Epistemologia kantiana: síntesi, judicis i límits de la raó

Epistemologia kantiana

Epistemologia kantiana. Es centra en l’anàlisi de l’ús teòric de la raó.

Racionalisme i empirisme

Racionalisme: corrent que sosté que la raó, partint d’ella mateixa i dels continguts innats que posseeix, pot assolir un coneixement universal. I d’altra banda, empirisme: corrent que defensa que la raó només opera amb el material de l’experiència. Com que aquest és canviant i concret no pot superar la categoria de probable.

Kant i la pregunta pel coneixement

Com és possible el coneixement? Kant replanteja la qüestió. Va trobar la solució en una concepció del coneixement que era una síntesi que acceptava en part el que deien ambdues corrents. La seva resposta és una síntesi: el coneixement comença amb l’experiència, però no tot procedeix d’ella (Immanuel Kant, Crítica de la raó pura). L’experiència és necessària, però el subjecte aporta elements propis i construeix la seva imatge del món. Així, el que coneixem no és la realitat objectiva, sinó el fenomen, és a dir, allò que se’ns apareix filtrat per la nostra sensibilitat. La realitat en si mateixa, el noümen, és inaccessible perquè no podem sortir de nosaltres mateixos per comprovar-la.

El gir copernicà

El gir copernicà: Igual que Copèrnic va capgirar la perspectiva dient que la Terra gira al voltant del Sol, Kant va canviar el punt de vista per explicar el coneixement.

Què va fer Kant?

Kant, seguint l’exemple de Nicolau Copèrnic, va capgirar el plantejament del coneixement: en lloc de dir que el subjecte s’adapta a l’objecte, va afirmar que el coneixement és universal i necessari perquè el subjecte imposa les seves formes a priori (espai, temps i categories) a la realitat, que actuen com unes ulleres que ens permeten veure però també filtren el que veiem. Per això la seva filosofia s’anomena idealisme transcendental: idealisme perquè el coneixement depèn de les estructures mentals del subjecte, i transcendental perquè aquestes estructures són universals i a priori.

La possibilitat de la ciència

La possibilitat de la ciència: Kant volia validar i legitimar els progressos de la ciència del seu temps, i aquest és un dels objectius de la Crítica de la raó pura. Per a ell, la ciència es construeix amb judicis, i per saber si són científics cal veure si són universals, necessaris i extensius.

Tipus de judicis

Tipus de judicis segons la seva extensió i la seva validesa:

• Segons l’extensió:
  • Analítics: no amplien el coneixement perquè el predicat ja està contingut en el subjecte (“Tot triangle té tres angles”).
  • Sintètics: amplien el coneixement perquè el predicat aporta informació nova (“Les vaques donen llet”).
• Segons la validesa:
  • A priori: independents de l’experiència, universals i necessaris (“El tot és més gran que les parts”).
  • A posteriori: depenen de l’experiència i són contingents (“Ahir va ploure”).

Combinacions de judicis

Combinacions:

• Analítics a priori: lògics, no amplien el coneixement.
• Sintètics a posteriori: amplien el coneixement però no són universals.
• Sintètics a priori: amplien el coneixement i són universals i necessaris. Aquests són, per a Kant, els propis de la ciència (matemàtiques i física). Preguntar-se com és possible la ciència és preguntar-se com són possibles els judicis sintètics a priori.

Estètica transcendental

Estètica transcendental. Anàlisi de la sensibilitat.

En l’estètica transcendental Kant analitza la primera facultat del coneixement: la sensibilitat, que és la capacitat de rebre impressions del món. Però aquesta facultat no capta la realitat tal com és en si mateixa, sinó que la presenta filtrada a través de les seves formes a priori o conceptes purs: l’espai i el temps. Espai i temps no provenen de l’experiència, sinó que són estructures internes del subjecte, anteriors a qualsevol percepció, que ordenen tot el que percebem. Això significa que qualsevol realitat que coneixem apareix necessàriament situada en un espai i en un temps. Per tant, la sensibilitat no ens mostra la realitat en si (noümen), sinó una realitat filtrada (fenomen) ja organitzada i condicionada per aquestes formes a priori.

Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Les matemàtiques posseeixen el caràcter d’universalitat perquè tant l’aritmètica com la geometria s’ocupen de les formes a priori de la sensibilitat. La geometria és la ciència que estudia les relacions espacials (les condicions que ha de complir qualsevol objecte en l’espai). L’aritmètica s’ocupa del temps, ja que segons Kant la sèrie numèrica és una successió temporal.

Analítica transcendental

Analítica transcendental. Facultat: enteniment. Els seus a prioris es divideixen en dotze categories; aquesta classificació ens permet entendre la informació de l’exterior. Arribat aquí, coneixem.

Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? Segons Kant, els principis de la física no provenen de l’experiència, com deien els empiristes, sinó de les categories pures de l’enteniment. Per exemple, el principi de causalitat existeix perquè l’enteniment aplica la categoria de causa als fenòmens, cosa que fa possibles els judicis sintètics a priori de la física.

Dialèctica transcendental

Dialèctica transcendental. Anàlisi de la raó. Vol arribar a delimitar els límits i les pretensions de la raó. Hi ha tres idees a priori principals:

• Idea d’ànima: la raó unifica els fenòmens interns sota la idea del jo.
• Idea de món: la raó considera els fenòmens externs com un tot coherent.
• Idea de Déu: la raó integra els fenòmens interns i externs com a principi general.

Quan la raó intenta donar resposta definitiva a aquests postulats cau en fal·làcies. És un cas semblant al dels racionalistes: la raó arriba a conclusions que semblen ampliar el coneixement però no són demostrables; per això, durant aquesta afirmació la posició queda declarada agnòstica.

Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? Segons Kant, els judicis sintètics a priori no són possibles en la metafísica quan aquesta tracta les idees transcendentals (ànima, món, Déu) com a realitats últimes, intentant conèixer-les més enllà dels fenòmens. Aquest ús il·legítim de la raó condueix a fal·làcies i contradiccions, ja que el noümen, la realitat en si, és inaccessible per a l’ésser humà. Per això, la metafísica no pot ser una ciència i qüestions com la llibertat, la immortalitat de l’ànima o l’existència de Déu només poden ser abordades des d’una posició agnòstica.

Comentari sobre Hume i l’escepticisme: Hume planteja un escepticisme que qüestiona la justesa de considerar els judicis de les matemàtiques i la física com a absolutament universals i necessaris; aquesta crítica va ser un dels punts de partida que Kant volia superar amb la seva proposta filosòfica.