorda mitjançant el procés de reminiscència. Així, Plató creu que és possible assolir un coneixement universal, necessari i absolutament segur, cosa que Hume rebutja completament.

Aristòtil: Posició Intermèdia i Abstracció

Per la seva banda, Aristòtil adopta una posició intermèdia. Considera que el coneixement comença amb l’experiència sensible, però que la raó és capaç d’abstraure conceptes universals a partir d’aquesta experiència. A diferència de Hume, Aristòtil pensa que aquest procés permet arribar a un coneixement científic i cert de la realitat, i no només a creences probables.

René Descartes: Racionalisme Modern i Dubte Metòdic

Finalment, René Descartes representa el racionalisme modern. Descartes sosté que la raó és la font principal del coneixement i defensa l’existència d’idees innates. A través del dubte metòdic, pretén arribar a veritats indubtables i fonamentar un coneixement segur i universal. Hume, en canvi, critica aquesta confiança en la raó i nega que aquesta pugui garantir un coneixement cert del món.

Conclusió de la Comparativa Epistemològica

Mentre Plató, Aristòtil i Descartes confien en la possibilitat d’assolir un coneixement segur i universal, David Hume sosté que el coneixement humà es basa exclusivament en l’experiència i que, pel que fa al món, només podem arribar a coneixements probables, mai absolutament certs.

Conceptes Clau de l'Empirisme de David Hume

Impressions i Idees: L'Origen del Coneixement

David Hume és un filòsof empirista que sosté que tot coneixement humà té el seu origen en l’experiència sensible. Segons Hume, la ment no posseeix idees innates, sinó que tots els seus continguts provenen de la percepció. Per aquest motiu, Hume rebutja la pretensió racionalista d’assolir un coneixement absolutament segur sobre la realitat.

Hume distingeix clarament entre:

• Impressions: Percepcions immediates, vives i intenses (sensacions, emocions).
• Idees: Còpies més febles de les impressions, que apareixen en la ment com a records o imaginacions.

D’acord amb Hume, tota idea deriva necessàriament d’una impressió prèvia, fet que reforça el seu empirisme radical.

Relacions d'Idees i Qüestions de Fet

A partir d’aquesta distinció, Hume diferencia dos tipus de coneixement:

1. Relacions d’idees: Veritats necessàries i universals (matemàtiques, lògica). El seu contrari implica contradicció, però no aporten informació sobre el món real.
2. Qüestions de fet: Es basen en l’experiència i ens permeten conèixer la realitat, tot i que només ofereixen probabilitat, no certesa absoluta.

La Crítica Humeana a la Causalitat

Les qüestions de fet es fonamenten en la causalitat, però Hume critica la idea tradicional de causa. Segons ell, no percebem mai una connexió necessària entre causa i efecte, sinó només una successió constant de fets.

La creença que un fet causa un altre és fruit del costum o hàbit, i no d’un raonament racional. Aquesta crítica condueix Hume a una postura escèptica moderada, segons la qual la raó humana té límits clars i el coneixement del món no pot ser mai absolutament segur. Hume, però, no nega el coneixement, sinó que el concep com a probable i basat en l’experiència.

En conclusió, David Hume defensa una teoria del coneixement empirista i escèptica que estableix límits al coneixement humà i rebutja la possibilitat d’assolir certeses absolutes sobre la realitat.

La Crítica de David Hume a la Metafísica Tradicional

Rebuig dels Conceptes Metafísics

La metafísica estudia la realitat última, és a dir, allò que existeix més enllà del que percebem amb els sentits. En aquest àmbit, la posició de David Hume és clarament crítica i oposada a la dels filòsofs clàssics i racionalistes.

David Hume rebutja la metafísica tradicional perquè considera que va més enllà de l’experiència. Segons Hume, només podem conèixer allò que percebem mitjançant impressions i idees derivades d’aquestes. Conceptes metafísics fonamentals com la substància, el jo o la causalitat necessària no poden ser coneguts racionalment, ja que no provenen de cap impressió sensible.

En conseqüència, Hume afirma que la metafísica no constitueix un coneixement legítim, sinó una construcció basada en la imaginació i el costum.

La Metafísica Afirmativa dels Clàssics i Racionalistes

Plató: El Dualisme del Món de les Idees

En canvi, Plató defensa una metafísica forta i afirmativa. Plató sosté l’existència de dos mons: el món sensible, canviant i imperfecte, i el món intel·ligible de les Idees, que és etern i vertader. Aquestes Idees existeixen realment i constitueixen la veritable realitat. A diferència de Hume, Plató creu que la raó pot conèixer aquesta realitat metafísica de manera segura.

Aristòtil: Substància, Matèria i Forma

Per la seva banda, Aristòtil també defensa la possibilitat de la metafísica, però amb una concepció diferent de la de Plató. Aristòtil rebutja el dualisme platònic i afirma que la realitat està formada per substàncies compostes de matèria i forma. A més, considera que la causalitat és real i explicable, i que la raó pot conèixer els principis últims de l’ésser. Així, per Aristòtil, la metafísica és una ciència possible i necessària.

René Descartes: Les Tres Substàncies

Finalment, René Descartes situa la metafísica com el fonament de tot el coneixement. Descartes defensa l’existència de substàncies com el jo pensant (res cogitans), el cos (res extensa) i Déu. A través de la raó, considera possible arribar a certeses absolutes sobre la realitat. Aquesta confiança en la metafísica és precisament allò que Hume critica i rebutja.

Conclusió Final

Mentre Plató, Aristòtil i Descartes defensen que la metafísica és un coneixement possible i fonamental per comprendre la realitat, David Hume la nega com a coneixement legítim, ja que considera que tot allò que va més enllà de l’experiència no pot ser conegut amb certesa.